Corría l’any 1965 , tres amics varem anar a passar uns dies de vacances a la costa brava a veure si podíem lligar alguna “sueca” ... o lo que poguéssim arreplegar ... encara que fos una “titi” per dir-ho de una manera ... “nacional”.
Amb una furgoneta “renault “ dos matalassos de plàstic i 500 “peles” era tot el nostre patrimoni per 15 dies de passió , sexe i rock and roll.
Ho teníem tot controlat ... el gasto diari no podia superar les 33 “peles” per cap , dormir dintre el cotxe , comprar el pa i fer “bocatas” amb les llaunes que havíem portat de casa tonyina , sardineta i alguna llonganissa que la mare ... d’amagat del pare ens havia posat, ja que ell deia que anàvem a fer el “pòtol”( les mares son així de maques).
Varem arribar al càmping de la Fosca ( Palamós ) que costava diàriament 15 “peles” nomes per aparcar el cotxe ... meno , nosaltres ja en teníem prou , ja que l’hora de anar a dormir era sempre de dia . Feia tres dies que rondàvem per els “ xiringuitos” dels voltants i l’únic que aviem “lligat” era una gosseta molt maca que corria per el càmping ... i de “titis” res de res ... estàvem que ens enfilàvem per les parets ... ho fèiem cara d’encantats o sens notava massa que anàvem mes calents que un ... “portuguès de verema “ ...els dies pesaven i entra no dormir , gana i torrats del sol , semblàvem lo que havia dit el pare ... “ uns pòtols “ . Faltaven dos dies per marxar i les esperances ja eren nul•les , varem decidir passar l’ultima nit a un local que li deien el “Garito” de Palamós pelats , gana i negres com carbó ... varem fer l’entrada amb maneres de lligons ... de cop oh ! una taula de “titis”que ens miràvem ... ¡ ostres ! ... la primera cosa que varem fer es mirar si portàvem la bragueta oberta , ja que l’ocell es moria de ganes de sortir a donar un vol ... unes rialletes i mirades de complicitat ens van animar anar cap a la taula.
Per la cara que feien ... ¿ angleses , nòrdiques, alemanyes ? ... en fi era igual ... de cap a l’olla ... en varem situar i la primera i única paraula que varem pronunciar va ser ...
¿ DANCING? ... era lo que es deia i les agafaves de la mà ... un cop la tenies a la pista intentaves amb el teu deficient vocabulari entendre’t amb elles ... ¡ collons! la meva parlava amb angles ... i l’únic que podies fer es passar de parlar i mirar lo que donava de si la nena ... primer tot seriós i posant cara de bon nen i de mica en mica anar-te prenen petites llibertats a veure si posava alguna pega ... la meva era una nena bonica de veritat , roseta , ulls blaus i portava una brusa blanca on es deixava entreveure uns pitets de lo mes bonic , ja que no portava sostenidors ... jo desitjava que posessin algun ball lent per arramblar una micona i sentir aquells meravellosos “encants”sobre el meu pit , com que la musica era estrident no calia dir res ... això si molt bona ¡BEATLES !
I de cop una cançó lenta ... ( ¡gracies , Deu meu!) m’entres ballàvem la nena si anava posant cada vegada mes bé ... un petonet molt suau va ser el primer de la “morrejada”que li va vindre desprès ... ella amb corresponia amb molta passió i amb mirava amb un somriure de satisfacció ... ¡ per fi havia “lligat”!
Ella de cop amb diu a l’orella que es de Igualada ... el cor se amb va posar al mil per hora , ¿ i ara que faig? ... si li dic que soc de Manresa a lo millor amb deixa (ja que les noies igual que nosaltres anaven a “lligar” amb estrangers ) ... ¿ que faig Senyor?.
I jo li dic mix xampurrejant amb paraules de angles , francès e inventades per mi que soc “tirolès” si , si del Tirol ! . M’agafa de la mà i amb porta cap a la taula on estaven les seves amigues i amb un català esplèndid amb presenta a les seves companyes .
Us presento al James ( nom de guerra que vaig adoptar per les pel•lícules del James Bond ) ah , i no entenc res , ho sigui un “caramel” ... totes deien la seva ... ¡apa nena quin tio mes bo et posaràs les botes avui ! ¿ trempa? ... i un esclatar de rialles , inclòs amb van avergonyir ( la mare que les va parir
) i clar jo fen veure que no entenia res ... desprès de aguantar les “galanteries de les nenes ... que tenen tela , varem tornar a la pista ... i clar jo ja sàvia lo que ella volia ... el “lote” que mútuament ens fotíem era no apta per adults .
Dolça com la mel , calenta com el foc ... ja començava a pensar on aniríem per deixar anar l’ocell .
M’entres de refilo vaig veure els meus amics que donaven voltes amb un got a la mà ,
(segur, que era de alguna taula on ‘l’havien “pispat”) amb una cara de fastig que ho deia tot , i es clar tot te un final ... amb miren i amb fan senyes per marxar , jo feia el despistat i miro de portar a la nena cap un lloc mes amagat i fosc ... l’avorriment es molt cruel i no van parar fins trobar-me i cridaven ... ¡ JOSEPPPPPPPPPPP , VA ANEM !
i jo fen veure que no els veia ... i ells insistint ... ¡ JOSEPPPPPPPP , VA COLLONS !
jo , mutis i mirant de que la nena no els veies ( ¿ com podia deixar escapar l’ocasió de que l’ocell cantes ? ja no podien esperar mes ... una mà amb toca per darrera i diu ....
¡OSTIA JOSEP , FA UNA HORA QUE ET CRIDEM ... VA FOTEM EL CAMP I ANEM A CALA GO-GO ! ( lo que fan els gelós) .
La Mercè que així es deia la nena d’ Igualada ... li van caure les “ bragues” de cop ... això que feia molta estona que les i volia treure i amb els nervis no podia ... i molt emprenyat els contesto ... ¡COLLONS , UNA VEGADA QUE “LLIGO” I ES D’IGUALADA!
De aquesta feta en passat 40 anys i ahir vaig tindre el plaer de sopar amb ells i varem recordar temps passats i feliços de tres “lligons” de l’estiu de 1965 , que varem passar censa testar una “sueca”.
A els meus amics JORDI i ARTURO .
