Tens raó muntana, quina merda tele, collons, quan guanya la barca (poc sovint, tot s'ha de dir) els reportatges i les celebracions televisades només duren tres hores. Osti, que deuen pensar els del apaño?
Quin pais!
Hi ha coses que bé valen una barretina (com a mínim)
Be muntana quan dius:
pensa dues coses:
Estem a punt d'aprovar a catalunya l'estatut que a madrid ens tiraran enrera . per tant els hi em de fer una mica la rosca als del pais vei
el Psc no deixa d'èsser un partit que depend del Psoe i aquest ara es el que governa al pais veí
vinga a reveure
psc
tv3 televisió de catalunya? ha obert les noticies del vespre del diumenge amb un reportatge de 5 minuts del 3er lloc del asturía que corre amb l'estanquera al casc a formula1.
ben mirat tenim el pais que ens mereixem !!
pensa dues coses:
Estem a punt d'aprovar a catalunya l'estatut que a madrid ens tiraran enrera . per tant els hi em de fer una mica la rosca als del pais vei
el Psc no deixa d'èsser un partit que depend del Psoe i aquest ara es el que governa al pais veí
vinga a reveure
psc
Fritz:
El teu comentari que m'imagino que vol ser ironic, no te en compte el nus principal de la custió, jo si fosin comentaris de qualsevol tematica de catalunya, barça, espanyol, juventud etc etc com si volen parar-hi mitja hora comentant qualsevols esdevinent, pero jo parlo de un asturia que corre amb marca francesa i que (sobre tot aixo tu ho tindries que haver notat) corre amb l'estanquera al casc.
On hi ha el sentiment de pais a aquesta noticia per obrir un telenoticies?
vinga que et vagi be
El teu comentari que m'imagino que vol ser ironic, no te en compte el nus principal de la custió, jo si fosin comentaris de qualsevol tematica de catalunya, barça, espanyol, juventud etc etc com si volen parar-hi mitja hora comentant qualsevols esdevinent, pero jo parlo de un asturia que corre amb marca francesa i que (sobre tot aixo tu ho tindries que haver notat) corre amb l'estanquera al casc.
On hi ha el sentiment de pais a aquesta noticia per obrir un telenoticies?
vinga que et vagi be
per irònic el resultat que de moment s'està trobant l'ABc en la seva enquesta
http://www.abc.es/encuestas/index.asp?id=828&Mode=view
sorpreses que don la vida
http://www.abc.es/encuestas/index.asp?id=828&Mode=view
sorpreses que don la vida
però estem parlant de l'Abc es estrany que aquesta tribu neo-nazi de la Faes on surten les idees maravilloses del partit popular no hagi possat a tot el seu exercit de seguidors a votar provincia ,
total amb l'amenaça darrera que si aproven l'estatut això provocarà un canvi de regim polític (ostres tornarà la republica?)
en hi ha per llogari cadires
vinga a reveure
psc
total amb l'amenaça darrera que si aproven l'estatut això provocarà un canvi de regim polític (ostres tornarà la republica?)
en hi ha per llogari cadires
vinga a reveure
psc
muntana,
Clar que volia ser irònic.
Però no ens ha d'extranyar que obrin un tn amb la notícia. Tota la premsa internacional ho ha fet, tota. A mi personalment me la sua qui guanyi el campionat del món de formula1, no me'ls miro mai, però s'ha de reconèixer que el xaval ho ha fet bé. Opino que si hagués guanyat de nou el alemany que no sé com s'escriu també haguéssin obert el tn amb la noticia. El problema del xaval aquest és que sortia amb una bandera rojigualda celebran-t'ho i això molesta alguns catalans, a mí no, per mi tant extranger és un asturià com un alemany.
Clar que volia ser irònic.
Però no ens ha d'extranyar que obrin un tn amb la notícia. Tota la premsa internacional ho ha fet, tota. A mi personalment me la sua qui guanyi el campionat del món de formula1, no me'ls miro mai, però s'ha de reconèixer que el xaval ho ha fet bé. Opino que si hagués guanyat de nou el alemany que no sé com s'escriu també haguéssin obert el tn amb la noticia. El problema del xaval aquest és que sortia amb una bandera rojigualda celebran-t'ho i això molesta alguns catalans, a mí no, per mi tant extranger és un asturià com un alemany.
ho diuen aquest personatges de sota l'ebre però ho fem servir tots
si parlem del espanyol aquest d'en Fernando Alonso, no parlem que quatre polítics catalanys per interesos propis no son capaços ni de possar-se d'accord per aprovar l'estatut (vergonyòs)
Sobre la ocultación de verdades, mentiras y falsedades.
Mariano Vázquez Espí
Ondara (España), marzo de 2002.
La verdad es siempre incierta mientras que la mentira es certera. El perfil de la certeza es borroso, allí donde la falsedad es nítida. Hay una asimetría radical que rompe la lógica simple de la razón. Su origen puede rastrearse hasta lo que significan SÍ y NO, incluyendo su importante papel en la construcción del lenguaje verbal (Bateson, 1972: 441-455). La pregunta cuya respuesta quisiera explorar es ¿cómo es que la mentira puede disfrazarse de verdad y quedar de este modo, una y la otra, oculta? Antes que nada será imprescindible examinar con algún detalle la asimetría mencionada.
Si alguien pretende haber encontrado la solución a un problema, su éxito puede, al menos, ser verificado. Bastará con que muestre la solución hallada y cualquiera podrá ver si el problema se resuelve: si la solución resuelve el problema entonces es que SÍ, que el problema está resuelto.
Pero si alguien pretende lo contrario, a saber, que un problema NO tiene solución, la situación no es simétrica. Pues entonces no es posible mostrar una `NO-solución', y la afirmación ni siquiera puede verificarse.
Esta asimetría entre SÍ y NO se reconoce como de radical importancia en teoría de computación y, por ello, ha sido estudiada matemáticamente con precisión[1]. Es la frontera entre existir y no existir.
La asimetría SÍ/NO contamina el pensamiento científico racional. Podríamos ponernos de acuerdo en que las leyes científicas son siempre leyes negativas, leyes que describen la imposibilidad de algo, fronteras infranqueables, límites concretos. Y si nos empeñamos podríamos ponernos de acuerdo en ello porque, aun con esfuerzo, podríamos reescribir cada ley científica como la demostración de que cierta proposición es falsa en un caso concreto, caso que podemos mostrar haciendo posible la verificación de nuestra afirmación. Por ejemplo, para la proposición: las velocidades siempre se suman según la regla de Aristóteles, tenemos la ley: NO, la velocidad de la luz NO se suma, (tal y como muestra el experimento de Michelson y Morley). De hecho, las leyes experimentales nacen de experimentos concretos que pueden repetirse y verificarse y sólo sirven para demostrar la falsedad de todas las proposiciones que los contradicen (ni más ni menos).
Sin embargo, la imagen popular, propagandística, de la ciencia urbano-industrial es justamente la contraria: leyes científicas descritas y reescritas como afirmaciones positivas y generales en las que creer, aunque precisamente por ello sean indemostrables o inverificables, dada la infinidad de casos y experimentos que habría que llevar a cabo para hacerlo.
Pero a fin de cuentas la asimetría subsiste: demostrar la falsedad de algo es posible y relativamente fácil, basta mostrar un caso concreto en que lo sea; demostrar la verdad exige por el contrario mostrarla en todos los casos pertinentes, en general infinitos. En la práctica, demostrar la verdad se restringe a aquellas proposiciones que enuncian la falsedad de otra, es decir, aquellas que desvelan la mentira. Por eso, en general, es tan incierta la verdad.
Tal y como ha descrito Naredo, el desarrollo económico urbano-industrial está íntimamente enraizado con el deterioro ecológico. No es posible seguir creyendo que del crecimiento monetario sostenido va a salir un mundo equitativo, armonioso, en paz. Sin embargo, tal idea no sólo es dominante en la cultura hegemónica, llegar a ella requirió un largo proceso de ocultación de su falsedad, proceso que es necesario desvelar y poner sobre la mesa como una raíz más de nuestros males (Naredo, 1998). Y como veremos algunas de las facetas de este proceso tienen especial relación con la arquitectura y la ingeniería, con el urbanismo y la construcción de la conurbación contemporánea.
si parlem del espanyol aquest d'en Fernando Alonso, no parlem que quatre polítics catalanys per interesos propis no son capaços ni de possar-se d'accord per aprovar l'estatut (vergonyòs)
Sobre la ocultación de verdades, mentiras y falsedades.
Mariano Vázquez Espí
Ondara (España), marzo de 2002.
La verdad es siempre incierta mientras que la mentira es certera. El perfil de la certeza es borroso, allí donde la falsedad es nítida. Hay una asimetría radical que rompe la lógica simple de la razón. Su origen puede rastrearse hasta lo que significan SÍ y NO, incluyendo su importante papel en la construcción del lenguaje verbal (Bateson, 1972: 441-455). La pregunta cuya respuesta quisiera explorar es ¿cómo es que la mentira puede disfrazarse de verdad y quedar de este modo, una y la otra, oculta? Antes que nada será imprescindible examinar con algún detalle la asimetría mencionada.
Si alguien pretende haber encontrado la solución a un problema, su éxito puede, al menos, ser verificado. Bastará con que muestre la solución hallada y cualquiera podrá ver si el problema se resuelve: si la solución resuelve el problema entonces es que SÍ, que el problema está resuelto.
Pero si alguien pretende lo contrario, a saber, que un problema NO tiene solución, la situación no es simétrica. Pues entonces no es posible mostrar una `NO-solución', y la afirmación ni siquiera puede verificarse.
Esta asimetría entre SÍ y NO se reconoce como de radical importancia en teoría de computación y, por ello, ha sido estudiada matemáticamente con precisión[1]. Es la frontera entre existir y no existir.
La asimetría SÍ/NO contamina el pensamiento científico racional. Podríamos ponernos de acuerdo en que las leyes científicas son siempre leyes negativas, leyes que describen la imposibilidad de algo, fronteras infranqueables, límites concretos. Y si nos empeñamos podríamos ponernos de acuerdo en ello porque, aun con esfuerzo, podríamos reescribir cada ley científica como la demostración de que cierta proposición es falsa en un caso concreto, caso que podemos mostrar haciendo posible la verificación de nuestra afirmación. Por ejemplo, para la proposición: las velocidades siempre se suman según la regla de Aristóteles, tenemos la ley: NO, la velocidad de la luz NO se suma, (tal y como muestra el experimento de Michelson y Morley). De hecho, las leyes experimentales nacen de experimentos concretos que pueden repetirse y verificarse y sólo sirven para demostrar la falsedad de todas las proposiciones que los contradicen (ni más ni menos).
Sin embargo, la imagen popular, propagandística, de la ciencia urbano-industrial es justamente la contraria: leyes científicas descritas y reescritas como afirmaciones positivas y generales en las que creer, aunque precisamente por ello sean indemostrables o inverificables, dada la infinidad de casos y experimentos que habría que llevar a cabo para hacerlo.
Pero a fin de cuentas la asimetría subsiste: demostrar la falsedad de algo es posible y relativamente fácil, basta mostrar un caso concreto en que lo sea; demostrar la verdad exige por el contrario mostrarla en todos los casos pertinentes, en general infinitos. En la práctica, demostrar la verdad se restringe a aquellas proposiciones que enuncian la falsedad de otra, es decir, aquellas que desvelan la mentira. Por eso, en general, es tan incierta la verdad.
Tal y como ha descrito Naredo, el desarrollo económico urbano-industrial está íntimamente enraizado con el deterioro ecológico. No es posible seguir creyendo que del crecimiento monetario sostenido va a salir un mundo equitativo, armonioso, en paz. Sin embargo, tal idea no sólo es dominante en la cultura hegemónica, llegar a ella requirió un largo proceso de ocultación de su falsedad, proceso que es necesario desvelar y poner sobre la mesa como una raíz más de nuestros males (Naredo, 1998). Y como veremos algunas de las facetas de este proceso tienen especial relación con la arquitectura y la ingeniería, con el urbanismo y la construcción de la conurbación contemporánea.
Citacions del llibre Justificació de Catalunya (1955), de Mn. Josep Armengou
Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.
--------------------------------------------------------------------------------
La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.
--------------------------------------------------------------------------------
La llibertat és l’única utopia eternament desitjable.
Val més una hora de llibertat que tota la història d’Espanya.
--------------------------------------------------------------------------------
L’obrer català és doblement explotat i ho és per l’amo d’ací i ho és per l’amo d’allà, l’Estat espanyol que, a Catalunya, explota conjuntament obrers i amos.
--------------------------------------------------------------------------------
Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.
--------------------------------------------------------------------------------
La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.
--------------------------------------------------------------------------------
La unidad espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició. Quan pobles diversos s’uneixen espontàniament no ho fan per suïcidar-se o per deixar-se assassinar, sinó, justament per mantenir-se com a tals pobles, per conservar llur personalitat, per ajudar-se mútuament contra un possible invasor, com és actualment el cas dels pobles que cerquen la unitat europea. Hom cerca en la unitat una garantia per a la nacionalitat. La unidad que imposa el centralisme als pobles peninsulars no és pas una garantia de llur destrucció. Aquesta unidad cap poble que mereixi el nom de tal no pot acceptar-la. Castella no l’acceptaria pas si la hi imposaven.
--------------------------------------------------------------------------------
L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.
--------------------------------------------------------------------------------
El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: "Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida" (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: "Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren".
--------------------------------------------------------------------------------
Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.
--------------------------------------------------------------------------------
L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1940, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya.
Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats.
Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.
--------------------------------------------------------------------------------
La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.
--------------------------------------------------------------------------------
La llibertat és l’única utopia eternament desitjable.
Val més una hora de llibertat que tota la història d’Espanya.
--------------------------------------------------------------------------------
L’obrer català és doblement explotat i ho és per l’amo d’ací i ho és per l’amo d’allà, l’Estat espanyol que, a Catalunya, explota conjuntament obrers i amos.
--------------------------------------------------------------------------------
Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.
--------------------------------------------------------------------------------
La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.
--------------------------------------------------------------------------------
La unidad espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició. Quan pobles diversos s’uneixen espontàniament no ho fan per suïcidar-se o per deixar-se assassinar, sinó, justament per mantenir-se com a tals pobles, per conservar llur personalitat, per ajudar-se mútuament contra un possible invasor, com és actualment el cas dels pobles que cerquen la unitat europea. Hom cerca en la unitat una garantia per a la nacionalitat. La unidad que imposa el centralisme als pobles peninsulars no és pas una garantia de llur destrucció. Aquesta unidad cap poble que mereixi el nom de tal no pot acceptar-la. Castella no l’acceptaria pas si la hi imposaven.
--------------------------------------------------------------------------------
L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.
--------------------------------------------------------------------------------
El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: "Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida" (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: "Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren".
--------------------------------------------------------------------------------
Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.
--------------------------------------------------------------------------------
L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1940, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya.
Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats.
Citacions del llibre Justificació de Catalunya (1955), de Mn. Josep Armengou
Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.
--------------------------------------------------------------------------------
La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.
--------------------------------------------------------------------------------
La llibertat és l’única utopia eternament desitjable.
Val més una hora de llibertat que tota la història d’Espanya.
--------------------------------------------------------------------------------
L’obrer català és doblement explotat i ho és per l’amo d’ací i ho és per l’amo d’allà, l’Estat espanyol que, a Catalunya, explota conjuntament obrers i amos.
--------------------------------------------------------------------------------
Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.
--------------------------------------------------------------------------------
La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.
--------------------------------------------------------------------------------
La unidad espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició. Quan pobles diversos s’uneixen espontàniament no ho fan per suïcidar-se o per deixar-se assassinar, sinó, justament per mantenir-se com a tals pobles, per conservar llur personalitat, per ajudar-se mútuament contra un possible invasor, com és actualment el cas dels pobles que cerquen la unitat europea. Hom cerca en la unitat una garantia per a la nacionalitat. La unidad que imposa el centralisme als pobles peninsulars no és pas una garantia de llur destrucció. Aquesta unidad cap poble que mereixi el nom de tal no pot acceptar-la. Castella no l’acceptaria pas si la hi imposaven.
--------------------------------------------------------------------------------
L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.
--------------------------------------------------------------------------------
El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: "Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida" (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: "Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren".
--------------------------------------------------------------------------------
Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.
--------------------------------------------------------------------------------
L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1940, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya.
Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats.
Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.
--------------------------------------------------------------------------------
La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.
--------------------------------------------------------------------------------
La llibertat és l’única utopia eternament desitjable.
Val més una hora de llibertat que tota la història d’Espanya.
--------------------------------------------------------------------------------
L’obrer català és doblement explotat i ho és per l’amo d’ací i ho és per l’amo d’allà, l’Estat espanyol que, a Catalunya, explota conjuntament obrers i amos.
--------------------------------------------------------------------------------
Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.
--------------------------------------------------------------------------------
La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.
--------------------------------------------------------------------------------
La unidad espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició. Quan pobles diversos s’uneixen espontàniament no ho fan per suïcidar-se o per deixar-se assassinar, sinó, justament per mantenir-se com a tals pobles, per conservar llur personalitat, per ajudar-se mútuament contra un possible invasor, com és actualment el cas dels pobles que cerquen la unitat europea. Hom cerca en la unitat una garantia per a la nacionalitat. La unidad que imposa el centralisme als pobles peninsulars no és pas una garantia de llur destrucció. Aquesta unidad cap poble que mereixi el nom de tal no pot acceptar-la. Castella no l’acceptaria pas si la hi imposaven.
--------------------------------------------------------------------------------
L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.
--------------------------------------------------------------------------------
El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.
--------------------------------------------------------------------------------
L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: "Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida" (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: "Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren".
--------------------------------------------------------------------------------
Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.
--------------------------------------------------------------------------------
L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1940, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya.
Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats.
INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:
LA VIABILITAT ECONÒMICA
Xavier Sala i Martín (*)
Febrer del 1998
(*) Aquest escrit serà ha estat preparat per a una conferència a Omnium Cultural.
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.
Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?
En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.
L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa?
Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.
De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli.
Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent.
La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya).
Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina.
La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus.
En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's.
És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units?
Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.
Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica.
El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols.
La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.
Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.
1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment.
2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera.
LA VIABILITAT ECONÒMICA
Xavier Sala i Martín (*)
Febrer del 1998
(*) Aquest escrit serà ha estat preparat per a una conferència a Omnium Cultural.
Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000 quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment l'existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d'aquest país era francament elevada; una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.
Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya seria viable com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns 6 milions d'habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l'idioma local, el suís-alemany (que és diferent de l'alemany) es veu amenaçat pel francès i l'alemany (a més de l'italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?
En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.
L'argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un país independent. La veritat és que cap economista seriós pot estar d'acord amb aquesta afirmació. D'una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més viables que els petits. D'altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la taxa de creixement de l'economia estiguin relacionats amb el tamany d'un país (mesurat, per exemple, per l'àrea o la població). És simplement fals que els països més grans són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l'Índia i Rússia? I com és que entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa?
Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té. Això també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos" de l'Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de fet, tant Hong Kong com Singapur són països d'una sola ciutat!). Tot i això, el creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil, no produeix alguns d'aquests recursos naturals... però Espanya tampoc. Per tant, la hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.
De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen, "malaltia holandesa" -de l'anglès: "Dutch disease"-). L'argument es podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement a llarg termini. Per tant, aquests països s'especialitzen en la producció de petroli o altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L'exemple típic de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot Veneçuela, països que s'han empobrit després d'haver descobert rics jaciments de petroli.
Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa, la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en recursos naturals i el creixement econòmic (a l'altra banda de l'argument trobarem exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament dolent.
La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d'aconseguir d'alguna forma. La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a competir i millorar ja que l'alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant l'aïllacionisme de l'Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països del món (inclosa Espanya).
Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No n'hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara també voleu competir amb Madrid?" Aquesta lògica també és fallaciosa. Les empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d'Espanya, siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és cert que la gran competència ve de la costa del sud d'Espanya o fins i tot dels hotels de la costa tarragonina.
La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment substancial del grau de competència a què s'haurien d'enfrontar les nostres empreses. I si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem, d'aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor qualitat i menors preus.
En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar d'Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran. És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta, però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè, donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre's.
És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè Estat dels Estats Units?
Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals del segle XX és antiquat i està fora de to. Crec que aquesta línia argumental tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la creació de grans supergoverns com l'europeu sigui una tendència característica de finals del segle XX. De fet, l'any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995 n'hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en el nombre de països sinó exactament a l'inrevés i, per tant, l'evidència en la qual es basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent). Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu, basat en la creació d'una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta dels països europeus des d'Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.
Finalment, l'argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se'n pugui derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l'antiga Iugoslàvia?". Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra. El que no és cert és que l'única manera d'aconseguir-ho sigui una guerra. Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s'utilitza amb aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s'utilitza. Ara bé, ens trobem a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en donar-nos una pila d'exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la independència de manera pacífica.
El progrés econòmic s'aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes de treballar, d'instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir d'un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l'economia productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d'aquest punt de vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols. Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor dels espanyols.
La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més viable. Els estudis recents mostren que l'augment del comerç internacional va lligat amb la viabilitat econòmica de nous països. L'argument és que el comerç internacional és un bon substitut de la unió política com a eina d'engrandiment dels mercats i a mesura que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.
Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d'un Estat català. No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s'hagin de valorar a l'hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d'haver cap mena de dubte que la independència és absolutament factible des d'un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.
1. I això és cert fins i tot si tenim en compte la batacada financera que alguns (no tots) d'aquests països han patit recentment.
2. Un argument econòmic important que s'hauria d'utilitzar a l'hora de valorar els costos i els beneficis de la independència és el del dèficit de la balança fiscal catalana. El recent estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics estima que el dèficit de la balança fiscal catalana respecte d'Espanya durant els anys noranta ha estat d'uns 900 mil milions de pessetes aproximadament (tot i que la tendència recent ha estat a la baixa, la xifra segueix sent espectacular). Què vol dir, això? Bé, els catalans paguen uns certs impostos a Madrid. D'aquests impostos, una quantitat torna a Catalunya en forma de despesa pública, de pagaments de la seguretat social, etc. Una altra part, però, es queda a Madrid i mai no torna. Això és el dèficit de la balança fiscal catalana, i aquests diners han estat, durant els anys noranta, al voltant de 900 mil milions de pessetes. Per a fer-nos una idea de què vol dir 900 mil milions de pessetes, dividiu aquesta xifra per 6 milions d'habitants i us sortirà 150.000 pessetes per persona. Això vol dir que una família típica catalana de quatre membres (pare, mare i dos nens) paga cada any unes 600.000 pessetes a Madrid que mai no tornen. Que es pregunti el lector què faria amb 600.000 pessetes extres cada any: anar a Disney World (el de Florida, no el de París) tota la família cada estiu? Comprar-se una caseta més gran (600.000 pessetes cada any són 50.000 pessetes cada mes que es podrien utilitzar per a demanar un crèdit per a un habitatge més gran i luxós)? Comprar-se un cotxe d'1,2 milions cada dos anys? O bé comprar-se un BMW cada cinc anys? Es poden fer moltes coses amb 600.000 pessetes més cada any, oi que si? Doncs oblideu-vos-en perquè aquestes pessetes no tornen mai a Catalunya...i això és un cost econòmic important. El benefici principal de tot aquest espectacle, ens diuen, és la "solidaridad interregional". Però una cosa és la solidaridad i l'altra que et robin la cartera.
23 ANYS DE DEMOCRÀCIA?
L'anomenada democràcia, a l'Estat espanyol, havia de significar la superació del règim franquista i retornar el poder a la societat.Vint-i-tres anys després veiem que l'actual sistema democràtic del Regne d'Espanya és, en sí, una il·lusió.
Deixant de banda que l'Estat espanyol es fonamenta en l'ocupació i domini d'altres pobles o cultures com Galiza, Euskal Herria o els Països Catalans, observem com l'element principal de la "Constitución Española" és la figura del monarca. Un rei anomenat pel propi Franco i que després es convertiria en la figura clau, cap d'Estat, del sistema polític espanyol. Davant d'això ja es podria ensumar el que ens vindria a sobre. Molt malament deurien estar les coses perquè els principals partits polítics catalans donessin suport a la "Constitución Española", recomanant el vot favorable. O molt bé deurien preveure que anirien les seves butxaques ("estabilitat" en diuen ells).
Tots els partits polítics que trobem actualment al parlament accepten aquesta "Constitución", ja sigui en major o menor grau; alguns proposen algunes petites reformes, altres que es desenvolupi també totalment l'Estatut.... Cap d'aquests partits polítics es manifesta clara i nítidament com a independentista. Aquest és un espai que ha quedat, per diferents motius, als Països Catalans, en moviments i partits polítics de caire extraparlamentari. Però no volem parlar ara d'independentisme.
Més aviat volíem assenyalar com han estat d'incapaços, si han tingut veritablement ganes de solucionar (que ho dubtem), els problemes socials que hi ha hagut al llarg d'aquests vint-i-tres anys.
En vint-i-tres anys no han tingut temps, ni el PP, ni el PSOE, ni CiU, (ni IC i ERC... en els pobles on governen), d'acabar amb l'atur; tampoc han pogut acabar amb el greu problema de la vivenda: el seu encariment, la manca de vivenda per a joves; tampoc han tingut temps per inserir en pla d'igualtat a les dones dins del mercat laboral; ni per acabar amb les places d'alumnes que han d'estudiar en barracons mentre a les privades els subvencionen amb centenars de milions... En vint-i-tres anys no han aconseguit reduir la població penitenciària, ni disminuir la violència sexista (violacions, domèstica...); tampoc han estat capaços de crear sistemes de control per vigilar les corrupteles de tota mena (Banca Catalana, Filesa, Gescartera... i desenes més). En vint-i-tres anys encara no han acabat amb el "problema" basc. Ni tan sols han acabat, sinó que ha augmentat, la repressió cultural cap als catalans i bascos tant al País Valencià i les Illes Balears com a Navarra. Podríem estendre'ns bastant més.
El que sí han fet molts durant aquests anys de suposada democràcia ha estat enriquir-se tant il·legalment (hi ha desenes d'exemples: Conde, Barrionuevo, De la Rosa... ), com legalment (estudiem els sous dels diputats, presidents, les comissions..). Han privatitzat el país (fotent a milers de treballadors al carrer...), han acumulat mitjans de comunicació (PRISA, Correo, Grupo Zeta...) homogeneitzant l'opinió (quants programes sindicals, de ONG's, de moviments socials, independentistes... veieu als mitjans de comunicació en aquesta "demo-cràcia?"), han creat lleis de control social (Llei Corcuera, Llei d'Estrangeria, Llei Anti-terrorista, per no parlar de les reformes laborals i les ETT's...), ens han ficat a la OTAN (gràcies al PSOE, gran partit d'esquerres...), han creat un mur de silenci sobre la monarquia, perpetuant-la; sobre les exportacions d'armes...
En definitiva, han tingut temps per beneficiar-se mentre desmantellaven els moviments populars que demanaven una veritable democràcia durant els últims anys de franquisme i els primers de la "Transición" (a què?).
Si en aquests 23 anys no han tingut temps per solucionar aquests afers que esmentàvem (atur, vivenda, educació, nacions...), res fa pensar que ho vagin a fer en els propers 23.
Desenganyem-nos, la democràcia hem de crear-la nosaltres mateixos. Ja fa massa temps que dura aquesta mentida. Una monarquia, uns parlamentaris que cobren en un any el que nosaltres en deu, una "Constitución Española" que es basa en l'exèrcit per seguir dominant les diferents cultures, lleis que no fan més que augmentar la població presa, que no resolen l'atur i que precaritzen el treball (amb la complicitat dels sindicats majoritaris), que permeten la tortura en les detencions policials, etc.
Un primer pas és, doncs, informar-se. Un segon pas actuar. Hem d'aprendre a construir, a mobilitzar-nos, a ajuntar-nos, a denunciar... A no fer-los cas. Quan de temps ens deixarem enganyar?
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 10 visitants