EntradaAutor: plana » 29 abr. 2008, 10:05
29 d'Abril
guerra de Successió: Conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria. De fet fou el darrer dels nombrosos desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. L'any 1700, arran de la mort de Carles II, darrer dels Àustria hispànics, l'emperador Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències al nét de Lluís XIV Felip d'Anjou, i abonaren els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria. Alhora, els adversaris dels Borbó posaren en joc tots els recursos, entre els quals el de basar llurs operacions a la Península en els conflictes que sorgien a la corona catalanoaragonesa per la manca de respecte a les seves constitucions per part de la nova dinastia dels Borbó-Anjou. Els catalans, de moment, no gosaren contradir les disposicions testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Castella anà en persona al Principat; hi fou proclamat tan bon punt hagué jurat (Felip IV de Catalunya-Aragó) les constitucions i hi presidí una cort de catalans molt important (Barcelona, 1701-02). L'esperit hostil al nou sobirà traspuava per tot, tant per una afecció a la dinastia extingida com per la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per part d'un príncep francès, crescut en l'admiració envers l'absolutisme regi i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. D'altra banda, l'oposició catalana als Borbó s'ha volgut explicar per raons econòmiques, puix el tractat dels Pirineus del 1659 havia convertit el Principat en una mena de colònia d'explotació francesa, a causa del règim lliurecanvista a què la monarquia castellana s'havia vist obligada a accedir. Les guerres imperialistes de Lluís XIV, però, havien ocasionat el tancament de la frontera amb l'estat francès i havien impossibilitat, així, les relacions comercials. Catalunya, per tant, pogué refer les seves manufactures durant la segona meitat del s XVII, sense la competència de l'estat veí. La recuperació del Principat, la substitució de l'oligarquia burgesa pels menestrals com a minoria dirigent del país contribueixen a fer entendre la francofòbia dels catalans d'aquell temps i, en definitiva, l'oposició a Felip V de Castella, que comportava el retorn al sacrifici econòmic de Catalunya per part dels governants francesos. Aquest desig de desvetllament econòmic, manifestat per l'estament menestral barceloní, havia arrencat a Felip V de Castella el permís de comerciar amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, amb la condició que fessin escala abans a Sevilla i s'unissin a la flota que feia la travessia. Felip V de Castella hagué de condescendir, puix que la guerra contra l'Imperi es presentava com a inevitable a les possessions d'Itàlia i li calien recursos per a portar-hi l'exèrcit; per això, en canvi d'un donatiu important de les corts catalanes, aprovà totes les constitucions que li foren sotmeses. Amb tot, mai no hi hagué una compenetració entre la majoria dels catalans i les autoritats filipistes, especialment el lloctinent Fernández de Velasco, que es mostrà malfiat i inhàbil. Les noves de la guerra a Llombardia i a Flandes, la de l'arribada de l'arxiduc a Portugal i la difusió del seu manifest eren rebudes cada cop amb més interès a Catalunya, on l'opinió austròfila predominava, a despit de les arbitrarietats i la vigilància del lloctinent. Però el tomb decisiu partí de la petita noblesa de la plana de Vic, centre de totes les conspiracions a favor del pretendent. Diversos cavallers vigatans atorgaren plens poders a Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Eimeric, per tal que s'entrevistessin amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna I d'Anglaterra, amb la missió d'arrenglerar Catalunya amb els membres de la Gran Aliança de l'Haia. La reunió se celebrà a Gènova, on se signà un pacte oficiós, però transcendental , pel qual Anglaterra es comprometia a proveir d'armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mil cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i les constitucions catalanes en qualsevol contingència i estenia aquesta garantia fins i tot en cas d'adversitat per a les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. El pas fet en rebutjar aquest, al qual Catalunya havia jurat amb totes les formalitats era, doncs, arriscat. Barcelona romangué expectant en produir-se el primer intent (maig del 1704) del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels exèrcits de l'arxiduc, i tant la ciutat com la generalitat encara ajudaren el lloctinent Fernández de Velasco en la defensa. Però la presència d'una figura tan popular entre els catalans com Darmstadt, que havia estat lloctinent a la darreria del segle anterior, i l'activitat incessant dels agitadors austròfils, en correspondència amb el cercle carolí de Portugal, inclinaren decididament la població a favor d'un sobirà més comprensiu dels seus problemes. El lloctinent Fernández de Velasco, temorós de l'expansió d'aquest sentiment antiborbònic, reaccionà d'una manera esvalotada i féu créixer de retop un moviment fins aleshores inconcret. Efectivament, n'hi hagué prou que l'esquadra anglesa, en una segona temptativa de desembarcament a Catalunya, dugués a bord el mateix Carles d'Àustria, juntament amb Darmstadt i el general anglès Peterborough, perquè el poble barceloní es bolqués a rebre'l. Després d'un atac a Montjuïc i un bombardeig a la ciutat, Fernández de Velasco accedí a la capitulació (octubre del 1705). Mentrestant, les tropes desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a Dénia havia proclamat rei l'arxiduc amb el nom de Carles III com a legítim successor de la monarquia (agost del 1705), avançaven cap a València. L'arxiduc Carles pogué entrar triomfalment a Barcelona i ben aviat les corts catalanes aplegades per ell (1706) el reconegueren no solament com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de Catalunya-Aragó) i declararen en la primera constitució aprovada els Borbó perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres regnes de la monarquia hispànica. Ben aviat tot el Principat prengué les armes a favor del rei arxiduc (amb l'excepció de la vila de Roses, controlada per les forces de Felip V), i el mateix feren Aragó i el País Valencià; ací, davant els èxits de Basset, el lloctinent marquès de Villagarcía organitzà una resistència que fou anorreada gràcies a la cooperació del regiment reial que comandava el coronel Josep Nebot; aquest, juntament amb Basset, ocupà Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, i pel desembre del 1705 entraren a la capital. El lloctinent filipista fou substituït per Josep de Cardona i d'Erill. Al regne d'Aragó l'alçament s'inicià a Alcanyís i es propagà per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s'alçà tot el comtat de Ribagorça fins a la vila de Montsó. Mentrestant Felip V havia acudit personalment per tal de reconquerir Barcelona i l'assetjà amb les seves forces (maig del 1706), però fou ràpidament rebutjat, fins al punt que hagué d'internar-se a França per tal de poder guanyar novament les seves bases castellanes. Aleshores Saragossa i totes les altres poblacions aragoneses es declararen pel rei arxiduc. D'aquesta manera s'aplegava entorn d'ell la corona catalanoaragonesa. Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà, de moment, sense trobar-hi gens d'entusiasme; a l'inrevés: Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del s XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d'un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es convertí de retop en el puntal més ferm de la dinastia francesa, sobretot llavors que semblava que Lluís XIV de França, desitjós de retrobar la pau amb les potències aliades, s'inclinava a abandonar el seu nét Felip V. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d'una propaganda contrària al rei arxiduc, sinó també contra els catalans, als quals hom atribuïa tenebrosos propòsits de subjecció o esclavatge de Castella. Aquest redreçament, d'altra banda, fou possible gràcies a la gestió dels tècnics francesos (Orry, D'Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat les forces armades, amb l'aprofitament dels immensos recursos que fornia a la metròpoli l'imperi americà. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no trigaren a manifestar-se; el rei arxiduc hagué d'abandonar Madrid i les forces borbòniques assoliren poc després, a la batalla d' Almansa, una victòria ressonant (25 d'abril de 1707), que desorganitzà completament l'exèrcit carolí i l'obligà a abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat pel jurista castellà M.de Macanaz i pel francès Amelot, dictà la famosa pragmàtica que anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes. És molt possible que, malgrat tot, el suport castellà no hauria estat suficient per a afermar la seva posició, sense ajut exterior. Però els aliats mostraren un excés d'ambicions en exigir de Lluís XIV, per a poder concertar la pau, molt més que no pas el mer abandonament del seu nét: calia que el rei de França s'unís a la coalició de l'Haia per tal de foragitar Felip V de la Península si al cap de dos mesos de signats els pactes no renunciava a les corones hispàniques. I Lluís XIV, malgrat la derrota de Malplaquet (1709) i l'esgotament que suportava el seu país, optà per continuar la lluita a favor del seu nét. Les tropes aliades, per llur costat, reberen importants reforços, i Sardenya, Nàpols i les Balears foren arrabassades als Borbó. El 1710 Carles III, assistit per forces angleses i alemanyes (Stanhope, Starhemberg) repetí la proesa de l'assalt a la Meseta. Aragó fou recobrat i, a Saragossa, el pretendent pogué restaurar les constitucions tradicionals. Però la demora en arribar a Madrid impedí l'enllaç de l'exèrcit aliat amb les forces portugueses, de manera que l'estada de Carles III a Madrid fou, aquest cop, encara més breu que la primera. La contraofensiva francocastellana a La Alcarria (batalles de Brihuega i Villaviciosa) provocà l'enfonsament de les pretensions de Carles III d'instal·larse a Madrid i, al principi del 1711, s'hagué de replegar a Catalunya, on també la situació empitjorava; els francesos, manats pel comte de Fiennes, franquejaren la frontera i arribaren davant Girona. La plana de Vic, feu inicial de la revolta carolina, s'acollí al perdó de Felip V, que ja ocupava una bona part del Principat. Els exèrcits borbònics prengueren Morella, un dels darrers reductes del País Valencià, i arribaren a Solsona i a Calaf. Restaven encara Cardona, Tarragona i Barcelona, només, com a places importants en poder de Carles III, quan aquest, per la mort sobtada del seu germà Josep I, esdevingué emperador. Els aliats es trobaren davant l'alternativa de veure refer-se l'imperi de Carles V si triomfava el pretendent a la Península. Anglaterra i Holanda decidiren, per tant, de no enviar-hi més tropes. A més, l'adveniment al poder dels tories, partidaris d'una pau avantatjosa econòmicament, contribuí encara més a remarcar aquest viratge d'Anglaterra. Els avantatges comercials a Amèrica oferts per Felip V (el dret d'establiment de negres, el vaixell anual de permís, a redós del qual els anglesos esperaven d'incrementar el contraban) eren prou importants per a decidir el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest renunciés a la corona de França. Carles d'Àustria, ja emperador , hagué d'acontentar-se amb Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya —la resta de l'imperi hispànic a Europa—, països que els aliats tenien ja ocupats, mentre Anglaterra retenia Gibraltar (conquerit en l'expedició del 1704) i Menorca, i l'illa de Sicília fou donada al duc de Savoia. Restava a resoldre el Cas dels Catalans, que es resistien a perdre llurs constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i, per segon cop, a Aragó. Carles, des de Viena, proposà que se li reservessin els quatre regnes de la corona catalanoaragonesa, per a demostrar que no es desentenia dels afers hispànics. Més tard, veient-s'ho perdut, llançà la idea d'una república catalana sota la protecció d'Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Bolingbroke. En canvi, aquest, que havia de fer quelcom per a fer honor al pacte de Gènova i no podia abandonar els catalans a la venjança de Felip V, aconseguí almenys una amnistia general amb restitució de béns i honors, si els catalans es retien. Després d'un minuciós regateig, l'article 13 del tractat d'Utrecht fa constar l'interès del govern de Londres a favor dels privilegis dels catalans i, si més no, Felip V promet de donar-los els que els castellans tenen (és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les institucions pròpies). Però la majoria del poble català no s'hi conformà i, recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir quan el lloctinent carolí Starhemberg i els darrers aliats, precedits per l'emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, abandonaren Catalunya (30 de juny de 1713), d'acord amb els termes del conveni de l'Hospitalet. Aplegades extraordinàriament les corts catalanes, amb el sobirà absent i sense cap representant seu directe, la reunió s'anomenà junta de braços i la convocà la generalitat. Les deliberacions duraren més de vuit dies i traspuen que la direcció del moviment antiborbònic havia escapat de mans de la petita noblesa de muntanya i que la decisió extrema seria imposada pel pes del braç popular, sota la pressió de les masses menestrals barcelonines, el poble menut, els guerrillers que corrien de punta a punta el Principat i, a més, la força moral dels refugiats valencians, aragonesos i àdhuc castellans. A mans de les tropes borbòniques, mentrestant, anaven caient les poblacions catalanes, i s'iniciava (juliol del 1713) el setge de Barcelona. Signada per l'emperador la pau de Rastadt amb Lluís XIV (març del 1714), ja no calia esperar cap ajut; en canvi, el rei de França podia reforçar els efectius militars del seu nét amb tropes de refresc. Fou aleshores (6 de juliol de 1714) que el duc de Berwick fou posat al davant de les forces assetjadores de Barcelona, i intensificà el bloqueig amb un increment de la vigilància marítima i el completament del circuit de trinxeres. L'exèrcit francocastellà tenia 35 000 homes i 5 000 de cavalleria, a part les tropes escampades per tot Catalunya. Barcelona, en canvi, no disposava sinó de 5 000 homes per a la seva defensa, i només 2 000 d'aquests eren de forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela, compostes per ciutadans agrupats per gremis, quadres bigarrats i informes, però amb un gran tremp combatiu. Les fortificacions de Barcelona, minses i arcaiques, no eren les més aptes per a rebutjar l'atac formidable que s'acostava. Berwick adoptà una tàctica d'extenuació, sense presses, amb bombardeigs freqüents, envestides furioses i explosions de mines que esmotxessin la muralla, alhora que impedia l'entrada de queviures de l'exterior. Des de Mallorca el lloctinent austriacista Josep Antoni de Rubí i de Boixadors ajudà els barcelonins assetjats amb queviures i petits contingents armats. El 3 de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses, Berwick intimà la rendició de la ciutat. Tot i que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el general comandant Villarroel eren partidaris d'una capitulació honrosa, els comuns, per una majoria aclaparadora, no l'acceptaren. La ciutat resistí fins a la dramàtica jornada de l'Onze de Setembre. El conseller Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, fou ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita la primera línia de les defenses ja era en poder de l'enemic. Hom temia que de nit la fosca facilitaria el saqueig i l'extermini. Les deliberacions dels prohoms i consellers no desembocaren en res i aleshores Villarroel prengué la responsabilitat d'enviar el coronel Ferrer amb l'ordre de tocar a capitulació. El mariscal duc de Berwick no volgué dialogar respecte a les constitucions de Catalunya i Mallorca ni en canvi de l'obediència de les Illes. Prometé de no incoar cap procés per la rebel·lió contra el rei i que tothom podria restar a casa seva. L'entrada de les tropes francocastellanes fou fixada per a l'endemà. La ciutat lliurà a l'invasor el port i tot l'armament i envià al comandant de Cardona l'ordre de retre's . L'illa de Mallorca no fou ocupada fins al juliol del 1715 pel cavaller D'Asfeld, després d'una resistència simbòlica. Sardenya, altrament, restà en mans de l'emperador fins el 1718, que fou ocupada per l'expedició enviada per Alberoni. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar, a part els qui havien seguit ja l'emperador (1711) o l'emperadriu (1713) a Viena. Els béns de nobles i militars foren confiscats, els eclesiàstics foren privats de llurs càrrecs, les ciutats del Principat foren privades de llurs universitats en benefici de Cervera (Segarra) i les constitucions catalanes foren abolides pel decret de Nova Planta (1716), com ho foren també les de Mallorca per un decret similar (1715).
Fa temps:
1153 - Siurana (el Priorat): Ramon Berenguer IV completa la conquesta del valiat, el darrer reducte moro al Principat.
1708 - Puigcerdà (la Cerdanya): les tropes borbòniques ocupen la vila (guerra de Successió).
1429 – Guerra dels Cent Anys: Joana d'Arc trenca el setge dels anglesos a Orleans.
1672 - Guerra francoholandesa: Lluís XIV de França ocupa els Països Baixos.
1770 - James Cook arriba a Austràlia.
1945 - Segona Guerra Mundial: rendició de l'exèrcit alemany d'Itàlia.
1945 - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler i Eva Braun es casen.
1945 - Holocaust: el camp de concentració de Dachau és alliberat per les tropes nord-americanes.
1970 - Guerra del Vietnam: Els Estats Units i Vietnam del Sud envaeixen Cambodja per acabar amb el Viet Cong.
2004 - Nova York (EUA): el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprova d'estendre el mandat de la missió de la MINURSO al Sàhara Occidental amb la intenció de forçar l'aprovació del pla Baker.
2004 - Fal·luja (l'Iraq): els Estats Units pacten amb la resistència sunnita la fi del setge de la ciutat, que ha causat la mort de 7 o 8 centenars d'iraquians; havia començat el dia 5 i les tropes estatunidenques se'n retiraran l'endemà.
2005 - Líban: amb la retirada de les tropies síries s'acaba l'ocupació d'aquest país durant 29 anys.
2006 - L'Havana (Cuba): Evo Morales, president de Bolívia subscriu l'adhesió del país al tractat internacional conegut com Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).
Naixements:
1863 - Alexandria (Egipte): Konstantin Kavafis, poeta grec.
1863 - San Francisco (Califòrnia, EUA): William Randolph Hearst, editor nord-americà.
1893 - Walkerton (Indiana, EUA): Harold Clayton Urey, químic nord-americà i Premi Nobel de Química.
1899 - Washington D.C. (Colúmbia, EUA); Duke Ellington, músic de jazz.
1901 - Tòquio (Japó): Hirohito, emperador de Japó.
1907 - Viena (Àustria): Fred Zinnemann, productor i director de cinema austro-americà.
1917 - Nova York (EUA): Celeste Holm, actriu nord-americana.
1930 - Dinan (França): Jean Rochefort, actor francès.
1957 - Londres (Regne Unit): Daniel Day-Lewis, actor britànic.
1958 - Santa Ana (Califòrnia, EUA): Michelle Pfeiffer, actriu nord-americana.
1970 - Las Vegas (Nevada, EUA): Andre Agassi, tennista nord-americà.
1970 - Boston (Massachusetts, EUA): Uma Thurman, actriu nord-americana.
1973 - Pamplona: Jesús María Serrano Eugui, futbolista del Gimnàstic de Tarragona entre d'altres equips.
Necrològiques:
1380 - Roma (Itàlia): Santa Caterina de Siena, religiosa italiana.
1933 - Alexandria (Egipte): Konstantin Kavafis, poeta grec.
1951 - Cambridge (Regne Unit): Ludwig Wittgenstein, filòsof austro-anglès.
1980 - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Alfred Hitchcock, director de cinema anglès.
Festes i commemoracions:
Dia de la dansa, Festa local de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme
Santoral Catòlic:
Santa Caterina de Siena, religiosa i Doctora de l'Església
Sant Ramon de Fitero, abat
Sant Robert, abat