ESTAT I NACIO

Temes que fa més de dos mesos que no tenen activitat.
abril74
Barretina
Barretina
Entrades: 304
Membre des de: 09 oct. 2004, 20:08

ESTAT I NACIO

EntradaAutor: abril74 » 24 oct. 2005, 20:34

...
abril74 l’ha editat per darrera vegada el dia: 27 ago. 2008, 00:50, en total s’ha editat 1 vegada.

abril74
Barretina
Barretina
Entrades: 304
Membre des de: 09 oct. 2004, 20:08

EntradaAutor: abril74 » 16 juny 2006, 01:12

...
abril74 l’ha editat per darrera vegada el dia: 27 ago. 2008, 00:50, en total s’ha editat 1 vegada.

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 21 juny 2006, 10:14

com deia el avi del poble, les coses mica a mica pero sempre avançant

Imatge



Miss Catalunya sí que podrà competir intenacionalment

veronica, hidalgo, miss, catalunya, moda, cara, dona, actriu, bellesaTal i com explica La Malla, després del revés de Roma, en què es va decidir, aquest dijous, que les seleccions catalanes de patinatge no podran competir internacionalment, arriba aquesta curiosa afirmació. Miss Catalunya i Míster Catalunya podran representar el nostre país amb una banda com a senyera i amb els Segadors com a himne. S'enfrentaran a altres països del món entre els que hi haurà, és clar, Espanya. Els nostres guapos i les nostres guapes debutaran en un concurs a finals del mes de febrer de l'any vinent. Llegim aquesta notícia a les pàgines de l'AVUI.

L'empresa Certamen Miss i Mister Catalunya tenia la franquícia del Certamen Miss Espanya a Catalunya i els dos empresaris que la lideren, Alberto Márquez i David Subirats, organitzaven les proves a nois i noies a les quatre capitals catalanes. Les seleccionades anaven, directament, a la prova espanyola. Però en el darrer concurs la gironina Verònica Hidalgo (a la fotografia) va ser escollida Miss Espanya i la Primera Dama va ser Mireia Verdú; Miss Lleida.

Això va il·luminar els dos empresaris que van creure que les noies catalanes escollides no podien competir internacionalment. Hidalgo anirà al concurs de Miss Univers sense poder lluir cap signe de la seva identitat catalana i tampoc podrà dur el vestit típic de catalana. Verdú, ho té pitjor, ja que anirà al Miss Món però l'han obligat a aprendre a ballar sevillanes. La Miss catalana però, només disposa de la versió en espanyol de la seva pàgina web oficial.

Els dos empresaris van posar fil a l'agulla i, aprofitant que aquest tipus de certàmens són privats, van trucar als diferents organitzadors demanant que Catalunya pogués competir amb igualtat de condicions i, de moment, no s'hi ha negat ningú. Així, a finals de febrer a Zimbabwe, Catalunya tindrà representació a Miss Internet del Món i Miss Tourist of the World. Allà, al país africà, Catalunya competirà amb altres països, entre ells Espanya.

Un cop Catalunya hagi participat a les proves de Zimbabwe ja tindrà el llum verd per presentar-se a Miss Univers i a Miss Món. Els dos empresaris afirmen que els organitzadors només demanen que el país participant tingui un Estatut, un Govern i un idioma propi. Coses que, com ja sabreu, Catalunya ja té. De moment, els empresaris asseguren que ja tenen el suport de moltes institucions i que el Departament de Comerç, Consum i Turisme està "entusiasmat" amb la idea.

text tret de la pagina wepb http://www.elracocatala.com

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 21 juny 2006, 10:22

Opinions: Continua la letàrgia
Dimarts, 20 de juny de 2006 a les 14:00
Informa: sardanista

Política

estatut catalunya principat llei autonomiaI ja en van gairebé tres segles, des d'aquell fatídic 11 de setembre de 1714. Catalunya ha tingut pocs moments de despertar nacional des de llavors, i aquests escassos, van ser contstats amb fortes dosis d'anestèsia.

El poble de Catalunya, malgrat constituir una nació, no té autoestima. Encara es mou segons uns paràmetres purament estètics, tal com va copsar ara fa un segle Unamuno. S'acontenta negant els problemes i prenent com a triomfs allo que només són ossos per rosegar i que farien escandalitzar qualsevol nació que s'estimés a si mateixa. No ho dic pel fet de no apostar decididament per la independència (cosa que per altra banda seria el més natural en la condició de nació), sinó per ser, fins i tot, partícep i legitimador de les retallades d'un projecte d'Estatut que fou aprovat al Parlament català amb un 89% de consens i sense haver llançat mai una bomba. Per conformar-se amb un Estatut que ens deixa a anys llum del que els bascos i navarresos tenen des de 1979, malgrat atemptats, explosions i signes clarament antidemocràtics.

En els temps actuals, si no es té ambició no s'és res. Això val tant a nivell personal com nacional. La gent que ha votat sí, hagués votat sí al projecte del 30 de setembre de 2005 i amb una participació i consens més amplis, però s'han conformat amb el que Madrid ha volgut donar-nos, això, un os per rosegar, un pinyol d'oliva per entretenir l'estómac. Nosaltres no demanàvem l'olivera ni el cabrit sencers, però sí unes costelles o unes olives. Amb aquesta actitud sempre serem ramai i mai pastor, i ja sabem què passa amb el ramat: se l'esquila, se'l munyeix, se'l maltracta, si cal, i quan ja no se'n pot treure res més, se'l sacrifica.

La campanya pel referèndum semblava anar dirigida a una societat d'anormals, si més no, d'analfabets. Arguments tan imbècils, dirigits a gent pressuposadament imbècil, com és el cas d'afirmar que "no es podia obtenir tot". Què potser demanàvem "tot"? Que jo sàpiga no demanàvem la independència en el projecte del 30 de setembre. Demanar la gestió dels nostres diners, demanar tenir veu i vot i presència internacionals, autodefinir-nos com allò que som... és pretendre voler-ho tot? Pot una persona sentir més autoodi?

Un altre argument que fa riure per no plorar és el de no coincidir amb el PP. Allò que deiem de l'estètica, com si altres partits no haguessin votat i pactat amb el PP; com si en altres territoris (per cert, de parla catalana), PSOE i PP no anessin de la mà en la reforma de llurs Estatuts... Argument prosàic i hipòcrita, quan a Catalunya també apostava pel no Esquerra, que té molta més força que el PP. El referèndum no s'ha plantejat en clau catalana, sinó espanyola, cosa que encara l'ha desvirtuat més del que ja estava en sortir de les Corts espanyoles, i ho han fet sense estaliviar-nos un espectacle pèssim i barroer que deixa la política catalana amb un desprestigi inèdit, quan havia estat exemple de savoir faire. A més de donar-li dimensió espanyola l'han omplert dels tics desagradables i matussers que caracteritzen la política estatal. Els nostres polítics li han donat dimensió espanyola, quan només l'havíem de votar els catalans: PSOE vs PP, com si a Catalunya el PP tingués força per moure res. Qui en dubti que estigui a l'aguait a les properes eleccions automnals.

Amb quina cara ens queixarem quan continuem havent de pagar peatges, passar per Madrid per anar amb avió a la cantonada, quan la gent continuï arribant tard a la feina per utilitzar l'antiquada xarxa de RENFE - rodalies, quan el TGV no arribi a velocitat de TGV i a més passi de lluny de l'aeroport, quan després de tota una vida pagant a la Seguretat Social haguem de recórrer a clíniques privades pagant el que potser no tenim per tal de no morir literalment esperant ser atesos a les públiques, quan les seleccions catalanes esportives només siguin bones per jugar amistosos, quan durant un judici s'obligui al personal a parlar en castellà perquè el jutge no entèn la llengua catalana, quan continuin sortint els nostres diners a raig fet per tal que a les regions espanyoles puguin viure a cos de rei, quan la immigració es col·lapsi i no puguem legislar pertinentment, quan els estudiants no puguem disposar de beques, quan els subsidis familiars els marqui l'estat en concepte de la mitjana estatal i no de Catalunya...

Aquest Estatut, un simple maqullatge del que ja teníem obsolet, és el de la vergonya, el de la indignitat, la humiliació, el vassallatge feudal, el que permet a Espanya continuar tenint la nostra societat aletargada. El que hipoteca el futur d'uns joves que cada cop ho tenim més difícil per a independitzar-se i formar la seva pròpia família. L'Estatut gràcies al qual en queixar-nos a Madrid de la nostra situació, el cacic de torn de els Espanyes podrà somriure despectivament dient-nos amb raó "ustedes sabrán lo que votaron". És l'Estatut d'Ibarra, alias Gladiator, i Guerra, el fuster major del regne, especialista en passar el ribot. Un Estatut que se'ns ven com una paella i és un simple arròs bullit covat amb sospites de patata. Un caramel que pot entretenir l'estómac, però no pas guareix cap malaltia ni alleuja cap inanició.

Potser sí que la societat catalana és "anormal", car s'ha deixat convèncer, més ben dit entabanar, per arguments tan banals com els esgrimits, per això ara cal mirar de superar aquest escenari, obrir els ulls a la gent i desacomplexar-la de síndromes d'Estocolm, sobretot aquells que creixen sense por, que no han viscut règims absoluts i no tenen necessitat de conformar-se amb qualsevol cosa quan podríem controlar tot, o almenys tot allò que ens pertany. Confiar en aquells polítics que creuen que tot és possible i no legitimen retallades absurdes a canvi de ministeris o ocupar cadires i sortir a fotos. Perquè de fet tot és possible. A Europa han nascut uns 20 estats en els darrers 15 anys. Com no ha de ser possible que Catalunya no pugui aspirar a un Estatut com el del 30 de setembre? I per què no anar més enllà, fins i tot, ja m'enteneu. Hem de fer que l'Estatut que avui entra en vigor aviat quedi superat per les circumstàncies i prenem per dret d'usucapió allò que és nostre, enfrontant-nos a qui sigui, pensant en el país i no en els partits polítics. I això no costarà gaire esforç, perquè aquest Estatut no trigarà gaire a quedar superat pels fets esdevenidors i les necessitats de la nostra societat.

"Ja no ens alimenten engrunes, volem el pa sencer" Ovidi Montllor.

"Catalans, feu-vos dignes de Catalunya" Francesc Macià.

"Catalunya només ens té a nosaltres" Lluís Companys.

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 21 juny 2006, 10:34

El referèndum i les dues pedres
Dilluns, 19 de juny de 2006 a les 19:22
Informa: Guillem

Editorial
estatut catalunya principat llei autonomiaEl dia després del referèndum principatí pel nou estatut s'imposa, com sempre, l'anàlisi dels resultats i les conclusions que se'n deriven, que són moltes i molt diverses.

D'entrada cal no caure en les trampes dels de sempre, els qui deslegitimen tot resultat que no confirmi o recolzi la seua opinió. El resultat del referèndum és legítim i la contundent victòria del Sí és incontestable, i així ho va saber interpretar bé Esquerra Republicana per boca del seu president Carod-Rovira ahir al vespre. És evident que el catalanisme més o menys sobiranista (o més o menys regionalista) s'ha decantat clarament pel Sí, de fet si mirem les zones que tradicionalment són més favorables a Esquerra és on precisament menys recolzament ha tingut el No.

Em sembla molt encertat l'anàlisi que d'això en fa en Saül Gordillo quan diu que "L'espantall del PP ha mobilitzat el vot catalanista a favor del "sí", mentre que el missatge del "no" ha fracassat. Era massa complicat. En el terreny pantanós de l'espanyolització, la coincidència del "no" amb el PP suposa una complexitat afegida. El pragmatisme anava agafat de la mà del "sí", mentre el "no" requeria lectures massa complicades per a un electorat confós i esgotat."

A més a més i continuant amb Esquerra cal ser crítics i afirmar que els republicans no van saber definir-se clarament des d'un principi. Hi ha un fet evident, i és que Esquerra i els seus votants i militants es morien de ganes de votar que Sí a un bon Estatut (el més semblant possible al que va sortir del Parlament del Principat). Potser per això el missatge republicà ha canviat tant (des del Sí cap al No, passant pel Nul) i ha acabat desconcertant molts votants tradicionalment republicans, molts dels quals segurament han optat per no votar o votar contra el PP. En certa manera la posició de Carod-Rovira en surt reforçada, després de ser dels pocs que a dins d'Esquerra defensava la no-coincidència de vot amb el PP, punt que s'ha revelat com a clau en la votació final.

mas maragall ple estatut aprovacio consens ciu pscEn aquest punt cal analitzar també la lamentable però efectiva campanya del PSC per a l'Estatut. Conscients que el text estatutari per sí sol no era per tirar coets, els partidaris del Sí, amb PSC al capdavant i CiU a la rereguarda, s'han dedicat a parlar el menys possible del propi text i a basar la campanya en aspectes diguem-ne "externs" al text estatutari. El PSC va insistir en que la coincidència de vot amb el PP et convertia en anticatalà com ells ('Si=Guanya Catalunya, NO=Guanya el PP') i CiU es va concentrar en destacar que el text era nou ('Què prefereixes, 1979 o futur?'), i també va voler deixar clar que votar 'No' era votar anticatalà. Que coincidir amb el PP en vot era terrible. Potser no ho era quan CiU i PSC van coincidir amb el PP a l'hora d'aprovar la Constitució Europea fa un any ? En tot cas la campanya del PSC ha calat en el gruix dels principatins que han votat. Una autèntica llàstima si tenim en compte la més que penosa campanya socialista, que ratllava l'insult a la inteligència, amb uns anuncis que recordaven els de "le cambio su Ariel por dos detergentes ... uy nooo !! Me quedo con mi Ariel !! "

De la campanya de l'eco dels socialistes no cal parlar-ne gaire, doncs els seus anuncis ratllaven gairebé la mentida: "Reconeixement nacional de Catalunya, finançament, aeroports ...". Era el mateix anunci que haurien fet servir si l'Estatut no hagués estat retallat, cosa que aleshores tot això es podria dir, però una vegada retallat es podia dir que era millor (no molt, però sí millor), però el que no es pot fer és mentir i dir que l'Estatut de la Moncloa et reconeix com a nació.

mas maragall saura pacte zapatero madreDe tota manera cal felicitar als partidaris del Sí per l'aplastant victòria de la seva no-tàctica, en aquesta precampanya permanent dels partits polítics en què vivim instal.lats al Principat des de fa temps, on qualsevol cosa es decideix en funció dels interessos polítics i pensant en el proper canvi de poltrones. Els ecosocialistes ja estaven ahir mateix demanant una reedició del tripartit ... segurs com estan de que si els convergents pugen al poder se'ls han acabat les poltrones. CiU avui mateix demanava suport per arribar al poder més d'hora que aviat. ERC va fer tots els equilibris que va poder per no haver-lo de deixar, i els socialistes portaven anys buscant arribar a la Generalitat com per voler-lo deixar ara. Tots els partits han menystingut aquest procés per a intentar-ne extreure el màxim per als seus partits. Com sempre tot en clau electoral, com sempre, estem en precampanya contínua.

La campanya del Sí com dèiem ha estat efectiva i ha convertit en trivial el referèndum. El poder mediàtic de la sociovergència és enorme, quan tens TOTES les televisions públiques del país a favor, les ràdios, els principals diaris del nostre país i del país veí afins a la sociovergència -El Periódico, La Vanguardia, El País, ComRàdio, La Malla-. Només a Internet la divergència d'opinions era màxima i fins i tot el No obtenia la victòria sovint en les enquestes digitals. Els principals portals en catala, com ara Vilaweb o e-notícies, o el propi Racó Català, el grup aquitània (osona.com, naciódigital ...) es van pronunciar clarament pel vot negatiu.

Això no implica, com ja he dit abans, la deslegitimació de la victòria del Sí. És només una constatació de l'enorme poder que representen avui en dia els mitjans. Farien bé els partidaris del No sobiranista i catalanista, sobretot -però no només- Esquerra, de prendre'n nota. Fan falta nous mitjans que arribin a tothom.

Arribats a aquest punt ens queda només l'anàlisi de la campanya que el PP va dur a terme. Conscients que no podien rectificar el seu vot: després de dos anys de boicots anticatalans i de firmes contra Catalunya ara no era plan de demanar el Sí, sobretot tenint en compte les declaracions dels mitjans neoespanyolistes espanyols avui, amb un Jiménez Losantos fora de Sí proclamant que Espanya "se resquebraja" i Rajoy exigint a Zapatero que pari el desmembrament d'Espanya. Aquests potser no s'han llegit l'Estatut tampoc ... Doncs bé, el finançament que aporta el nou text de la Moncloa és si fa no fa el que demanaven els populars Piqué i Vendrell fa mesos després d'haver-se llegit la proposta del Parlament. El reconeixement nacional català és nul, exactament igual que al del 1979, sempre i quan no consideris reconeixement nacional que et diguin que ets una nacionalitat (què és una nacionalitat?). El PP havia de votar No per dues raons ben clares: per coherència interna (tant de temps amb el No ...) i perquè en el fons els encantava aquest nou estatut i saben de sobres que la majoria de catalans no poden ni volen veure el PP ni en pintura, i que per tant votarien que Sí només perquè el PP demana el No (que de fet és exactament el que volien els populars).

acebes PP espanya popular feixismeEntre tots hem atorgat al PP una capacitat d'influir decisivament en la política catalana que francament no té, un poder que no li correspon. Els hem otorgat la capacitat de condicionar el nostre vot en relació a la seua actitud, quan la seva representativitat electoral és francament marginal al Principat, i això tothom ho sap. L'obsessió per veure què farà el PP no ha deixat a molta gent analitzar en profunditat el text que s'estava votant, i des del Sí s'ha animat a la gent per a què precisament no fes aquest anàlisi: ja els anava bé que votessin Sí només perquè el PP votava que No. A Catalunya tothom sap que quan es plantegen dues opcions, o una o el PP, els catalans sempre prefereixen l'altra. En això s'ha basat la campanya del Sí.

L'altra sortida del PP ha estat la indigne compareixença del senyor Piqué ahir just després de saber-se els resultats oficials. Josep Piqué va voler apropiar-se (ja ho havia fet abans al matí durant les votacions!) de l'abstenció. S'ha de ser molt miserable per atorgar-se els no-vots. Ideal per a una no-campanya. Dir que tots els que no han anat al col.legi defensen els teus ideals no és ser un il.lús, sinó un demagog dels que se'ls pot veure el llautó. Ningú, ni el PP ni cap partit, no pot atribuir-se l'abstenció. L'abstenció és un reflex de moltes coses, segurament d'un percentatge de gent a qui realment l'Estatut l'interessava ben poc, i segurament una majoria de gent fastiguejada per l'actitud dels polítics principatins, les contínues renúncies i sometiment al poder polític i mediàtic espanyol. Tampoc no és descartable que una gran part dels votants teòricament sobiranistes s'hagin acabat abstenint, fugint del No a qui la campanya havia atorgat signe anticatalà -juntament amb els Ciudadanos de España del Boadella i el màrtir oficial espanyol Espada-, i fugint de la indignitat de votar Sí a un Estatut retallat i humiliant.

L'abstenció que hi va haver ahir és de per sí mateixa un escàndol, i és un clar reflex del decencís que aquesta classe política provoca en la ciutadania. No pot ser que el que ens han vengut com a "un gran Estatut bla bla bla" no aconsegueixi ni que la meitat dels principatins amb dret a vot vagin a les urnes. O no és tant bo com ens han dit, o alguna cosa falla, però el que és clar és que fa mala olor.

A partir d'ara queda doncs un Estatutet molt similar al del 1979, que no resol els problemes pels que ens havien venut que els principatins necessitaven un nou Estatut: finançament, nació, aeroports, transports, drets històrics, representació internacional, competències exclusives, Agència Tributària catalana única, Tribunal de Justícia català sobirà ... I ens hem endut un Estatut 'cepillado', amb els socialistes espanyols fent broma directament dels catalans i del seu estatut que ja no era res de res. Com deia l'Ibarra, ell i la gent com ell l'han parat ("yo he parado el Estatut del Parlament").

A partir d'ara queda legitimat el finançament que ens ha asfixiat durant els últims 27 anys. Quan d'ací alguns mesos, o anys, els bascos rebin poder polític (el financer ja fa anys que el tenen) es veuen a venir algunes reaccions dels que ara s'embolcallen amb la senyera després del referèndum i vénen el text com a un èxit financer i polític, com un avanç en el reconeixement nacional del Principat i un stop al dèficit. I les reaccions serà dir "i què hi ha d'allò meu?" o "si els bascos ho ténen nosaltres també ho volem ...". I el poder espanyol, amb tota la lògica i la legitimitat que aquest Estatut els haurà donat, dirà que no, que els principatins hem volgut aquest Estatut que ens iguala amb Extremadura (però sense els diners que plouen del cel), i que 'haber elegido muerte'. I és que als bascos no els oferiran les engrunes, perquè a Espanya saben que els bascos no accepten qualsevol cosa. Els principatins, i els catalans en general, sí. Per això sempre ens prenen el pèl. Per això sempre diem que Sí a tot. Per això sempre acceptem les molles.

Cal ser conseqüents. Jo ja ho sóc, dues pedres.

text tret integrament
http://www.racocatala.com

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 09 jul. 2006, 08:03

Opinions: la democràcia no passa la ITV
Dissabte, 8 de juliol de 2006 a les 21:00
Informa: Guillem Política
Senyor Zapatero,

Decididament, als ciutadans de llengua catalana d’aquest Estat o bé ens hauríeu de donar els mateixos serveis i el mateix tracte que als ciutadans de llengua castellana o bé ens hauríeu d’abaixar els imposts fins a fer-los proporcionals al tracte que rebem. Que poc que pagaríem!

M’explicaré. Avui he telefonat al meu centre d’ITV habitual per a demanar una cita i, novetat, m’han enviat a telefonar a un 902. I, oh sorpresa, per a donar-me cita per a una inspecció del vehicle, que s’ha de fer a Inca, m’ha atès una senyora ubicada a Madrid. Jo que pensava que això de les autonomies era per a acostar els serveis al ciutadà i resulta que crea més centralització i més problemes (he hagut d’esperar una bona estona aguantant la pallisseta «en estos momentos todos nuestros operadores están ocupados»). Però el problema principal és que la senyora, pagada amb els meus imposts, no m’ha entès. Li hauria volgut explicar això dels serveis i els imposts però ho he deixat córrer, perquè no hauria entès res, tant en el sentit estrictament lingüístic com pel que fa a comprensió intel·lectual de continguts. A més, ella quina culpa en té? Sort hem tingut que entenia l’anglès i ens hem pogut comunicar en aquest idioma, que un cop més es revela enormement útil.

Senyor Zapatero, vós que sou tan federal i tan espanyaplural, podríeu dedicar algun temps de la vostra jornada laboral a resoldre aquest i mil problemes com aquest, que són el gran problema de la igualtat pendent –i es veu que “penderà” fins al Judici final– entre les nacions d’aquest Estat, és a dir entre els ciutadans d’aquest Estat. Mirau que és senzill: basta posar un mecanisme que en despenjar el telèfon digui una cosa com «si quiere ser atendido en castellano, pulse 1; si voleu ser atès en català, premeu 2» (idem per al basc i per al gallego-portuguès). Però es veu que això tan senzill no ha passat fins ara per cap cap federal i espanyaplural. I els incansables defensors dels drets “individuals”, aquests que diuen que les llengües són dels ciutadans i no dels territoris –copes, mundos, ciutadans i tuti quanti– es veu que tampoc no tenen opinió sobre situacions com la descrita.

Ja sé que ni ho arreglaran ni m’abaixaran els imposts. Doncs esperarem al Judici final. El Judici final dels meus conciutadans, vull dir. En forma de referèndum, és clar.


Gabriel Bibiloni (web) és Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, doctor en Filologia Catalana, i actualment és professor de la Universitat de les Illes Balears.
Article aparegut al seu weblog (bloc

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 09 jul. 2006, 08:06

Olaya Fernández, contra tots els tòpics
Dissabte, 8 de juliol de 2006 a les 11:59
Informa: peres Societat
Òrrius (Maresme), 7 juliol 2006. Olaya Fernández, ara també Olaia, ha escombrat tots els tòpics que determinats cridaners –alguns dels quals han muntat un partit polític i tot– havien sembrat a Catalunya i pertot l'Estat espanyol, i que potser havien fet dubtar una mica alguns catalans de bona fe.

Olaia Fernández va arribar a Catalunya, procedent d’Oviedo (Astúries, Espanya), encara no fa un any. Havia fet primer de batxillerat. Estava en una edat difícil, 16 anys. Els seus pares van anar a viure a Òrrius, al Maresme. No sabia ni una paraula de català, i aquesta era la llengua en què hauria de fer totes les assignatures a l’institut Miquel Viada de Mataró, on es va inscriure per fer el segon de batxillerat.

Ha passat un curs: setembre del 2005, octubre del 2005... abril, maig, juny del 2006. Olaia Fernández ha aconseguit arribar al mes de juny i és viva: ha passat curs! Viva i prou? No, ha tret un 10 en gairebé totes les assignatures. I què més? Li han posat la màxima nota de la selectivitat de tot Catalunya, un 9,79. I el català? El parla perfectament, més bé que alguns polítics d’aquí. I, és clar, l’han obligada a fer-ho tot en català i... No, tots els exàmens del curs, i també el de selectivitat, els ha fet en castellà, i això no ha estat cap obstacle perquè els professors i professores avaluessin els seus coneixements. I deu estar traumatitzada pel canvi de llengua, d’ambient, d’amistats i ara que aviat farà els 18 anys segur que voldrà marxar a estudiar en un altre lloc... No, es quedarà a Catalunya, pensa estudiar biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ella diu que el secret de tot plegat és una cosa molt estranya, que ningú no diria que pogués passar a Catalunya: «A l’institut tothom m’ha tractat molt bé, els professors i els companys m’han ajudat molt i per això tot ha anat estupendament.» Diu que gairebé des del primer dia es va esforçar a prendre apunts en català, tot i que al començament encara no l’entenia: «Primer jo mirava de traduir els apunts mentre el professor explicava, però això era impossible, de manera que vaig començar a escriure en un idioma estrany, que no era ni castellà ni català, i després tot va anar genial.» Enraona català amb tota naturalitat, si bé explica que al començament «em va costar una mica». Diu que no hi ha cap secret per treure bones notes: «L’única cosa que has de fer és portar sempre els deures al dia i quan arriba un examen estudiar una mica més seriosament.»

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 20 set. 2006, 10:48

judici per ensenyar una estelada
Afronta una sanció de 3000 euros

Dijous que ve, 21 de setembre, s’ha de celebrar al Jutjat Contenciós Administratiu de Girona una vista a on el jutge haurà de decidir si es revisa una sanció imposada per la delegació del Govern aragonès a Osca a un jove català. Davant d’un recurs d’alçada interposat al Ministeri de l'Interior espanyol, ara s’haurà de decidir si és condemnat, en aplicació de la Ley del Deporte, per fomentar la violència i se li imposa la sanció prevista de 3000 èuros. Se l’acusa, textualment, d’ensenyar una estelada i fer referència a la policia, als Països Catalans, com a forces d’ocupació; amb la conseqüent "indignació del públic" i "repercussió, fins i tot, als mitjans de comunicació". El text d'acusació relata com el noi és identificat en el moment en què alguns aficionats de l'Osca intenten dirigir-se cap a l’afició del Girona per agredir-los.

Els fets
varen ocórrer quan l’ara imputat, seguidor del Girona Futbol Club, fa un any i mig es va desplaçar a Osca per seguir el seu equip. En el transcurs del partit va ensenyar una estelada, com fa habitualment aquesta afició i es van entonar càntics de suport a l’equip, en favor de la independència de Catalunya i contra les forces d’ocupació. Tot això és recollit en l’informe del coordinador de seguretat de la Policia Nacional espanyola. En aquest mateix informe, demanat pel propi ministeri, el cap de la Policia Nacional diu que la bandera estelada és "il·legal".



Res ja veig que "nosaltres no som d'aquest món" ostres ostres ostres, i tots aquells "personatges que ensenyan les banderes neonazis, franquistes i tot això acaven fen.lis reverencies, segueixo demanant una autonomia com la de portugal
apa siau
psc

abril74
Barretina
Barretina
Entrades: 304
Membre des de: 09 oct. 2004, 20:08

tengo una pregunta para usted

EntradaAutor: abril74 » 20 oct. 2007, 17:05

...
abril74 l’ha editat per darrera vegada el dia: 27 ago. 2008, 00:50, en total s’ha editat 1 vegada.

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 21 oct. 2007, 12:06

Codi: Selecciona’ls tots

 Frankfurt Hauptbahnhof
Divendres, 12 d'octubre de 2007 a les 20:00
Informa: miquimel
   
Editorial
quim_monzo_57.jpegBenvinguts a l'estació principal de Frankfurt. Els viatges literaris sempre millor fer-los en tren. La cultura dels Països Catalans s'ha plantat a Alemanya amb una maleta gegant plena de llibres. Una cultura mitjaneta o mitjanota depenent dels ulls amb els que te la miris. Una cultura que per uns minuts va semblar créixer i créixer fins poder mirar als ulls de moltes de més prestigiades. Durant els tretze minuts de la intervenció d'un dels grans narradors dels nostres temps, en Quim Monzó va posar la pell de gallina al país de la manera més iconoclasta i moderna possible.

Tant trencador i emotiu va ser el seu conte que si en Mariano Rajoy fos català després d'haver-lo sentit hauria dit exactament això: "jo estic orgullós de ser català, se que els catalans també ho estan i per això demano a tothom que per sobre de qualsevol diferència ideològica el 12 d'octubre ho manifestin amb franquesa per a que tot el món sàpiga el que els catalans sentim per Catalunya". Un discurs només a l'abast de no-nacionalistes em temo, així que els catalans de debò rèiem i ploràvem alhora sentint les peripècies d'un escriptor xic, pic, pellaric, camatort i becaric. Un Pau Casals del segle XXI amb un auditori rendit va obrir la setmana que, com deia aquell, per malament que vagi sempre anirà bé. Doncs amen.

La festa va ser i serà rodona malgrat el gremi de l'enveja cervantina ragi odi irracional. La història els jutjara per formar part d'una elit intel·lectual embafada de privilegis que des de casa mostren qualsevol cosa menys militància a una cultura que mentre no es demostri el contrari està malalta. La seva mesquinesa arriba fins a enverinar l'ambient a Alemanya un cop la fira es inaugurada. Perquè molts escriptors castellans de Catalunya podien estar legítimament en contra de la decisió d'acotar la mostra a la literatura en català només, el que no té nom és que encara avui un cop encetada la fira hi hagi persones i mitjans que tracten d'emmetzinar l'ambient i confondre alguns pobres alemanys d'aquells qui encara no han superat l'holocaust. Escampar fems d'autoodi en aquests moments demostra la poca alçada ètica i la mala fe de qui es presenta contràriament com a garant de la diversitat i el respecte.

Queden en canvi retratats de nou com a defensors a ultrança d'una sola llengua i una sola cultura que ai las no és la catalana. Si de veritat estimessin la llengua de Mercè Rodoreda ja haurien aparcat les crítiques les quals res tenen a veure amb la honestedat i la qualitat de l'oferta que es presenta a la capital del Rin-Main. Rancúnia, autoodi, en resum, persones que lluiten per una causa encara enemiga. En un moment en el qual el xup-xup a casa nostra posa més sal sobre la data de defunció de la llengua que no pas pebre per a una segona Renaixença, furgar en la ferida de l'única decisió assenyada és militar entre els qui pensen que el català fa nosa i que s'hauria de reduir a esferes gaire bé domèstiques. Doncs no, poc o molt el català i la seva literatura sortiran reforçades de Frankfurt. Peti qui peti i malgrat la nova cuina catalana provoqui acidesa d'estomac als Vidal Folch i Rafael Nadal de torn. Aquests partidaris de la subordinació política es dibuixen mentalment un mapa cultural on unes realitats sembla que hagin d'estar també supeditades a d'altres.

No es poden interpretar sinó com a malintencionades les crítiques que avalaven la participació d'escriptors catalans en castellà exigint ara un tracte per a la llengua castellana que no van voler per a la catalana, o almenys no amb tanta vehemència, quan el 1991 l'Espanya de Felipe González n'era el país convidat.

És hora de gaudir de tant magnífic aparador. Ja sabem que l'endemà no serà el país de les meravelles, però tot va sumant. Si en Monzó no s'entrebanca, per què ho hauríem de fer la resta de catalans? Així que tones d'optimisme i ganes de fer feina és el que ens ha de moure ara. I permeteu-me que m'emocioni, almenys dues o tres vegades l'any.

Gràcies Quim.


Miqui Mel

alp2500
Barretina
Barretina
Entrades: 709
Membre des de: 02 oct. 2002, 12:00

EntradaAutor: alp2500 » 21 oct. 2007, 12:30

A vegades els hereus d'en Ciscu són mes papistes que el papa

i desprès diuen que som "rarus"

Codi: Selecciona’ls tots

Òmnium presenta avui 'L'institut de la vergonya', el nou llibre d'Èric Bertran
Divendres, 5 d'octubre de 2007 a les 9:00
Informa: Guillem
   
Cultura
linstitut-de-la-vergonya_47.jpegAvui divendres 5 d'octubre Òmnium Cultural presenta a dos quarts d'una del migdia, a la seva seu nacional (C/ Diputació 276, a Barcelona), el nou llibre d'Èric Bertran: "L'institut de la vergonya". Molts recordareu el cas d'Èric Bertran, un jove que amb només 14 anys va haver d'anar a l'Audiència Nacional espanyola, a Madrid, acusat de terrorisme per haver enviat correus electrònics demanant l'etiquetatge en català. Després d'anar a l'Audiència Nacional de Madrid, les aigües es van calmar i el cas es va tancar per a tothom, menys per a l'Èric i la seva família. Quedava el més difícil: el retorn a la vida normal, a l'institut, al dia a dia de l'estudiant de secundària.

Però no va ser gens fàcil. A l'IES on feia segon d'ESO, l'Èric va haver d'enfrontar-se a les cares llargues, als insults, a alguna amenaça i a la sensació que tothom se n'apartava i li feia el buit. També bona part del professorat, el seu tutor i la directora del centre, cosa que facilitava més la tasca dels alumnes que el titllaven de "terrorista", fins al punt que va haver de canviar de centre escolar.

Ara, en aquest llibre, Èric Bertran explica la seva terrible experiència d'assetjament escolar i fa la seva pròpia crítica a un sistema educatiu que, segons el seu parer, cada any incrementa el fracàs escolar; on afirma que s'agredeixen a alumnes i a professors i que "crea autòmats disposat a servir i creure, i no a pensar".




[

juando
Contro
Contro
Entrades: 29
Membre des de: 26 abr. 2007, 12:10

Estat-nació

EntradaAutor: juando » 22 oct. 2007, 09:48

Fa uns dies que no estic al butinet per problemes personals, però sóc historiador i m'interessa el tema...ja de petit vaig estar amb els moviments pro catalans del ja difunt senador en Xirinacs, és a dir, vaig patir les empententes dels "grisos" de l'època, a més a més com a mestre de català porto la cultura i la "fé" catalana a la sang...però us llenço una qüestió..."oblidar no oblidarem, almenys jo, però la vida segueix i tal vegada és ara el moment de fer taula rasa i deixar de banda "les dues espanyes", l'estat-nació...si bé tampoc dic deixar-nos fer la guitza, no, però el moment és el de la tolerància, la concòrdia...una nova època que estem vivint amb uns canvis que si bé no comprenem del tot, si almenys podem intentar posar el nostre granet de sorra i intentar millorar aquells aspectes que no van tan bé, "ara és el temps dels assumptes socials", defensar el benestar de la gent, no sé si m'explico bé...endavant companys i coompanyes...sempre endavant Catalunya, però encara més, "endavant la gent"

gràcies.

abril74
Barretina
Barretina
Entrades: 304
Membre des de: 09 oct. 2004, 20:08

EntradaAutor: abril74 » 22 des. 2007, 23:09

...


Torna a “Relíquies”

Qui està connectat

Usuaris navegant en aquest fòrum: Google [Bot] i 39 visitants

cron