Cada partida és un cas únic i per descontat existeixen situacions especials, un descart que ens permet fer-nos un fallo en un altre pal quan queden molt punts i tenim trumfos, un descart que ens permet carregar asos perduts de pal barrotat, ... però més enllà d'aquestes situacions específiques el descart es fa servir moltes vegades per indicar quin pal volem que el company toqui.
Molts jugadors es descarten d'una carta del pal que volen i molts ens descartem del pal que no volem ... i no hi ha res més trist que marcar el pal que no vols, que el company t'el toqui i que a sobre a l'acabar la mà et recrimini "però no m'has dit que volies bastos?!!! vaja senyal!!"
o viceversa, que al acabar et sentis dir "però no t'he demanat el basto??? perquè toques l'oro!!"
El descart positiu "vull aquest pal" té l'avantatge de ser inequívoc, però té l'inconvenient que t'escurces el teu pal bo i per tant perds hipotèticament una basa futura.
El descart negatiu "no vull aquest pal" té l'avantatge que conserves el màxim de bases, però té l'inconvenient que no és tant directe. Normalment el dubte es resol fàcilment: si d'un pal no en tenim, d'un segon no en volem i el tercer són trumfos ... només en queda un. Ara bé, si el descart el fem sobre trumfos o en botifarra ... queden dos possibles pals; la sortida dels contraris normalment permet el·liminar un dels dos però no sempre, les cartes que té el company i les ja jugades acostumen a resoldre el dubte però tampoc sempre.
Coneixo molts jugadors que fan "positiu" a trumfos i "negatiu" a botifarra per garantir que no s'escurcen del pal bó.
O sigui que ... el conflicte està servit
