16 de Maig
Joan Salvat-Papasseit: Barcelona, 1894 - Barcelona, 1924. Cap al 1915 començà a col·laborar, en castellà, a "Justicia Social" de Reus i, en castellà i català, a "Sabadell Federal", on publicà una sèrie d'articles d'ideologia llibertària i de temàtica obrera que signà amb el pseudònim de Gorkiano. Els articles en castellà formen dos llibres, Humo de fábrica (editat per ell mateix el 1918) i Glosas de un socialista. Un any abans havia iniciat la publicació de la "fulla de subversió espiritual" anomenada "Un Enemic del Poble", que sortí fins el 1919. Esporàdicament més que periòdica escriví en altres revistes on publicà les seves proses polítiques i literàries i on exposà una ideologia que fluctua i evoluciona entre l'anarquisme, el socialisme i el seu catalanisme personal. "Proa" (dos números, 1921) n'és un altre exemple. Des del 1919 fou un escriptor totalment català. Aquest any aparegué el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, on és ben clara la fascinació que exerciren en ell Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire; potser veié en aquests, i en l'avantguardisme que exemplificaven, el model literari que no havia trobat en el noucentisme burgès. Hi combina l'admiració pel món "futur" de la màquina amb els paisatges, visuals i socials, del seu barri, la Barceloneta. El seu segon llibre de poemes ho fa encara més clar: L'irradiador del port i les gavines (1921). El millor de la seva poesia ofereix aquesta fidelitat al món de veïnat obrer on cresqué. El 1922 publicà Les conspiracions, poemes escrits al sanatori de La Fuenfría plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya. Les formes poètiques emprades s'aparten gradualment de l'experimentació tipogràfica per mirar cap a la cançó tradicional. Tanmateix, no tingué temps d'abandonar l'avantguardisme; el seu darrer llibre, Óssa Menor (1925), se subtitula "fi dels poemes d'avantguarda" i és una edició pòstuma. Havia publicat La gesta dels estels (1922) i el que hom ha qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea, La rosa als llavis (1923). Aquest llibre presenta, amb una franquesa que no té res de superficial, l'epifania de l'acte eròtic que esclata amb l'entusiame vital i romàntic del poeta. El seu romanticisme es fa patent en les imatges de guerra, corsaris i lladres que tenen l'origen en el paisatge familiar del port de Barcelona i en la seva concepció heroica de la vida i de la tasca poètica; l'expliquen, també, els seus dos manifests, Concepte del poeta (1919) i Contra els poetes amb minúscula, publicat com a pamflet (1920). Morí de tuberculosi.
Fa temps:
1672 - Rià (el Conflent): el rei de França Lluís XIV fa enderrocar el castell on va néixer Guifré el Pilós el 852.
1795 - La Haia (República Batava): se signa el Tractat de La Haia de 1795 entre la República de Batava i la República Francesa, pel qual la primera cedeix alguns territoris a la segona.
1895 - La Haia (Països Baixos): se signa el Tractat de La Haia de 1895 pel qual s'estableixen les fronteres de les colònies a l'illa de Nova Guinea.
Naixements:
1894 - Barcelona: Joan Salvat-Papasseit, Escriptor.
1902 - Figueres: Carles Fages de Climent, poeta.
1960 - Montreal (Canadà): Chester Brown, dibuixant canadenc.
Necrològiques:
1674 - Perpinyà (el Rosselló): Francesc Puig i Terrats, angelet de la terra, penjat i esquarterat per les autoritats franceses.
Santoral:
Sant Honorat, bisbe, patró dels forners o flequers; sant Joan Nepomucè, prev. de Praga i mr. del secret de confessió; sant Simó Stock, prev. carmelità; santa Margarida de Cortona, terciària franciscana; sant Eufrasi, bisbe i mr.; sant Germer, bisbe.
Tal dia com avui...
17 de Maig
Jacint Verdaguer i Santaló: Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902. Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l'endemig participà en la fundació de l'Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874-1876) féu, a bord del vapor "Guipúzcoa", nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. "Ací en la soledat" del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, "he vist desfilar, l'un darrere l'altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l'Evangeli: Male omnia fecit". A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l'omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d'exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d'articles, aparegudes a "La Publicidad", exposà les intencions que l'animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L'enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l'instant, prengué partit a favor de l'un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa. "M'he tancat en un cèrcol de ferro", deia a Apel·les Mestres, "i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne". En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d'adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l'inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d'una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d'un cert bagatge teoricoliterari i, al capdavall, de tenir a l'abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l'ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d'una prodigiosa riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896, dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. "La poesia", diu, "fa record del paradís perdut" als "desterrats fills d'Eva", alhora que "ne fa somniar un de millor". "La pobra humanitat", però, "està massa distreta" per a sentir el "modular" del poeta. Car "qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la "gentil cançó" del paradís i, per això, confessa que "m'és enyorívola la terra". Aquest "paradís perdut" que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l'efusió lírica i del discurs narratiu Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l'expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l'Església. La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D'altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d'Or i de Lamartine, hi recull l'herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d'una gran tendresa o d'una imatgeria de plantes i d'ocells, sobretot d'un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però, l'efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l'angoixaven Roser de tot l'any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poeticoreligiosos, un per a cada dia de l'any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, "somni i enyor" d'un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sant són dos vigorosos romanços històrics; L'arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana; L'emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d'absència. L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. De fet, l'expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L'Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L'Atlàntida tracta dos grans temes: l'esfondrament d'aquest mític continent i el descobriment d'Amèrica i, de manera correlativa, els orígens mítics d'Espanya, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe crsitiana en el nou món L'Atlàntida, és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i posa l'èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes naturals. Així, l'autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les forces creadores i destructores de la natura. D'aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l'enfonsament de l'Atlàntida. L'obra es publicà el 1877, però l'edició definitiva és la del 1878, finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d'històries cavalleresques i d'encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d'estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d'una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana. Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i viatges (1887) o en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97), tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades, són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: "L'Atlàntida", "La Creu del Montseny" i "Lo Pensament Català". La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes. Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907), Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928), Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86) en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d'obres completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar l'edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.
Fa temps:
1705 - Vic (Osona): els vigatans es reuneixen a l'església de Sant Sebastià, a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, amb representants dels aliats per preparar el pacte de Gènova (o pacte dels Vigatans), contra Felip V.
2006 - París (França): El Futbol Club Barcelona guanya la seva segona Copa d'Europa al batre l'Arsenal de Londres per 2-1 amb gols de Eto'o i Belletti.
MÓN
1940 - Segona Guerra Mundial: Alemanya pren la ciutat de Brussel·les (Bèlgica).
2007 - L'Assamblea General de Nacions Unides va proclamar el 2008 Any Internacional dels Idiomes per tal de fomentar el multilingüisme, la unitat i la comprensió internacional. [1]
Naixements:
1845 - Folgueroles (Osona): Jacint Verdaguer, prevere i el més gran poeta català de la Renaixença.
1952 - Cambrils (el Baix Camp): Josep-Lluís Carod-Rovira, polític català.
Festes:
Celebració del dia Internacional de les Telecomunicacions
Celebració del Dia d'Internet
Santoral:
Sant Pasqual Bailon (1540-1592), rel. franciscà mort a Vila-real, patró d'associacions i congressos eucarístics. Santa Restituta, vg.
Jacint Verdaguer i Santaló: Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902. Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l'endemig participà en la fundació de l'Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874-1876) féu, a bord del vapor "Guipúzcoa", nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. "Ací en la soledat" del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, "he vist desfilar, l'un darrere l'altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l'Evangeli: Male omnia fecit". A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l'omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d'exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d'articles, aparegudes a "La Publicidad", exposà les intencions que l'animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L'enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l'instant, prengué partit a favor de l'un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa. "M'he tancat en un cèrcol de ferro", deia a Apel·les Mestres, "i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne". En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d'adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l'inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d'una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d'un cert bagatge teoricoliterari i, al capdavall, de tenir a l'abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l'ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d'una prodigiosa riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896, dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. "La poesia", diu, "fa record del paradís perdut" als "desterrats fills d'Eva", alhora que "ne fa somniar un de millor". "La pobra humanitat", però, "està massa distreta" per a sentir el "modular" del poeta. Car "qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la "gentil cançó" del paradís i, per això, confessa que "m'és enyorívola la terra". Aquest "paradís perdut" que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l'efusió lírica i del discurs narratiu Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l'expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l'Església. La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D'altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d'Or i de Lamartine, hi recull l'herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d'una gran tendresa o d'una imatgeria de plantes i d'ocells, sobretot d'un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però, l'efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l'angoixaven Roser de tot l'any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poeticoreligiosos, un per a cada dia de l'any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, "somni i enyor" d'un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sant són dos vigorosos romanços històrics; L'arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana; L'emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d'absència. L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. De fet, l'expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L'Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L'Atlàntida tracta dos grans temes: l'esfondrament d'aquest mític continent i el descobriment d'Amèrica i, de manera correlativa, els orígens mítics d'Espanya, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe crsitiana en el nou món L'Atlàntida, és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i posa l'èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes naturals. Així, l'autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les forces creadores i destructores de la natura. D'aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l'enfonsament de l'Atlàntida. L'obra es publicà el 1877, però l'edició definitiva és la del 1878, finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d'històries cavalleresques i d'encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d'estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d'una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana. Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i viatges (1887) o en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97), tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades, són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: "L'Atlàntida", "La Creu del Montseny" i "Lo Pensament Català". La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes. Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907), Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928), Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86) en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d'obres completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar l'edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.
Fa temps:
1705 - Vic (Osona): els vigatans es reuneixen a l'església de Sant Sebastià, a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, amb representants dels aliats per preparar el pacte de Gènova (o pacte dels Vigatans), contra Felip V.
2006 - París (França): El Futbol Club Barcelona guanya la seva segona Copa d'Europa al batre l'Arsenal de Londres per 2-1 amb gols de Eto'o i Belletti.
MÓN
1940 - Segona Guerra Mundial: Alemanya pren la ciutat de Brussel·les (Bèlgica).
2007 - L'Assamblea General de Nacions Unides va proclamar el 2008 Any Internacional dels Idiomes per tal de fomentar el multilingüisme, la unitat i la comprensió internacional. [1]
Naixements:
1845 - Folgueroles (Osona): Jacint Verdaguer, prevere i el més gran poeta català de la Renaixença.
1952 - Cambrils (el Baix Camp): Josep-Lluís Carod-Rovira, polític català.
Festes:
Celebració del dia Internacional de les Telecomunicacions
Celebració del Dia d'Internet
Santoral:
Sant Pasqual Bailon (1540-1592), rel. franciscà mort a Vila-real, patró d'associacions i congressos eucarístics. Santa Restituta, vg.
18 de Maig
El Dia Internacional dels Museus:
el 18 de maig, és una celebració que té lloc anualment des del 1977 amb l’objectiu d’apropar als ciutadans la tasca que fan els museus com a institucions al servei del desenvolupament de la societat, de la cooperació i de l’enriquiment de les cultures. A més de la ja habitual jornada de portes obertes, moltes institucions programen accions de difusió com ara conferències, visites guiades, actuacions, tallers o debats.
Fa temps:
1869 - Pacte de Tortosa - Els representants dels comitès republicano-federals d'Aragó, Catalunya, València i Balears, signen restaurar la Confederació Catalano-aragonesa dintre de l'Estat republicà Espanyol.
1983 Primeres eleccions autonòmiques al País Valencià i les illes Balears.
MÓN
1804 - París: Napoleó s'autoproclama emperador de França.
1968 - Madrid (Espanya): Raimon fa un recital davant 6.000 persones a la Facultat d'Econòmiques de la Universidad Complutense.
2001 - París (França): la UNESCO declara el Misteri d'Elx Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.
Naixements:
1904 - Barcelona: Àngels Ferrer i Sensat, pedagoga catalana.
Necrològiques:
1911 A Viena, Gustav Mahler, compositor i director d'orquestra austríac
Festes:
Dia internacional dels museus
Santoral:
Sant Joan I, papa (523-526) i mr. Sant Pròsper (s.VIII), bisbe de Tarragona. Sant Fèlix de Cantalici, rel. caputxí; santa Rafaela-Maria Porras, rel., fund. Esclaves del Sagrat Cor, Madrid (ACJ, 1877); beat Joan Gilbert, rel. mercedari, de Reus.
El Dia Internacional dels Museus:
el 18 de maig, és una celebració que té lloc anualment des del 1977 amb l’objectiu d’apropar als ciutadans la tasca que fan els museus com a institucions al servei del desenvolupament de la societat, de la cooperació i de l’enriquiment de les cultures. A més de la ja habitual jornada de portes obertes, moltes institucions programen accions de difusió com ara conferències, visites guiades, actuacions, tallers o debats.
Fa temps:
1869 - Pacte de Tortosa - Els representants dels comitès republicano-federals d'Aragó, Catalunya, València i Balears, signen restaurar la Confederació Catalano-aragonesa dintre de l'Estat republicà Espanyol.
1983 Primeres eleccions autonòmiques al País Valencià i les illes Balears.
MÓN
1804 - París: Napoleó s'autoproclama emperador de França.
1968 - Madrid (Espanya): Raimon fa un recital davant 6.000 persones a la Facultat d'Econòmiques de la Universidad Complutense.
2001 - París (França): la UNESCO declara el Misteri d'Elx Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.
Naixements:
1904 - Barcelona: Àngels Ferrer i Sensat, pedagoga catalana.
Necrològiques:
1911 A Viena, Gustav Mahler, compositor i director d'orquestra austríac
Festes:
Dia internacional dels museus
Santoral:
Sant Joan I, papa (523-526) i mr. Sant Pròsper (s.VIII), bisbe de Tarragona. Sant Fèlix de Cantalici, rel. caputxí; santa Rafaela-Maria Porras, rel., fund. Esclaves del Sagrat Cor, Madrid (ACJ, 1877); beat Joan Gilbert, rel. mercedari, de Reus.
19 de Maig
L'Exposició Universal de Barcelona tingué lloc del 19 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930 a Barcelona. Aquesta exposició tingué una superfície de 118 hectàrees, situada al parc de Montjuïc, i un cost de 25.083.921 dòlars.
Entre la vintena europea de nacions que oficialment participaren estaven països com Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa. També participaren expositors privats japonesos i nord-americans.
Els fets del Palau de la Música es van produir al Palau de la Música de Barcelona, el 19 de maig de 1960, durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta català Joan Maragall amb presència de ministres de Franco.
L'homenatge va tenir no solament ressò musical, sinó també cívic, a causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar El cant de la Senyera, inicialment previst al programa. Aquest dia l'Orfeó no va interpretar El cant de la Senyera, però una part del públic sí. Entre els diversos detinguts hi havia el futur president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, que tot i no ser al Palau era un dels organitzadors de la protesta, i que va ser sotmès a un consell de guerra per raó del qual anà a la presó.
Fa temps:
1802 – Napoleó Bonaparte funda la Légion d'Honneur.
1907 - Perpinyà (el Rosselló): s'hi esdevé una revolta de vinyaters.
1929 - Barcelona: Inauguració a Montjuïc de l'Exposició Universal
1960 - Barcelona: s'hi esdevenen els "Fets del Palau de la Música"
Necrològiques:
1396 - Foixà (l'Alt Empordà): Joan I, "el Caçador", rei de la Corona d'Aragó. (n. 1350)
Festes:
Sant Iu, patró de Bretanya
Santoral:
Beat Francesc Coll (1812-1875), prev. dominicà, de Gombrèn (Ripollès), fund. Dominiques de l'Anunciata, a Vic (RDA, 1856). Sant Pere Celestí, papa dimissionari (Celestí V), abans monjo i fund.; santa Ciríaca.
L'Exposició Universal de Barcelona tingué lloc del 19 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930 a Barcelona. Aquesta exposició tingué una superfície de 118 hectàrees, situada al parc de Montjuïc, i un cost de 25.083.921 dòlars.
Entre la vintena europea de nacions que oficialment participaren estaven països com Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, França, Hongria, Itàlia, Noruega, Romania o Suïssa. També participaren expositors privats japonesos i nord-americans.
Els fets del Palau de la Música es van produir al Palau de la Música de Barcelona, el 19 de maig de 1960, durant l'homenatge del centenari del naixement del poeta català Joan Maragall amb presència de ministres de Franco.
L'homenatge va tenir no solament ressò musical, sinó també cívic, a causa dels aldarulls produïts arran de la prohibició governativa d'interpretar El cant de la Senyera, inicialment previst al programa. Aquest dia l'Orfeó no va interpretar El cant de la Senyera, però una part del públic sí. Entre els diversos detinguts hi havia el futur president de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol, que tot i no ser al Palau era un dels organitzadors de la protesta, i que va ser sotmès a un consell de guerra per raó del qual anà a la presó.
Fa temps:
1802 – Napoleó Bonaparte funda la Légion d'Honneur.
1907 - Perpinyà (el Rosselló): s'hi esdevé una revolta de vinyaters.
1929 - Barcelona: Inauguració a Montjuïc de l'Exposició Universal
1960 - Barcelona: s'hi esdevenen els "Fets del Palau de la Música"
Necrològiques:
1396 - Foixà (l'Alt Empordà): Joan I, "el Caçador", rei de la Corona d'Aragó. (n. 1350)
Festes:
Sant Iu, patró de Bretanya
Santoral:
Beat Francesc Coll (1812-1875), prev. dominicà, de Gombrèn (Ripollès), fund. Dominiques de l'Anunciata, a Vic (RDA, 1856). Sant Pere Celestí, papa dimissionari (Celestí V), abans monjo i fund.; santa Ciríaca.
20 de Maig
Honoré de Balzac: Tours, 20 de maig de 1799 - París, 18 d'agost de 1850. Escriptor francès. Fill d'un antic pagès de la comarca de l'Albigès que es deia Balssa (cognom que convertí en Balzac i al qual el 1802 afegí la partícula ennoblidora) i de la filla d'una família de mercers parisencs. Residí fins a vuit anys a Tours, on el seu pare ocupava diversos càrrecs; del 1807 al 1813 estudià en un internat de Vendôme, i el 1814 es traslladà a París amb tota la família. Després de fracassar en el seu intent d'escriure teatre, del 1820 al 1825 publicà diverses novel·les, la majoria en col·laboració i totes amb pseudònim, gairebé sempre seguint la moda de la novel·la negra d'origen anglès; d'aquesta època daten també les seves relacions amoroses amb una dama casada, Madame de Berny, que tenia vint-i-dos anys més que ell. El 1825 es llançà als negocis (impremta, edicions de clàssics), però al cap de poc temps féu fallida i deixà 60 000 francs de deutes. Tornà a la literatura amb una novel·la històrica inspirada en les guerres civils de trenta anys enrere, Les chouans (1829), la primera que signà amb el seu nom. Amb l'èxit aconseguit començà a freqüentar els salons de l'alta societat i adoptà una posa de dandi malbaratador, alhora que abandonava el liberalisme de la primera joventut, encara visible en la primera edició de Les chouans, per a fer-se legitimista, és a dir, monàrquic absolutista partidari de la branca dels Borbons destronada el 1830. En aquest canvi influïren les seves relacions amb la marquesa de Castries, però la ruptura amb ella no tardà a produir-se, i aquest fet inspirà a Balzac la venjança de retratar-la a La duchesse de Langeais (1834); mentrestant, l'escriptor ja havia entrat en contacte epistolar amb la comtessa polonesa Éveline Hanska ("l'estrangera"), amb la qual mantingué una llarga i apassionada correspondència. D'aquests primers anys de la monarquia de juliol daten nombrosos contes i algunes narracions extenses de gran importància, com La peau de chagrin (1831) i Eugénie Grandet (1833) . La peau de chagrin, amb el seu curiós entroncament amb el tema fàustic, denota ja l'interès de l'escriptor per ambicioses i en general extravagants elucubracions misticofilosòfiques, també visibles a Louis Lambert (1832). Aquestes obres alternaren amb d'altres de tesis politicosocials (Le médecin de campagne, 1833) i amb imatges plenament realistes de la vida quotidiana (Le bal de Sceaux, 1830). L'any 1834 concebé la idea del que havia d'ésser La Comédie Humaine, un vast conjunt de novel·les relacionades entre elles per la reaparició dels mateixos personatges; Le père Goriot (1835) és la primera obra en la qual posà en pràctica aquest sistema; fou seguida el 1835 per Séraphita, una altra fantasia de la pseudomística swedenborgiana, Le lys dans la vallée, anàlisi dels sentiments amorosos a l'estil de la novel·la romàntica, i La fille aux yeux d'or, audaç exploració del tema del safisme. El 1836, un altre dels millors estudis de la vida provinciana, La vieille fille, fou la primera novel·la francesa llarga publicada en forma de fulletó; escandalitzà el públic per la cruesa amb què tracta de la repressió sexual. Als anys següents correspon el gruix de la seva millor producció: les tres parts de Les illusions perdues (1837-43), sobre la tràgica experiència de la conquesta de París per un provincià ambiciós, Lucien de Rubempré, guiat pel geni malèfic de Vautrin; César Birotteau (1837), sobre la fallida d'un comerciant honrat; La maison Nucingen (1838), amb el tèrbol món de l'alta banca; Une ténébreuse affaire (1841), meditació politicosocial dins un esquema narratiu típicament policíac; La Rabouilleuse (1842), entorn d'un problema d'herències; Splendeurs et misères des courtisanes (1844), versió estil Balzac dels fulletons de Sue; Les paysans (1846), l'anàlisi més clarivident sobre el mecanisme de la lluita de la noblesa i la burgesia al començament del s XIX, amb l'amenaça latent del "quart estat"; La cousine Bette (1846) i Le cousin Pons (1847), amb sòrdids drames d'interessos, rancors i passions, etc. Els darrers anys de vida, malalt (en bona part pels seus excessos de treball i pel costum d'estimular-se amb cafè) i perseguit pels seus creditors, només vivia amb l'obsessió de casar-se amb Madame Hanska, tot i contemplar un món que per a ell s'enfosquia progressivament: la revolució del febrer del 1848 li produí la sensació que hom estava abocat a una apocalipsi social i que només autòcrates com el tsar de Rússia la podien evitar. Pel març del 1850 es casà amb Madame Hanska a Polònia, i tornà a París, on morí pocs mesos més tard. La seva obra novel·lística —a la qual cal afegir diversos drames, articles i els Contes drolatiques (1832-37)— aportà una penetrant descripció de la societat francesa sorgida de la revolució del 1789, les principals característiques de la qual (declivi de la noblesa, eufòria de la burgesia, omnipotència dels diners i ascensió social dels plebeus ambiciosos i sense escrúpols, en un clima de feroç individualisme) són els temes arquetípics de Balzac. El seu "realisme romàntic" fou la base del corrent realista de la segona meitat del s XIX, bé que els seus hereus, com Flaubert i Zola, malgrat que no arribaren a síntesis tan completes i madures com les seves, li retreien un excés d'improvisació i ingenuïtat de maneres; el seu intent de fer una història total de la societat influí de primer Zola i després, en àmbits més reduïts, Proust i Martin du Gard, entre d'altres; però després de la Primera Guerra Mundial, plenament desbordats els límits del seu món creador, la seva influència directa ja no podia tenir gaire força. Això no obstant, el valor intrínsec de la seva obra s'ha anat consolidant amb el temps com un dels moments culminants de tota la història de la novel·la.
Fa temps:
1922 - Barcelona: s'inaugura el Camp de Les Corts amb el partit FC Barcelona 2 - Saint Mirren 1.
1992 - Londres (Anglaterra): el Futbol Club Barcelona guanya a l'estadi de Wembley la seva primera copa d'Europa de futbol amb un gol de Koeman contra la Sampdoria de Gènova.
MÓN
1498 - Calcuta (l'Índia): hi arriba Vasco da Gama.
1891 - West Orange (Nova Jersey, EUA): Thomas Edison hi fa la primera projecció pública del kinetoscopi.
1902 - Cuba: després d'haver-se independitzat d'Espanya el 10 de desembre de 1898 i de restar sota administració dels Estats Units, obté definitivament la seva independència.
1927 - l'Aràbia Saudita: el país assoleix la independència.
1954 - la Xina Nacionalista: Xiang Kai-Chek esdevé el president del país.
2006 - Al Festival Internacional de Cinema de Cannes s'estrena la pel·lícula Shortbus.
Naixements:
1799 - Tours (Turena, França): Honoré de Balzac, novel·lista francès.
1806 - Pentonville (Londres, Anglaterra): John Stuart Mill, filòsof anglès.
1901 - Watergrafsmeer (els Països Baixos): Max Euwe, escaquista, campió mundial del 1935 al 1937.
1908 - Indiana (Pennsilvània, EUA): James Stewart, actor estatunidenc.
1915 - Kibbutz Degania, prop del llac de Tiberíades (Imperi Otomà): Moshe Dayan, militar israelià.
1944 - Yorkshire (Anglaterra): Joe Cocker cantant anglès.
1981 - Móstoles (Espanya): Iker Casillas, porter espanyol.
Necrològiques:
1277 - la Ciutat del Vaticà (Roma): Pedro Rebuli Giuliani, papa que regnà amb el nom de Joan XXI.
1471 - Londres (Anglaterra): Enric VI, rei d'Anglaterra.
1506 - Valladolid (Castella, Espanya): Cristòfor Colom, navegant i descobridor d'Amèrica.
1622 - Constantinoble (Imperi Otomà): Utman II, soldà de Turquia i emperador otomà.
1896 - Frankfurt (Hessen, Alemanya): Clara Schumann, compositora austríaca.
1989 - Blockley (Anglaterra): John Hicks, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia el 1972.
Festes:
Festa local de Premià de Mar, a la comarca del Maresme
Santoral:
Sant Bernardí de Siena (1380-1444), prev. franciscà, devot del nom de Jesús, patró dels publicistes i dels esparters. Sant Baldiri o Boi, mr.; sants Hilari i Silvi, bisbes; santa Basilissa, vg
Honoré de Balzac: Tours, 20 de maig de 1799 - París, 18 d'agost de 1850. Escriptor francès. Fill d'un antic pagès de la comarca de l'Albigès que es deia Balssa (cognom que convertí en Balzac i al qual el 1802 afegí la partícula ennoblidora) i de la filla d'una família de mercers parisencs. Residí fins a vuit anys a Tours, on el seu pare ocupava diversos càrrecs; del 1807 al 1813 estudià en un internat de Vendôme, i el 1814 es traslladà a París amb tota la família. Després de fracassar en el seu intent d'escriure teatre, del 1820 al 1825 publicà diverses novel·les, la majoria en col·laboració i totes amb pseudònim, gairebé sempre seguint la moda de la novel·la negra d'origen anglès; d'aquesta època daten també les seves relacions amoroses amb una dama casada, Madame de Berny, que tenia vint-i-dos anys més que ell. El 1825 es llançà als negocis (impremta, edicions de clàssics), però al cap de poc temps féu fallida i deixà 60 000 francs de deutes. Tornà a la literatura amb una novel·la històrica inspirada en les guerres civils de trenta anys enrere, Les chouans (1829), la primera que signà amb el seu nom. Amb l'èxit aconseguit començà a freqüentar els salons de l'alta societat i adoptà una posa de dandi malbaratador, alhora que abandonava el liberalisme de la primera joventut, encara visible en la primera edició de Les chouans, per a fer-se legitimista, és a dir, monàrquic absolutista partidari de la branca dels Borbons destronada el 1830. En aquest canvi influïren les seves relacions amb la marquesa de Castries, però la ruptura amb ella no tardà a produir-se, i aquest fet inspirà a Balzac la venjança de retratar-la a La duchesse de Langeais (1834); mentrestant, l'escriptor ja havia entrat en contacte epistolar amb la comtessa polonesa Éveline Hanska ("l'estrangera"), amb la qual mantingué una llarga i apassionada correspondència. D'aquests primers anys de la monarquia de juliol daten nombrosos contes i algunes narracions extenses de gran importància, com La peau de chagrin (1831) i Eugénie Grandet (1833) . La peau de chagrin, amb el seu curiós entroncament amb el tema fàustic, denota ja l'interès de l'escriptor per ambicioses i en general extravagants elucubracions misticofilosòfiques, també visibles a Louis Lambert (1832). Aquestes obres alternaren amb d'altres de tesis politicosocials (Le médecin de campagne, 1833) i amb imatges plenament realistes de la vida quotidiana (Le bal de Sceaux, 1830). L'any 1834 concebé la idea del que havia d'ésser La Comédie Humaine, un vast conjunt de novel·les relacionades entre elles per la reaparició dels mateixos personatges; Le père Goriot (1835) és la primera obra en la qual posà en pràctica aquest sistema; fou seguida el 1835 per Séraphita, una altra fantasia de la pseudomística swedenborgiana, Le lys dans la vallée, anàlisi dels sentiments amorosos a l'estil de la novel·la romàntica, i La fille aux yeux d'or, audaç exploració del tema del safisme. El 1836, un altre dels millors estudis de la vida provinciana, La vieille fille, fou la primera novel·la francesa llarga publicada en forma de fulletó; escandalitzà el públic per la cruesa amb què tracta de la repressió sexual. Als anys següents correspon el gruix de la seva millor producció: les tres parts de Les illusions perdues (1837-43), sobre la tràgica experiència de la conquesta de París per un provincià ambiciós, Lucien de Rubempré, guiat pel geni malèfic de Vautrin; César Birotteau (1837), sobre la fallida d'un comerciant honrat; La maison Nucingen (1838), amb el tèrbol món de l'alta banca; Une ténébreuse affaire (1841), meditació politicosocial dins un esquema narratiu típicament policíac; La Rabouilleuse (1842), entorn d'un problema d'herències; Splendeurs et misères des courtisanes (1844), versió estil Balzac dels fulletons de Sue; Les paysans (1846), l'anàlisi més clarivident sobre el mecanisme de la lluita de la noblesa i la burgesia al començament del s XIX, amb l'amenaça latent del "quart estat"; La cousine Bette (1846) i Le cousin Pons (1847), amb sòrdids drames d'interessos, rancors i passions, etc. Els darrers anys de vida, malalt (en bona part pels seus excessos de treball i pel costum d'estimular-se amb cafè) i perseguit pels seus creditors, només vivia amb l'obsessió de casar-se amb Madame Hanska, tot i contemplar un món que per a ell s'enfosquia progressivament: la revolució del febrer del 1848 li produí la sensació que hom estava abocat a una apocalipsi social i que només autòcrates com el tsar de Rússia la podien evitar. Pel març del 1850 es casà amb Madame Hanska a Polònia, i tornà a París, on morí pocs mesos més tard. La seva obra novel·lística —a la qual cal afegir diversos drames, articles i els Contes drolatiques (1832-37)— aportà una penetrant descripció de la societat francesa sorgida de la revolució del 1789, les principals característiques de la qual (declivi de la noblesa, eufòria de la burgesia, omnipotència dels diners i ascensió social dels plebeus ambiciosos i sense escrúpols, en un clima de feroç individualisme) són els temes arquetípics de Balzac. El seu "realisme romàntic" fou la base del corrent realista de la segona meitat del s XIX, bé que els seus hereus, com Flaubert i Zola, malgrat que no arribaren a síntesis tan completes i madures com les seves, li retreien un excés d'improvisació i ingenuïtat de maneres; el seu intent de fer una història total de la societat influí de primer Zola i després, en àmbits més reduïts, Proust i Martin du Gard, entre d'altres; però després de la Primera Guerra Mundial, plenament desbordats els límits del seu món creador, la seva influència directa ja no podia tenir gaire força. Això no obstant, el valor intrínsec de la seva obra s'ha anat consolidant amb el temps com un dels moments culminants de tota la història de la novel·la.
Fa temps:
1922 - Barcelona: s'inaugura el Camp de Les Corts amb el partit FC Barcelona 2 - Saint Mirren 1.
1992 - Londres (Anglaterra): el Futbol Club Barcelona guanya a l'estadi de Wembley la seva primera copa d'Europa de futbol amb un gol de Koeman contra la Sampdoria de Gènova.
MÓN
1498 - Calcuta (l'Índia): hi arriba Vasco da Gama.
1891 - West Orange (Nova Jersey, EUA): Thomas Edison hi fa la primera projecció pública del kinetoscopi.
1902 - Cuba: després d'haver-se independitzat d'Espanya el 10 de desembre de 1898 i de restar sota administració dels Estats Units, obté definitivament la seva independència.
1927 - l'Aràbia Saudita: el país assoleix la independència.
1954 - la Xina Nacionalista: Xiang Kai-Chek esdevé el president del país.
2006 - Al Festival Internacional de Cinema de Cannes s'estrena la pel·lícula Shortbus.
Naixements:
1799 - Tours (Turena, França): Honoré de Balzac, novel·lista francès.
1806 - Pentonville (Londres, Anglaterra): John Stuart Mill, filòsof anglès.
1901 - Watergrafsmeer (els Països Baixos): Max Euwe, escaquista, campió mundial del 1935 al 1937.
1908 - Indiana (Pennsilvània, EUA): James Stewart, actor estatunidenc.
1915 - Kibbutz Degania, prop del llac de Tiberíades (Imperi Otomà): Moshe Dayan, militar israelià.
1944 - Yorkshire (Anglaterra): Joe Cocker cantant anglès.
1981 - Móstoles (Espanya): Iker Casillas, porter espanyol.
Necrològiques:
1277 - la Ciutat del Vaticà (Roma): Pedro Rebuli Giuliani, papa que regnà amb el nom de Joan XXI.
1471 - Londres (Anglaterra): Enric VI, rei d'Anglaterra.
1506 - Valladolid (Castella, Espanya): Cristòfor Colom, navegant i descobridor d'Amèrica.
1622 - Constantinoble (Imperi Otomà): Utman II, soldà de Turquia i emperador otomà.
1896 - Frankfurt (Hessen, Alemanya): Clara Schumann, compositora austríaca.
1989 - Blockley (Anglaterra): John Hicks, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia el 1972.
Festes:
Festa local de Premià de Mar, a la comarca del Maresme
Santoral:
Sant Bernardí de Siena (1380-1444), prev. franciscà, devot del nom de Jesús, patró dels publicistes i dels esparters. Sant Baldiri o Boi, mr.; sants Hilari i Silvi, bisbes; santa Basilissa, vg
21 de Maig
“Terra Lliure va començar a reivindicar les seves accions a finals del 1980, però no va ser fins al 21 de maig de 1981 que, en la seva novena acció, l’organització armada va trasbalsar tot el mapa polític. Aquell dia, Terra Lliure va segrestar Federico Jiménez Losantos, un dels principals impulsors del Manifiesto de los 2.300, un document que denunciava una suposada persecució del castellà a Catalunya. Després de setmanes de preparació i seguiments, un escamot de Terra Lliure format per 6 militants va rebre l’ordre de passar a l’acció. Van començar el seguiment a Santa Coloma de Gramenet on Losantos feia de professor de secundària, i el van seguir fins a Barcelona.”
“En un stop de la plaça de Molina, dos activistes van entrar al Simca 1000 de Losantos, el van encanonar amb les pistoles, i van conduir el cotxe per la Diagonal fins al que aleshores era un descampat a l’entrada d’Esplugues de Llobregat. Allà, van lligar Losantos a un arbre, li van disparar un tret a la cama dreta, i el van amenaçar de matar-lo si no abandonava el país.”
Poc després de l’atemptat, Losantos va escriure una carta a l’anterior president de la Generalitat, Josep Tarradellas, on li comunicava la seva sortida del país i la seva renúncia a encapçalar una candidatura espanyolista al Parlament de Catalunya.”
Fa temps:
1363 - València: Pere el Cruel de Castella, ataca la ciutat i hi comença un setge que durarà fins el 10 de juny, quan es retirarà a causa de l'heroica defensa dels valencians, comandants per l'infant Alfons (Guerra dels Dos Peres).
1462 - Saragossa (l'Aragó): Joan II hi signa el tractat de Baiona.
1981: Terra Lliure actua contra Federico Jiménez Losantos.
Festes:
Festa local de Músser, a la comarca de la Cerdanya
Xile: Dia de les Glòries Navals.
Santoral:
Sant Secundí, mr. a Còrdova; sant Torquat i els seus companys, mrs.; santa Virgínia, viuda.
“Terra Lliure va començar a reivindicar les seves accions a finals del 1980, però no va ser fins al 21 de maig de 1981 que, en la seva novena acció, l’organització armada va trasbalsar tot el mapa polític. Aquell dia, Terra Lliure va segrestar Federico Jiménez Losantos, un dels principals impulsors del Manifiesto de los 2.300, un document que denunciava una suposada persecució del castellà a Catalunya. Després de setmanes de preparació i seguiments, un escamot de Terra Lliure format per 6 militants va rebre l’ordre de passar a l’acció. Van començar el seguiment a Santa Coloma de Gramenet on Losantos feia de professor de secundària, i el van seguir fins a Barcelona.”
“En un stop de la plaça de Molina, dos activistes van entrar al Simca 1000 de Losantos, el van encanonar amb les pistoles, i van conduir el cotxe per la Diagonal fins al que aleshores era un descampat a l’entrada d’Esplugues de Llobregat. Allà, van lligar Losantos a un arbre, li van disparar un tret a la cama dreta, i el van amenaçar de matar-lo si no abandonava el país.”
Poc després de l’atemptat, Losantos va escriure una carta a l’anterior president de la Generalitat, Josep Tarradellas, on li comunicava la seva sortida del país i la seva renúncia a encapçalar una candidatura espanyolista al Parlament de Catalunya.”
Fa temps:
1363 - València: Pere el Cruel de Castella, ataca la ciutat i hi comença un setge que durarà fins el 10 de juny, quan es retirarà a causa de l'heroica defensa dels valencians, comandants per l'infant Alfons (Guerra dels Dos Peres).
1462 - Saragossa (l'Aragó): Joan II hi signa el tractat de Baiona.
1981: Terra Lliure actua contra Federico Jiménez Losantos.
Festes:
Festa local de Músser, a la comarca de la Cerdanya
Xile: Dia de les Glòries Navals.
Santoral:
Sant Secundí, mr. a Còrdova; sant Torquat i els seus companys, mrs.; santa Virgínia, viuda.
22 de Maig
Charles Aznavour: París, 22 de maig de 1924. Nom artístic del cantant, compositor i actor francès, d'origen armeni, Varenagh Aznavurian. L'any 1941 començà la carrera de compositor. Les seves cançons foren interpretades per Edith Piaf i Juliette Gréco. Debutà com a autor, compositor i intèrpret l'any 1955. Poc temps després actuà en pel·lícules (La tête contre les murs, 1958; Taxi pour Tobrouk, 1960; Beaumarchais l'Insolent, 1996, etc).
Francesc de Tamarit i de Rifà: Barcelona, ~1600 - ?, d 1635 Militar i polític. Castlà de Montclar. Fill i hereu de Pere de Tamarit i de Salbà (cavaller que havia estat conseller en cap de la generalitat, els anys 1590-91 i 1592-93, i políticament malvist, fet que l'havia arruïnat), fou membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d'Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les malvestats comeses per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). Sembla que el lloctinent comte de Santa Coloma intentà d'atreure'l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d'una nova companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició —juntament amb altres diputats— a l'allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat —per mar— a Perpinyà. El lloctinent comte de Santa Coloma l'empresonà, però no s'atreví a treure'l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l'alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d'entrar-hi. Finalment un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l'alliberà juntament amb els també detinguts F.J.Vergós i Lleonard Serra. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d'on inicià contactes secrets amb representants francesos, com M.d'Espenan, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l'amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 i més tard es destacà al front de Lleida. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).
Fa temps:
1640 - Barcelona: els pagesos revoltats contra els [terç|terços]] entren a la ciutat amb el pretext perseguir els soldats que havien atacat la parròquia de Sant Andreu de Palomar i alliberen el diputat militar Francesc de Tamarit, presoner dels castellans: és el preludi de la Guerra dels Segadors.
Naixements:
1924 - París, França: Charles Aznavour, cantant, actor, compositor, guionista i ambaixador a perpetuitat d'Armènia per la UNESCO.
Festes i commemoracions:
Dia Mundial de la Diversitat biològica
Santoral:
Santa Joaquima de Vedruna (1783-1854), rel. viuda, de Barcelona, fund. carmelites de la Caritat a Vic (CHCC, 1826). Santa Rita de Càscia, rel. agustina; santa Quitèria, vg. i mr., advocada contra la ràbia; santa Júlia vg. i mr. africana (s. IV); sant Ató, bisbe.
Charles Aznavour: París, 22 de maig de 1924. Nom artístic del cantant, compositor i actor francès, d'origen armeni, Varenagh Aznavurian. L'any 1941 començà la carrera de compositor. Les seves cançons foren interpretades per Edith Piaf i Juliette Gréco. Debutà com a autor, compositor i intèrpret l'any 1955. Poc temps després actuà en pel·lícules (La tête contre les murs, 1958; Taxi pour Tobrouk, 1960; Beaumarchais l'Insolent, 1996, etc).
Francesc de Tamarit i de Rifà: Barcelona, ~1600 - ?, d 1635 Militar i polític. Castlà de Montclar. Fill i hereu de Pere de Tamarit i de Salbà (cavaller que havia estat conseller en cap de la generalitat, els anys 1590-91 i 1592-93, i políticament malvist, fet que l'havia arruïnat), fou membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d'Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les malvestats comeses per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). Sembla que el lloctinent comte de Santa Coloma intentà d'atreure'l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d'una nova companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició —juntament amb altres diputats— a l'allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat —per mar— a Perpinyà. El lloctinent comte de Santa Coloma l'empresonà, però no s'atreví a treure'l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l'alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d'entrar-hi. Finalment un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l'alliberà juntament amb els també detinguts F.J.Vergós i Lleonard Serra. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d'on inicià contactes secrets amb representants francesos, com M.d'Espenan, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l'amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 i més tard es destacà al front de Lleida. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).
Fa temps:
1640 - Barcelona: els pagesos revoltats contra els [terç|terços]] entren a la ciutat amb el pretext perseguir els soldats que havien atacat la parròquia de Sant Andreu de Palomar i alliberen el diputat militar Francesc de Tamarit, presoner dels castellans: és el preludi de la Guerra dels Segadors.
Naixements:
1924 - París, França: Charles Aznavour, cantant, actor, compositor, guionista i ambaixador a perpetuitat d'Armènia per la UNESCO.
Festes i commemoracions:
Dia Mundial de la Diversitat biològica
Santoral:
Santa Joaquima de Vedruna (1783-1854), rel. viuda, de Barcelona, fund. carmelites de la Caritat a Vic (CHCC, 1826). Santa Rita de Càscia, rel. agustina; santa Quitèria, vg. i mr., advocada contra la ràbia; santa Júlia vg. i mr. africana (s. IV); sant Ató, bisbe.
23 de maig
Ramon Margalef i López: Barcelona, 16 de maig de 1919 - Barcelona, 23 de maig de 200: Es llicencià (1949) i es doctorà (1952) en ciències naturals. Investigador a l'Institut de Biologia Aplicada (1946-51), fou membre de l'Institut d'Investigacions Pesqueres (1951), que dirigí en 1966-67, al qual donà un impuls considerable i un prestigi internacional. Fou catedràtic d'ecologia a la Universitat de Barcelona (1967-85), i posteriorment professor emèrit, primera càtedra d'aquesta disciplina a l'estat espanyol. Els seus camps d'estudi foren l'ecologia, la biologia marina i la limnologia, en els quals aplicà la teoria de la informació per a quantificar l'organització dels ecosistemes. Formulà també models matemàtics per a analitzar la dinàmica d'una població, féu aportacions en l'estudi del plàncton d'aigua dolça i marina, en el de la productivitat dels ecosistemes, i en la resposta dels ecosistemes a les pertorbacions. Estudià també aspectes pràctics com els d'eutrofització dels pantans i la productivitat i la pol·lució de les aigües. D'entre les seves publicacions cal destacar Los organismos indicadores en limnología (1955), Comunidades naturales (1962), Estuarios (1967), Perspectives in Ecological Theory (1968), Ecología (1974), Ecología marina (1967), de la qual fou el col·laborador principal, La biosfera entre la termodinámica y el juego (1980), Limnologia (1982), Teoría de los sistemas ecológicos (1991) i Our Biosphere (1997). Fou distingit amb nombrosos reconeixements acadèmics i amb els premis Hunstman de ciències de la mar (1980), el Ramón y Cajal per la investigació científica (1984), la medalla Naumann-Thienemann de la Societat Internacional de Limnologia (1989), el premi Fundació Catalana per a la Recerca (1990), el premi Humboldt (1990), el sant Francesc d'Assís de medi ambient (1993) i el premi en ecologia marina de l'Institut Internacional d'Ecologia (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), la medalla d'or del CSIC (2000) i la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (2003). Fou membre corresponent de les acadèmies de Madrid, Sevilla, de l'Institut d'Estudis Catalans, on ingressà el 1978 a la secció de ciències, i de la US National Academy of Sciences (1985), entre altres societats científiques; doctor honoris causa per les universitats d'Aix-Marseille (França) i Laval (Québec). El 1991 el parlament europeu el designa titular del comitè científic de l'Agència Europea del Medi Ambient, organisme en vigor des del 1994. El 2005 la Generalitat de Catalunya creà el premi Ramon Margalef d’Ecologia i Ciències Ambientals.
Fa temps:
1808 - València: s'hi esdevé una revolta contra l'ocupació francesa (guerra del Francès).
MÓN
1618 - Praga (Txèquia): protestants txecs defenestren funcionaris imperials de la ciutat, en el que es considera l'inici de la Guerra dels Trenta Anys.
Naixements:
1707 - Uppsala (Suècia): Carl von Linné, científic suec.
1741 - Motta di Livenza (Itàlia): Andrea Luchesi, compositor italià.
Necrològiques:
2004 - Barcelona: Ramon Margalef, ecòleg català.
Santoral:
Sant Desideri, bisbe; sant Joan Bta. de Rossi, prev., fund.
Ramon Margalef i López: Barcelona, 16 de maig de 1919 - Barcelona, 23 de maig de 200: Es llicencià (1949) i es doctorà (1952) en ciències naturals. Investigador a l'Institut de Biologia Aplicada (1946-51), fou membre de l'Institut d'Investigacions Pesqueres (1951), que dirigí en 1966-67, al qual donà un impuls considerable i un prestigi internacional. Fou catedràtic d'ecologia a la Universitat de Barcelona (1967-85), i posteriorment professor emèrit, primera càtedra d'aquesta disciplina a l'estat espanyol. Els seus camps d'estudi foren l'ecologia, la biologia marina i la limnologia, en els quals aplicà la teoria de la informació per a quantificar l'organització dels ecosistemes. Formulà també models matemàtics per a analitzar la dinàmica d'una població, féu aportacions en l'estudi del plàncton d'aigua dolça i marina, en el de la productivitat dels ecosistemes, i en la resposta dels ecosistemes a les pertorbacions. Estudià també aspectes pràctics com els d'eutrofització dels pantans i la productivitat i la pol·lució de les aigües. D'entre les seves publicacions cal destacar Los organismos indicadores en limnología (1955), Comunidades naturales (1962), Estuarios (1967), Perspectives in Ecological Theory (1968), Ecología (1974), Ecología marina (1967), de la qual fou el col·laborador principal, La biosfera entre la termodinámica y el juego (1980), Limnologia (1982), Teoría de los sistemas ecológicos (1991) i Our Biosphere (1997). Fou distingit amb nombrosos reconeixements acadèmics i amb els premis Hunstman de ciències de la mar (1980), el Ramón y Cajal per la investigació científica (1984), la medalla Naumann-Thienemann de la Societat Internacional de Limnologia (1989), el premi Fundació Catalana per a la Recerca (1990), el premi Humboldt (1990), el sant Francesc d'Assís de medi ambient (1993) i el premi en ecologia marina de l'Institut Internacional d'Ecologia (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), la medalla d'or del CSIC (2000) i la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (2003). Fou membre corresponent de les acadèmies de Madrid, Sevilla, de l'Institut d'Estudis Catalans, on ingressà el 1978 a la secció de ciències, i de la US National Academy of Sciences (1985), entre altres societats científiques; doctor honoris causa per les universitats d'Aix-Marseille (França) i Laval (Québec). El 1991 el parlament europeu el designa titular del comitè científic de l'Agència Europea del Medi Ambient, organisme en vigor des del 1994. El 2005 la Generalitat de Catalunya creà el premi Ramon Margalef d’Ecologia i Ciències Ambientals.
Fa temps:
1808 - València: s'hi esdevé una revolta contra l'ocupació francesa (guerra del Francès).
MÓN
1618 - Praga (Txèquia): protestants txecs defenestren funcionaris imperials de la ciutat, en el que es considera l'inici de la Guerra dels Trenta Anys.
Naixements:
1707 - Uppsala (Suècia): Carl von Linné, científic suec.
1741 - Motta di Livenza (Itàlia): Andrea Luchesi, compositor italià.
Necrològiques:
2004 - Barcelona: Ramon Margalef, ecòleg català.
Santoral:
Sant Desideri, bisbe; sant Joan Bta. de Rossi, prev., fund.
24 de Maig
Bob Dylan: Duluth, Minnesota, 24 de maig de 1941. Nom amb el qual és conegut el cantautor nord-americà Robert Zimmerman. Començà, els anys seixanta, imitant Woody Guthrie, amb un repertori inspirat en la música folklòrica i el blues. Orientades clarament envers la protesta social i la contestació, moltes de les seves cançons aconseguiren fama mundial i esdevingueren carismàtiques d'aquesta època, com ara Blowin' in the wind, The times they are a'changin', Like a rollin' stone, Mr Tambourine man, etc. A partir del 1965 canvià radicalment d'estil: les lletres abandonaren els continguts socials i adoptaren un lirisme tràgic i individualista, mentre que musicalment assimilà el rock and roll. Compongué i interpretà la banda sonora del film Pat Garrett and Billy the Kid (1973), en el qual participà també com a actor, i el 1978 dirigí i interpretà el film Renaldo and Clara. De la discografia de la segona etapa cal esmentar Highway 61 Revisited (1965), Blonde on Blonde (1966), Desire (1975), Infidels (1983), Under the Red Sky (1990). Els anys noranta, la producció discogràfica de Dylan es mantingué amb Good as I been to you (1992), World Gone Wrong (1993), Unplugged (1995) i el tercer volum de Greatest Hits. L'any 1998 rebé un premi Grammy al millor disc de l'any i millor disc de folk contemporani per Time out of my mind, i com a millor vocalista de rock per la cançó Cold Irons Bond. L'any 2001 publicà Love and Theft. A una discografia amb més de 40 referències, s'hi afegiren entre el 1998 i el 2004 tres enregistraments en directe inèdits, Live 1966, Live 1975 i Live 1964, i el 2007 Dylan un disc retrospectiu amb 51 cançons. El 2004 publicà un llibre autobiogràfic (Chronicles Vol. 1). El 2007 rebé el premi Príncipe de Asturias de les arts i el 2008 un premi Pulitzer honorari pel seu impacte en la música popular i la cultura americana..
Fa temps:
1928 - la Vall de Ribes (el Ripollès): hi comencen les obres del tren cremallera de Ribes de Freser a Queralbs i Núria (que s'inaugurarà el 22 de març de 1933).
1931 - Catalunya: els ajuntaments elegeixen l'assemblea que haurà de designar la Ponència Redactora de l'Avantprojecte de l'Estatut de Catalunya, que es reunirà a Núria durant el mes de juny.
1984 - Barcelona: Terra Lliure destrueix una rèplica de la caravel·la Santa Maria ancorada al port.
MÓN
1822 - Quito (Equador): batalla del Pichincha, que decideix la independència de l'Equador.
1915 - Primera Guerra Mundial: Itàlia declara la guerra a Àustria-Hongria.
1941 - Segona Guerra Mundial: Batalla de l'Estret de Dinamarca.
2006 - Una revista finlandesa, 7päivää, va publicar la foto del cantant principal del grup de hard rock anomenat Lordi, cosa que va provocar l'enuig dels seus fans contra la revista.
Naixements:
1968: Jesús Rovira, guitarra i baix de Lax'N'Busto
MÓN
1819 - Regne Unit: Reina Victòria d'Anglaterra
1941 - Duluth (Minnesota): Bob Dylan (llavors Robert Allen Zimmerman), compositor i cantant
Necrològiques:
1543 - Frauenburg: Nicolau Copèrnic fundador de l'astronomia moderna
Festes i commemoracions:
Festa local de Puig-reig, a la comarca del Berguedà
Festa local de Sant Vicenç de Castellet, a la comarca del Bages
Santoral:
Dedicació de la Basílica d'Assís; Maria Auxiliadora i altres advocacions: Providència, Strada...; sant Vicenç de Lerins, prev., escriptor eclesiàstic; sant Genadi, bisbe, santes Susanna i Afra, mrs., beat Joan Prado, prev. i mr.
Bob Dylan: Duluth, Minnesota, 24 de maig de 1941. Nom amb el qual és conegut el cantautor nord-americà Robert Zimmerman. Començà, els anys seixanta, imitant Woody Guthrie, amb un repertori inspirat en la música folklòrica i el blues. Orientades clarament envers la protesta social i la contestació, moltes de les seves cançons aconseguiren fama mundial i esdevingueren carismàtiques d'aquesta època, com ara Blowin' in the wind, The times they are a'changin', Like a rollin' stone, Mr Tambourine man, etc. A partir del 1965 canvià radicalment d'estil: les lletres abandonaren els continguts socials i adoptaren un lirisme tràgic i individualista, mentre que musicalment assimilà el rock and roll. Compongué i interpretà la banda sonora del film Pat Garrett and Billy the Kid (1973), en el qual participà també com a actor, i el 1978 dirigí i interpretà el film Renaldo and Clara. De la discografia de la segona etapa cal esmentar Highway 61 Revisited (1965), Blonde on Blonde (1966), Desire (1975), Infidels (1983), Under the Red Sky (1990). Els anys noranta, la producció discogràfica de Dylan es mantingué amb Good as I been to you (1992), World Gone Wrong (1993), Unplugged (1995) i el tercer volum de Greatest Hits. L'any 1998 rebé un premi Grammy al millor disc de l'any i millor disc de folk contemporani per Time out of my mind, i com a millor vocalista de rock per la cançó Cold Irons Bond. L'any 2001 publicà Love and Theft. A una discografia amb més de 40 referències, s'hi afegiren entre el 1998 i el 2004 tres enregistraments en directe inèdits, Live 1966, Live 1975 i Live 1964, i el 2007 Dylan un disc retrospectiu amb 51 cançons. El 2004 publicà un llibre autobiogràfic (Chronicles Vol. 1). El 2007 rebé el premi Príncipe de Asturias de les arts i el 2008 un premi Pulitzer honorari pel seu impacte en la música popular i la cultura americana..
Fa temps:
1928 - la Vall de Ribes (el Ripollès): hi comencen les obres del tren cremallera de Ribes de Freser a Queralbs i Núria (que s'inaugurarà el 22 de març de 1933).
1931 - Catalunya: els ajuntaments elegeixen l'assemblea que haurà de designar la Ponència Redactora de l'Avantprojecte de l'Estatut de Catalunya, que es reunirà a Núria durant el mes de juny.
1984 - Barcelona: Terra Lliure destrueix una rèplica de la caravel·la Santa Maria ancorada al port.
MÓN
1822 - Quito (Equador): batalla del Pichincha, que decideix la independència de l'Equador.
1915 - Primera Guerra Mundial: Itàlia declara la guerra a Àustria-Hongria.
1941 - Segona Guerra Mundial: Batalla de l'Estret de Dinamarca.
2006 - Una revista finlandesa, 7päivää, va publicar la foto del cantant principal del grup de hard rock anomenat Lordi, cosa que va provocar l'enuig dels seus fans contra la revista.
Naixements:
1968: Jesús Rovira, guitarra i baix de Lax'N'Busto
MÓN
1819 - Regne Unit: Reina Victòria d'Anglaterra
1941 - Duluth (Minnesota): Bob Dylan (llavors Robert Allen Zimmerman), compositor i cantant
Necrològiques:
1543 - Frauenburg: Nicolau Copèrnic fundador de l'astronomia moderna
Festes i commemoracions:
Festa local de Puig-reig, a la comarca del Berguedà
Festa local de Sant Vicenç de Castellet, a la comarca del Bages
Santoral:
Dedicació de la Basílica d'Assís; Maria Auxiliadora i altres advocacions: Providència, Strada...; sant Vicenç de Lerins, prev., escriptor eclesiàstic; sant Genadi, bisbe, santes Susanna i Afra, mrs., beat Joan Prado, prev. i mr.
25 de Maig
El dia de l'orgull friqui és una iniciativa popular que intenta reivindicar el dret a ser friqui de qualsevol persona que ho desitgi. Va sorgir quan a la web "Univers Marvel" , un usuari (sota el sobrenom de Buebo) discutí el fet de que qualsevol friqui pogués o no denominar-se així; i el desig i el dret dels friquis i les activitats considerades friquis, com llegir còmics o jugar a rol, foren reconegudes per la societat i no menyspreades. Així, amb la creació d'aquest dia, els friquis desitgen demostrar que no son un grup minoritari.
La tria de la data, el dia 25 de maig, ve triada per que aquell dia, en 1977 es va celebrar l'estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. També es recorda a Douglas Adams, autor de La Guia de l'Autoestopista Galàctic, coincidint aquesta data amb el Dia de la Tovallola.
Fa temps:
1810 - la Vall d'Aran: les tropes napoleòniques ocupen la vall (Guerra del Francès).
1946 - Jordània: s'independitza de la Societat de Nacions.
1977 S'estrena la pel·lícula La guerra de les galàxies.
Festes i commemoracions:
Festa local de Sagàs, a la comarca del Berguedà
Dia de l'Àfrica
Dia de l'Orgull Friqui
Diada nacional georgiana
Santoral:
Sant Beda el Venerable (673-735), prev. i doctor de l'Església; sant Gregori VII, papa (1073-1085), abans monjo Hildebrand; santa Maria-Magdalena de Pazzi (Florència 1566-1607), vg. carmelitana. Sant Urbà I, papa (222-230) i mr.; santa Magdalena-Sofia Barat, rel., fund. de les del Sagrat Cor, a París (SCJM, 1800); santa Vicenta-Maria López Vicuña, vg., fund. rel. Maria Immaculada.
El dia de l'orgull friqui és una iniciativa popular que intenta reivindicar el dret a ser friqui de qualsevol persona que ho desitgi. Va sorgir quan a la web "Univers Marvel" , un usuari (sota el sobrenom de Buebo) discutí el fet de que qualsevol friqui pogués o no denominar-se així; i el desig i el dret dels friquis i les activitats considerades friquis, com llegir còmics o jugar a rol, foren reconegudes per la societat i no menyspreades. Així, amb la creació d'aquest dia, els friquis desitgen demostrar que no son un grup minoritari.
La tria de la data, el dia 25 de maig, ve triada per que aquell dia, en 1977 es va celebrar l'estrena als EUA de la primera pel·lícula de La Guerra de les Galàxies. També es recorda a Douglas Adams, autor de La Guia de l'Autoestopista Galàctic, coincidint aquesta data amb el Dia de la Tovallola.
Fa temps:
1810 - la Vall d'Aran: les tropes napoleòniques ocupen la vall (Guerra del Francès).
1946 - Jordània: s'independitza de la Societat de Nacions.
1977 S'estrena la pel·lícula La guerra de les galàxies.
Festes i commemoracions:
Festa local de Sagàs, a la comarca del Berguedà
Dia de l'Àfrica
Dia de l'Orgull Friqui
Diada nacional georgiana
Santoral:
Sant Beda el Venerable (673-735), prev. i doctor de l'Església; sant Gregori VII, papa (1073-1085), abans monjo Hildebrand; santa Maria-Magdalena de Pazzi (Florència 1566-1607), vg. carmelitana. Sant Urbà I, papa (222-230) i mr.; santa Magdalena-Sofia Barat, rel., fund. de les del Sagrat Cor, a París (SCJM, 1800); santa Vicenta-Maria López Vicuña, vg., fund. rel. Maria Immaculada.
26 de Maig
John Douglas Cockcroft: Todmorden, Yorkshire, 26 de maig de 1897 - Cambridge, 18 de setembre de 1967. Treballà amb Walton en el camp de la transmutació del nucli atòmic mitjançant partícules accelerades. El 1932 construí el primer accelerador de partícules i assolí de fer, juntament amb E.T.S.Walton, la primera transmutació artificial del liti i del bor. Assajà també amb hidrogen pesant i trobà nous nuclis atòmics fins aleshores desconeguts. Fou professor a Cambridge (1939-46) i participà en el projecte Manhattan durant la Segona Guerra Mundial. Membre de la Royal Society el 1936, fou premi Nobel de física el 1951, juntament amb Walton. El 1961 li fou concedit el premi Àtoms per a la pau
Fa temps:
1706 - Xàtiva (la Costera): el mariscal de camp Joan Basset allibera la ciutat, ocupada pels filipistes (guerra de Successió).
1963 - Mallorca: s'hi celebra l'acabament del "Diccionari català-valencià-balear".
2003 - Macka (Trabzon, Turquia): hi moren 62 militars espanyols en estavellar-se l'avió Iàkovlev 42 ucraïnès amb el qual tornaven de l'Afganistan. L'errònia identificació posterior dels cadàvers aixecarà un important escàndol polític.[/b]
Naixements:
1897 - Neix John Cockcroft (Premi Nobel 1951): físic britànic que va dividir l'àtom artificialment per primera vegada.
Festes:
Festa local de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental
Santoral:
Sant Felip Neri (Florència 1515-Roma 1595), prev., fund. Congregació de l'Oratori (CO, 1551). Sant Zacaries, bisbe; sant Quadrat, mr., deixeble dels apòstols; sant Eleuteri, papa (grec, 175-189) i mr.
John Douglas Cockcroft: Todmorden, Yorkshire, 26 de maig de 1897 - Cambridge, 18 de setembre de 1967. Treballà amb Walton en el camp de la transmutació del nucli atòmic mitjançant partícules accelerades. El 1932 construí el primer accelerador de partícules i assolí de fer, juntament amb E.T.S.Walton, la primera transmutació artificial del liti i del bor. Assajà també amb hidrogen pesant i trobà nous nuclis atòmics fins aleshores desconeguts. Fou professor a Cambridge (1939-46) i participà en el projecte Manhattan durant la Segona Guerra Mundial. Membre de la Royal Society el 1936, fou premi Nobel de física el 1951, juntament amb Walton. El 1961 li fou concedit el premi Àtoms per a la pau
Fa temps:
1706 - Xàtiva (la Costera): el mariscal de camp Joan Basset allibera la ciutat, ocupada pels filipistes (guerra de Successió).
1963 - Mallorca: s'hi celebra l'acabament del "Diccionari català-valencià-balear".
2003 - Macka (Trabzon, Turquia): hi moren 62 militars espanyols en estavellar-se l'avió Iàkovlev 42 ucraïnès amb el qual tornaven de l'Afganistan. L'errònia identificació posterior dels cadàvers aixecarà un important escàndol polític.[/b]
Naixements:
1897 - Neix John Cockcroft (Premi Nobel 1951): físic britànic que va dividir l'àtom artificialment per primera vegada.
Festes:
Festa local de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental
Santoral:
Sant Felip Neri (Florència 1515-Roma 1595), prev., fund. Congregació de l'Oratori (CO, 1551). Sant Zacaries, bisbe; sant Quadrat, mr., deixeble dels apòstols; sant Eleuteri, papa (grec, 175-189) i mr.
27 de Maig
Fa temps:
2000 - València: a l'estadi de Mestalla, l'Espanyol derrota l'Atlético de Madrid i guanya la Copa del Rei de futbol.
Naixements:
1886 - Gant (Bèlgica) - Joseph François Piscador, arquitecte
Necrològiques:
1076 - Barcelona?: Ramon Berenguer I, el Vell, comte de Barcelona, Girona i Osona.
Santoral:
Sant Agustí de Canterbury (s. VI-VII), bisbe, abans monjo a Roma. Sant Juli, mr.; sant Berenguer, monjo.
Fa temps:
2000 - València: a l'estadi de Mestalla, l'Espanyol derrota l'Atlético de Madrid i guanya la Copa del Rei de futbol.
Naixements:
1886 - Gant (Bèlgica) - Joseph François Piscador, arquitecte
Necrològiques:
1076 - Barcelona?: Ramon Berenguer I, el Vell, comte de Barcelona, Girona i Osona.
Santoral:
Sant Agustí de Canterbury (s. VI-VII), bisbe, abans monjo a Roma. Sant Juli, mr.; sant Berenguer, monjo.
28 de Maig
Maig francès o Maig del 68, nom amb que es coneixen els esdeveniments succeïts a França en la primavera de 1968. Tot es va iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de París, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. L'intent de l'administració de Charles de Gaulle d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al Barri Llatí i, posteriorment, una vaga general d'estudiants i vagues diverses secundades per deu milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços dels treballadors francesos). Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle va dissoldre l'Assemblea Nacional Francesa i es van celebrar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968.
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconsegit importants millores salarials, van tornar al treball, a petició de la Confédération Générale du Travail, sindicat esquerrà, i del Partit Comunista Francès. Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir més fort que abans.
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el comunisme, el rebuig a la Guerra del Vietnam, l'anarquisme o el situacionisme. Molts van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Una minoria de manifestants, com el grup Occident, donava suport causes d'extrema dreta.
Fa temps:
1814 - Barcelona: Es retiren les tropes franceses, que l'han ocupat a l'anomenada Guerra del Francès.
MÓN
1812 - Bucarest (Romania): signatura del Tractat de Bucarest de 1812 entre l'Imperi Otomà i l'Imperi Rus, posant fi a la Guerra russo-otomana.
1871 - París (França): S'acaba el breu domini de la Comuna de París, instaurada formalment el 28 de març) la ciutat de París.
1940 - Bèlgica: Capitulació de l'exèrcit belga després de la campanya de divuit dies durant la segona guerra mundial.
2004 - Santiago (Xile): la Cort d'Apel·lacions de Santiago aixeca la immunitat judicial a Augusto Pinochet per la seva responsabilitat en l'Operació Còndor.
2006 - Montecarlo (Mònaco): Fernando Alonso guanya el Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1, essent el primer espanyol en aconseguir-ho.
Naixements:
1981: Gábor Talmácsi, pilot hongarès de motociclisme.
1994 Chernogolovka, Rússia: Sergei Nutels, pianista rus.
Necrològiques:
PAÏSOS CATALANS
1311 - Mallorca: Jaume II, rei de Mallorca i comte del Rosselló i la Cerdanya i senyor de Montpeller.
MÓN
2003 - Jinotega (Nicaragua): José María Moncada, general nicaragüenc i president del país de 1929 a 1932.
Festes i commemoracions:
Festa local de Prullans, a la comarca de la Cerdanya
Diada nacional d'Armènia, establida el 1918.
Dia internacional per la Salut de les Dones.
Santoral:
Dedicació de la catedral de Lleida (neoclàssica, 1781). Sant Germà, bisbe de París; sant Emili, mr.; santa Maria-Anna de Jesús Paredes, vg., de l'Equador.
Maig francès o Maig del 68, nom amb que es coneixen els esdeveniments succeïts a França en la primavera de 1968. Tot es va iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de París, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. L'intent de l'administració de Charles de Gaulle d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al Barri Llatí i, posteriorment, una vaga general d'estudiants i vagues diverses secundades per deu milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços dels treballadors francesos). Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle va dissoldre l'Assemblea Nacional Francesa i es van celebrar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968.
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconsegit importants millores salarials, van tornar al treball, a petició de la Confédération Générale du Travail, sindicat esquerrà, i del Partit Comunista Francès. Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir més fort que abans.
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el comunisme, el rebuig a la Guerra del Vietnam, l'anarquisme o el situacionisme. Molts van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Una minoria de manifestants, com el grup Occident, donava suport causes d'extrema dreta.
Fa temps:
1814 - Barcelona: Es retiren les tropes franceses, que l'han ocupat a l'anomenada Guerra del Francès.
MÓN
1812 - Bucarest (Romania): signatura del Tractat de Bucarest de 1812 entre l'Imperi Otomà i l'Imperi Rus, posant fi a la Guerra russo-otomana.
1871 - París (França): S'acaba el breu domini de la Comuna de París, instaurada formalment el 28 de març) la ciutat de París.
1940 - Bèlgica: Capitulació de l'exèrcit belga després de la campanya de divuit dies durant la segona guerra mundial.
2004 - Santiago (Xile): la Cort d'Apel·lacions de Santiago aixeca la immunitat judicial a Augusto Pinochet per la seva responsabilitat en l'Operació Còndor.
2006 - Montecarlo (Mònaco): Fernando Alonso guanya el Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1, essent el primer espanyol en aconseguir-ho.
Naixements:
1981: Gábor Talmácsi, pilot hongarès de motociclisme.
1994 Chernogolovka, Rússia: Sergei Nutels, pianista rus.
Necrològiques:
PAÏSOS CATALANS
1311 - Mallorca: Jaume II, rei de Mallorca i comte del Rosselló i la Cerdanya i senyor de Montpeller.
MÓN
2003 - Jinotega (Nicaragua): José María Moncada, general nicaragüenc i president del país de 1929 a 1932.
Festes i commemoracions:
Festa local de Prullans, a la comarca de la Cerdanya
Diada nacional d'Armènia, establida el 1918.
Dia internacional per la Salut de les Dones.
Santoral:
Dedicació de la catedral de Lleida (neoclàssica, 1781). Sant Germà, bisbe de París; sant Emili, mr.; santa Maria-Anna de Jesús Paredes, vg., de l'Equador.
29 de Maig
La Fe bahà'í és una religió fundada al 1863 per Bahà'u'llàh i que actualment és seguida per més de 7 milions de persones a tot el món. Els bahà'ís creuen que totes les religions provenen del mateix Déu i que han aparegut amb el Missatge de Déu per a la humanitat a mesura que aquesta ha tingut capacitat per rebre'l. Algunes de les religions anteriors que els bahà'ís afirmen que provenen de Déu (en ordre d'aparició): hinduisme, budisme, judaisme, cristianisme, islam, babisme. El Bàb (en àrab: la Porta) va proclamar ser l'Enviat de Déu per a la seva època l'any 1844 i que preparava la humanitat sencera per a l'arribada d'una nova Manifestació de Déu: Bahà'u'llàh.
La Fe bahá'í a Catalunya
Fent gala del seu esperit aperturista i avanguardista, Catalunya va reaccionar amb entusiasme i sense perjudicis davant l'arribada d'aquesta nova religió.
En pocs anys la Comunitat bahá'í catalana ha aconseguit crear institucions sòlides i establir-se a mès de 60 localitats
Fa tenps:
1896 - Espanya: el govern prohibeix de parlar en català per mitjà del telèfon.
2000 L'escriptor Josep Vallverdú guanya el XXXII Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
MÓN
1453 - Constantinoble: Cau la ciutat a mans de les tropes otomanes. Desaparció de l'Imperi Romà d'Orient.
1953 - Edmund Hillary i el sherpa Tenzing Norgay són les primeres persones a aconseguir fer el cim de l'Everest
2006 - París (França): Rafel Nadal bat a la pista central de Roland Garros el rècord de victòries consecutives en terra batuda de Guillermo Vilas, deixant-lo en 54 victòries.
Necrològiques:
1892 - Sant Joan d'Acre (Israel): Bahà'u'llàh, fundador de la Fe bahà'í.
1994 - Santiago de Xile (Xile): Erich Honecker, polític alemany, president de l'RDA (n. 1912).
Santoral:
Sant Just (segle VI), bisbe d'Urgell; beat Pere Sans, bisbe de Fo-quien i màrtir a la Xina (1747), nat a Ascó (Ribera d'Ebre), dominic. Beat Feliu de Nicòsia, religiós caputxí; beat Ramon Escrivà i companys màrtirs.
La Fe bahà'í és una religió fundada al 1863 per Bahà'u'llàh i que actualment és seguida per més de 7 milions de persones a tot el món. Els bahà'ís creuen que totes les religions provenen del mateix Déu i que han aparegut amb el Missatge de Déu per a la humanitat a mesura que aquesta ha tingut capacitat per rebre'l. Algunes de les religions anteriors que els bahà'ís afirmen que provenen de Déu (en ordre d'aparició): hinduisme, budisme, judaisme, cristianisme, islam, babisme. El Bàb (en àrab: la Porta) va proclamar ser l'Enviat de Déu per a la seva època l'any 1844 i que preparava la humanitat sencera per a l'arribada d'una nova Manifestació de Déu: Bahà'u'llàh.
La Fe bahá'í a Catalunya
Fent gala del seu esperit aperturista i avanguardista, Catalunya va reaccionar amb entusiasme i sense perjudicis davant l'arribada d'aquesta nova religió.
En pocs anys la Comunitat bahá'í catalana ha aconseguit crear institucions sòlides i establir-se a mès de 60 localitats
Fa tenps:
1896 - Espanya: el govern prohibeix de parlar en català per mitjà del telèfon.
2000 L'escriptor Josep Vallverdú guanya el XXXII Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
MÓN
1453 - Constantinoble: Cau la ciutat a mans de les tropes otomanes. Desaparció de l'Imperi Romà d'Orient.
1953 - Edmund Hillary i el sherpa Tenzing Norgay són les primeres persones a aconseguir fer el cim de l'Everest
2006 - París (França): Rafel Nadal bat a la pista central de Roland Garros el rècord de victòries consecutives en terra batuda de Guillermo Vilas, deixant-lo en 54 victòries.
Necrològiques:
1892 - Sant Joan d'Acre (Israel): Bahà'u'llàh, fundador de la Fe bahà'í.
1994 - Santiago de Xile (Xile): Erich Honecker, polític alemany, president de l'RDA (n. 1912).
Santoral:
Sant Just (segle VI), bisbe d'Urgell; beat Pere Sans, bisbe de Fo-quien i màrtir a la Xina (1747), nat a Ascó (Ribera d'Ebre), dominic. Beat Feliu de Nicòsia, religiós caputxí; beat Ramon Escrivà i companys màrtirs.
30 de Maig
Shohei Imamura: Tòquio, 15 de setembre de 1926 - Tòquio, 30 de maig de 2006. Director cinematogràfic japonès. Estudià a la universitat de Waseda i s'inicià com actor i autor teatral. En acabar els seus estudis entrà a treballar amb la productora Nikkatsu i començà a dirigir. D'entre els seus films, en els quals, distanciant-se de la subtilesa dels cineastes de la generació anterior, adopta un to directe i sovint visceral, es destaquen: Nusurameta Yokubo ('Desig robat', 1958), Akai Sastui ('Intent d'homicidi', 1964), Ningen Johatsu ('L'evaporació de l'home', 1967), Fukusku suru wa ware ni ari ('La venjança és meva', 1979), Eijanaika ('Per què no?', 1980), Narayama Bushiko ('La balada de Narayama', premi del festival de Canes, 1982), Zegen (1986) i Kuroi Ame ('Pluja negra', 1989, guardonada a Canes), Unagi ('L'anguila', 1997, premiada a Canes), Kanzo sensei (1998) i Akai hashi no shita no nurui mizu ('Aigua tèbia sota un pont vermell', 2001).
Fa temps:
1640 - Montiró (l'Alt Empordà): els terços de Felip IV destrueixen la vila.
1843 - Catalunya: començant al Camp de Tarragona, s'hi esdevé una conspiració contra el govern del general Espartero en la qual participa el general Prim.
MÓN
1631 - Castell de Fontainebleau (Regne de França): se signat el Tractat de Fontainebleau de 1631 entre Maximilià I de Baviera i el Cardenal Richelieu.
1971 - EUA: La NASA llança la missió espacial Mariner 9
2003 - Nova York (EUA): procedent de París hi arriba el darrer avió Concorde en servei d'Air France. Els de British Airways deixaran de volar el 25 d'octubre del mateix any.
Necrològiques:
1431 - Rouen (França): Santa Joana d'Arc, heroïna francesa de la Guerra dels Cent Anys.
2006 - Tòquio (Japó): Shohei Imamura guanyador dues vegades de la palma d'or al festival de Cannes.
Santoral:
Sant Ferran (1198-1252), rei castellano-lleonès, patró d'institucions diverses. Santa Joana d'Arc, vg., de la Bretanya; santa Emília, mare de sants (Basili el Gran, Gregori de Nissa i Pere de Sebaste, bisbes, i Macrina); beata Baptista de Varano, vg
Shohei Imamura: Tòquio, 15 de setembre de 1926 - Tòquio, 30 de maig de 2006. Director cinematogràfic japonès. Estudià a la universitat de Waseda i s'inicià com actor i autor teatral. En acabar els seus estudis entrà a treballar amb la productora Nikkatsu i començà a dirigir. D'entre els seus films, en els quals, distanciant-se de la subtilesa dels cineastes de la generació anterior, adopta un to directe i sovint visceral, es destaquen: Nusurameta Yokubo ('Desig robat', 1958), Akai Sastui ('Intent d'homicidi', 1964), Ningen Johatsu ('L'evaporació de l'home', 1967), Fukusku suru wa ware ni ari ('La venjança és meva', 1979), Eijanaika ('Per què no?', 1980), Narayama Bushiko ('La balada de Narayama', premi del festival de Canes, 1982), Zegen (1986) i Kuroi Ame ('Pluja negra', 1989, guardonada a Canes), Unagi ('L'anguila', 1997, premiada a Canes), Kanzo sensei (1998) i Akai hashi no shita no nurui mizu ('Aigua tèbia sota un pont vermell', 2001).
Fa temps:
1640 - Montiró (l'Alt Empordà): els terços de Felip IV destrueixen la vila.
1843 - Catalunya: començant al Camp de Tarragona, s'hi esdevé una conspiració contra el govern del general Espartero en la qual participa el general Prim.
MÓN
1631 - Castell de Fontainebleau (Regne de França): se signat el Tractat de Fontainebleau de 1631 entre Maximilià I de Baviera i el Cardenal Richelieu.
1971 - EUA: La NASA llança la missió espacial Mariner 9
2003 - Nova York (EUA): procedent de París hi arriba el darrer avió Concorde en servei d'Air France. Els de British Airways deixaran de volar el 25 d'octubre del mateix any.
Necrològiques:
1431 - Rouen (França): Santa Joana d'Arc, heroïna francesa de la Guerra dels Cent Anys.
2006 - Tòquio (Japó): Shohei Imamura guanyador dues vegades de la palma d'or al festival de Cannes.
Santoral:
Sant Ferran (1198-1252), rei castellano-lleonès, patró d'institucions diverses. Santa Joana d'Arc, vg., de la Bretanya; santa Emília, mare de sants (Basili el Gran, Gregori de Nissa i Pere de Sebaste, bisbes, i Macrina); beata Baptista de Varano, vg
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 53 visitants