28 d'Abril
Miquel Badia i Capell: Torregrossa, Pla d'Urgell, 1906 - Barcelona, 28 d'abril de 1936. Polític. De família pagesa, el 1922 es traslladà a Barcelona per cursar estudis a l'Escola de Nàutica. Nacionalista radical, durant la Dictadura s'afilià a La Bandera Negra. Acusat de participació en el complot de Garraf, al juny del 1925 fou detingut. Empresonat fins el 1928, fou amnistiat a la caiguda de la Dictadura. Proclamada la República, fou designat cap de les Joventuts d'Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d'ordre públic, càrrec del qual hagué de dimitir arran d'un incident en el procés Xammar (setembre). Intervingué en els fets del Sis d'Octubre. Exiliat a França, d'on fou expulsat, es traslladà a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf del Front Popular, el 1936 tornà a Barcelona. El 28 d'abril fou assassinat, juntament amb el seu germà Josep, per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.
Fa temps:
1938 - Catalunya: les autoritats republicanes ordenen la mobilització dels joves de la quinta del 41, coneguts com la quinta del biberó.
1981 - Galícia: aprovació definitiva i promulgació de l'Estatut d'Autonomia de Galícia.
Naixements:
1442 - Rouen (França): Eduard IV d'Anglaterra, rei d'Anglaterra.
1758 - Westmoreland (Virgínia, EUA): James Monroe, president dels Estats Units.
1878 - Filadèlfia (EUA): Lionel Barrymore, actor nord-americà.
1838 - Amsterdam (Països Baixos): Tobias Michael Carel Asser, jurista holandès i Premi Nobel de la Pau.
1889 - Vimeiro (Portugal): António de Oliveira Salazar, dictador portuguès.
1908 - Svitavy (Bohèmia, Imperi austrohongarès): Oskar Schindler, empresari alemany.
1937 - Tikrit (Iraq): Saddam Hussein, dictador iraquià.
1974 - Madrid (Espanya): Penélope Cruz, actriu espanyola.
Necrològiques:
PAÏSOS CATALANS
1528 - Salern (Sicília): Hug de Montcada i de Cardona, militar i poeta valencià.
1936 - Barcelona: els germans Josep i Miquel Badia, militants d'Estat Català, assassinats per quatre pistolers vinculats a la FAI.
MÓN
1954 - París (França): Léon Jouhaux, activista francès i Premi Nobel de la Pau
Festes:
Dia Mundial de la Salut Laboral
Onomàstica: Sant Pere Chanel; sant Prudenci, bisbe; sant Cirí, màrtir; sant Lluís Maria Grignon de Montfort; santa Valèria, màrtir; beat Luquesi, franciscà.
Tal dia com avui...
29 d'Abril
guerra de Successió: Conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria. De fet fou el darrer dels nombrosos desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. L'any 1700, arran de la mort de Carles II, darrer dels Àustria hispànics, l'emperador Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències al nét de Lluís XIV Felip d'Anjou, i abonaren els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria. Alhora, els adversaris dels Borbó posaren en joc tots els recursos, entre els quals el de basar llurs operacions a la Península en els conflictes que sorgien a la corona catalanoaragonesa per la manca de respecte a les seves constitucions per part de la nova dinastia dels Borbó-Anjou. Els catalans, de moment, no gosaren contradir les disposicions testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Castella anà en persona al Principat; hi fou proclamat tan bon punt hagué jurat (Felip IV de Catalunya-Aragó) les constitucions i hi presidí una cort de catalans molt important (Barcelona, 1701-02). L'esperit hostil al nou sobirà traspuava per tot, tant per una afecció a la dinastia extingida com per la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per part d'un príncep francès, crescut en l'admiració envers l'absolutisme regi i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. D'altra banda, l'oposició catalana als Borbó s'ha volgut explicar per raons econòmiques, puix el tractat dels Pirineus del 1659 havia convertit el Principat en una mena de colònia d'explotació francesa, a causa del règim lliurecanvista a què la monarquia castellana s'havia vist obligada a accedir. Les guerres imperialistes de Lluís XIV, però, havien ocasionat el tancament de la frontera amb l'estat francès i havien impossibilitat, així, les relacions comercials. Catalunya, per tant, pogué refer les seves manufactures durant la segona meitat del s XVII, sense la competència de l'estat veí. La recuperació del Principat, la substitució de l'oligarquia burgesa pels menestrals com a minoria dirigent del país contribueixen a fer entendre la francofòbia dels catalans d'aquell temps i, en definitiva, l'oposició a Felip V de Castella, que comportava el retorn al sacrifici econòmic de Catalunya per part dels governants francesos. Aquest desig de desvetllament econòmic, manifestat per l'estament menestral barceloní, havia arrencat a Felip V de Castella el permís de comerciar amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, amb la condició que fessin escala abans a Sevilla i s'unissin a la flota que feia la travessia. Felip V de Castella hagué de condescendir, puix que la guerra contra l'Imperi es presentava com a inevitable a les possessions d'Itàlia i li calien recursos per a portar-hi l'exèrcit; per això, en canvi d'un donatiu important de les corts catalanes, aprovà totes les constitucions que li foren sotmeses. Amb tot, mai no hi hagué una compenetració entre la majoria dels catalans i les autoritats filipistes, especialment el lloctinent Fernández de Velasco, que es mostrà malfiat i inhàbil. Les noves de la guerra a Llombardia i a Flandes, la de l'arribada de l'arxiduc a Portugal i la difusió del seu manifest eren rebudes cada cop amb més interès a Catalunya, on l'opinió austròfila predominava, a despit de les arbitrarietats i la vigilància del lloctinent. Però el tomb decisiu partí de la petita noblesa de la plana de Vic, centre de totes les conspiracions a favor del pretendent. Diversos cavallers vigatans atorgaren plens poders a Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Eimeric, per tal que s'entrevistessin amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna I d'Anglaterra, amb la missió d'arrenglerar Catalunya amb els membres de la Gran Aliança de l'Haia. La reunió se celebrà a Gènova, on se signà un pacte oficiós, però transcendental , pel qual Anglaterra es comprometia a proveir d'armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mil cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i les constitucions catalanes en qualsevol contingència i estenia aquesta garantia fins i tot en cas d'adversitat per a les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. El pas fet en rebutjar aquest, al qual Catalunya havia jurat amb totes les formalitats era, doncs, arriscat. Barcelona romangué expectant en produir-se el primer intent (maig del 1704) del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels exèrcits de l'arxiduc, i tant la ciutat com la generalitat encara ajudaren el lloctinent Fernández de Velasco en la defensa. Però la presència d'una figura tan popular entre els catalans com Darmstadt, que havia estat lloctinent a la darreria del segle anterior, i l'activitat incessant dels agitadors austròfils, en correspondència amb el cercle carolí de Portugal, inclinaren decididament la població a favor d'un sobirà més comprensiu dels seus problemes. El lloctinent Fernández de Velasco, temorós de l'expansió d'aquest sentiment antiborbònic, reaccionà d'una manera esvalotada i féu créixer de retop un moviment fins aleshores inconcret. Efectivament, n'hi hagué prou que l'esquadra anglesa, en una segona temptativa de desembarcament a Catalunya, dugués a bord el mateix Carles d'Àustria, juntament amb Darmstadt i el general anglès Peterborough, perquè el poble barceloní es bolqués a rebre'l. Després d'un atac a Montjuïc i un bombardeig a la ciutat, Fernández de Velasco accedí a la capitulació (octubre del 1705). Mentrestant, les tropes desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a Dénia havia proclamat rei l'arxiduc amb el nom de Carles III com a legítim successor de la monarquia (agost del 1705), avançaven cap a València. L'arxiduc Carles pogué entrar triomfalment a Barcelona i ben aviat les corts catalanes aplegades per ell (1706) el reconegueren no solament com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de Catalunya-Aragó) i declararen en la primera constitució aprovada els Borbó perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres regnes de la monarquia hispànica. Ben aviat tot el Principat prengué les armes a favor del rei arxiduc (amb l'excepció de la vila de Roses, controlada per les forces de Felip V), i el mateix feren Aragó i el País Valencià; ací, davant els èxits de Basset, el lloctinent marquès de Villagarcía organitzà una resistència que fou anorreada gràcies a la cooperació del regiment reial que comandava el coronel Josep Nebot; aquest, juntament amb Basset, ocupà Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, i pel desembre del 1705 entraren a la capital. El lloctinent filipista fou substituït per Josep de Cardona i d'Erill. Al regne d'Aragó l'alçament s'inicià a Alcanyís i es propagà per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s'alçà tot el comtat de Ribagorça fins a la vila de Montsó. Mentrestant Felip V havia acudit personalment per tal de reconquerir Barcelona i l'assetjà amb les seves forces (maig del 1706), però fou ràpidament rebutjat, fins al punt que hagué d'internar-se a França per tal de poder guanyar novament les seves bases castellanes. Aleshores Saragossa i totes les altres poblacions aragoneses es declararen pel rei arxiduc. D'aquesta manera s'aplegava entorn d'ell la corona catalanoaragonesa. Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà, de moment, sense trobar-hi gens d'entusiasme; a l'inrevés: Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del s XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d'un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es convertí de retop en el puntal més ferm de la dinastia francesa, sobretot llavors que semblava que Lluís XIV de França, desitjós de retrobar la pau amb les potències aliades, s'inclinava a abandonar el seu nét Felip V. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d'una propaganda contrària al rei arxiduc, sinó també contra els catalans, als quals hom atribuïa tenebrosos propòsits de subjecció o esclavatge de Castella. Aquest redreçament, d'altra banda, fou possible gràcies a la gestió dels tècnics francesos (Orry, D'Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat les forces armades, amb l'aprofitament dels immensos recursos que fornia a la metròpoli l'imperi americà. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no trigaren a manifestar-se; el rei arxiduc hagué d'abandonar Madrid i les forces borbòniques assoliren poc després, a la batalla d' Almansa, una victòria ressonant (25 d'abril de 1707), que desorganitzà completament l'exèrcit carolí i l'obligà a abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat pel jurista castellà M.de Macanaz i pel francès Amelot, dictà la famosa pragmàtica que anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes. És molt possible que, malgrat tot, el suport castellà no hauria estat suficient per a afermar la seva posició, sense ajut exterior. Però els aliats mostraren un excés d'ambicions en exigir de Lluís XIV, per a poder concertar la pau, molt més que no pas el mer abandonament del seu nét: calia que el rei de França s'unís a la coalició de l'Haia per tal de foragitar Felip V de la Península si al cap de dos mesos de signats els pactes no renunciava a les corones hispàniques. I Lluís XIV, malgrat la derrota de Malplaquet (1709) i l'esgotament que suportava el seu país, optà per continuar la lluita a favor del seu nét. Les tropes aliades, per llur costat, reberen importants reforços, i Sardenya, Nàpols i les Balears foren arrabassades als Borbó. El 1710 Carles III, assistit per forces angleses i alemanyes (Stanhope, Starhemberg) repetí la proesa de l'assalt a la Meseta. Aragó fou recobrat i, a Saragossa, el pretendent pogué restaurar les constitucions tradicionals. Però la demora en arribar a Madrid impedí l'enllaç de l'exèrcit aliat amb les forces portugueses, de manera que l'estada de Carles III a Madrid fou, aquest cop, encara més breu que la primera. La contraofensiva francocastellana a La Alcarria (batalles de Brihuega i Villaviciosa) provocà l'enfonsament de les pretensions de Carles III d'instal·larse a Madrid i, al principi del 1711, s'hagué de replegar a Catalunya, on també la situació empitjorava; els francesos, manats pel comte de Fiennes, franquejaren la frontera i arribaren davant Girona. La plana de Vic, feu inicial de la revolta carolina, s'acollí al perdó de Felip V, que ja ocupava una bona part del Principat. Els exèrcits borbònics prengueren Morella, un dels darrers reductes del País Valencià, i arribaren a Solsona i a Calaf. Restaven encara Cardona, Tarragona i Barcelona, només, com a places importants en poder de Carles III, quan aquest, per la mort sobtada del seu germà Josep I, esdevingué emperador. Els aliats es trobaren davant l'alternativa de veure refer-se l'imperi de Carles V si triomfava el pretendent a la Península. Anglaterra i Holanda decidiren, per tant, de no enviar-hi més tropes. A més, l'adveniment al poder dels tories, partidaris d'una pau avantatjosa econòmicament, contribuí encara més a remarcar aquest viratge d'Anglaterra. Els avantatges comercials a Amèrica oferts per Felip V (el dret d'establiment de negres, el vaixell anual de permís, a redós del qual els anglesos esperaven d'incrementar el contraban) eren prou importants per a decidir el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest renunciés a la corona de França. Carles d'Àustria, ja emperador , hagué d'acontentar-se amb Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya —la resta de l'imperi hispànic a Europa—, països que els aliats tenien ja ocupats, mentre Anglaterra retenia Gibraltar (conquerit en l'expedició del 1704) i Menorca, i l'illa de Sicília fou donada al duc de Savoia. Restava a resoldre el Cas dels Catalans, que es resistien a perdre llurs constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i, per segon cop, a Aragó. Carles, des de Viena, proposà que se li reservessin els quatre regnes de la corona catalanoaragonesa, per a demostrar que no es desentenia dels afers hispànics. Més tard, veient-s'ho perdut, llançà la idea d'una república catalana sota la protecció d'Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Bolingbroke. En canvi, aquest, que havia de fer quelcom per a fer honor al pacte de Gènova i no podia abandonar els catalans a la venjança de Felip V, aconseguí almenys una amnistia general amb restitució de béns i honors, si els catalans es retien. Després d'un minuciós regateig, l'article 13 del tractat d'Utrecht fa constar l'interès del govern de Londres a favor dels privilegis dels catalans i, si més no, Felip V promet de donar-los els que els castellans tenen (és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les institucions pròpies). Però la majoria del poble català no s'hi conformà i, recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir quan el lloctinent carolí Starhemberg i els darrers aliats, precedits per l'emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, abandonaren Catalunya (30 de juny de 1713), d'acord amb els termes del conveni de l'Hospitalet. Aplegades extraordinàriament les corts catalanes, amb el sobirà absent i sense cap representant seu directe, la reunió s'anomenà junta de braços i la convocà la generalitat. Les deliberacions duraren més de vuit dies i traspuen que la direcció del moviment antiborbònic havia escapat de mans de la petita noblesa de muntanya i que la decisió extrema seria imposada pel pes del braç popular, sota la pressió de les masses menestrals barcelonines, el poble menut, els guerrillers que corrien de punta a punta el Principat i, a més, la força moral dels refugiats valencians, aragonesos i àdhuc castellans. A mans de les tropes borbòniques, mentrestant, anaven caient les poblacions catalanes, i s'iniciava (juliol del 1713) el setge de Barcelona. Signada per l'emperador la pau de Rastadt amb Lluís XIV (març del 1714), ja no calia esperar cap ajut; en canvi, el rei de França podia reforçar els efectius militars del seu nét amb tropes de refresc. Fou aleshores (6 de juliol de 1714) que el duc de Berwick fou posat al davant de les forces assetjadores de Barcelona, i intensificà el bloqueig amb un increment de la vigilància marítima i el completament del circuit de trinxeres. L'exèrcit francocastellà tenia 35 000 homes i 5 000 de cavalleria, a part les tropes escampades per tot Catalunya. Barcelona, en canvi, no disposava sinó de 5 000 homes per a la seva defensa, i només 2 000 d'aquests eren de forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela, compostes per ciutadans agrupats per gremis, quadres bigarrats i informes, però amb un gran tremp combatiu. Les fortificacions de Barcelona, minses i arcaiques, no eren les més aptes per a rebutjar l'atac formidable que s'acostava. Berwick adoptà una tàctica d'extenuació, sense presses, amb bombardeigs freqüents, envestides furioses i explosions de mines que esmotxessin la muralla, alhora que impedia l'entrada de queviures de l'exterior. Des de Mallorca el lloctinent austriacista Josep Antoni de Rubí i de Boixadors ajudà els barcelonins assetjats amb queviures i petits contingents armats. El 3 de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses, Berwick intimà la rendició de la ciutat. Tot i que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el general comandant Villarroel eren partidaris d'una capitulació honrosa, els comuns, per una majoria aclaparadora, no l'acceptaren. La ciutat resistí fins a la dramàtica jornada de l'Onze de Setembre. El conseller Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, fou ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita la primera línia de les defenses ja era en poder de l'enemic. Hom temia que de nit la fosca facilitaria el saqueig i l'extermini. Les deliberacions dels prohoms i consellers no desembocaren en res i aleshores Villarroel prengué la responsabilitat d'enviar el coronel Ferrer amb l'ordre de tocar a capitulació. El mariscal duc de Berwick no volgué dialogar respecte a les constitucions de Catalunya i Mallorca ni en canvi de l'obediència de les Illes. Prometé de no incoar cap procés per la rebel·lió contra el rei i que tothom podria restar a casa seva. L'entrada de les tropes francocastellanes fou fixada per a l'endemà. La ciutat lliurà a l'invasor el port i tot l'armament i envià al comandant de Cardona l'ordre de retre's . L'illa de Mallorca no fou ocupada fins al juliol del 1715 pel cavaller D'Asfeld, després d'una resistència simbòlica. Sardenya, altrament, restà en mans de l'emperador fins el 1718, que fou ocupada per l'expedició enviada per Alberoni. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar, a part els qui havien seguit ja l'emperador (1711) o l'emperadriu (1713) a Viena. Els béns de nobles i militars foren confiscats, els eclesiàstics foren privats de llurs càrrecs, les ciutats del Principat foren privades de llurs universitats en benefici de Cervera (Segarra) i les constitucions catalanes foren abolides pel decret de Nova Planta (1716), com ho foren també les de Mallorca per un decret similar (1715).
Fa temps:
1153 - Siurana (el Priorat): Ramon Berenguer IV completa la conquesta del valiat, el darrer reducte moro al Principat.
1708 - Puigcerdà (la Cerdanya): les tropes borbòniques ocupen la vila (guerra de Successió).
1429 – Guerra dels Cent Anys: Joana d'Arc trenca el setge dels anglesos a Orleans.
1672 - Guerra francoholandesa: Lluís XIV de França ocupa els Països Baixos.
1770 - James Cook arriba a Austràlia.
1945 - Segona Guerra Mundial: rendició de l'exèrcit alemany d'Itàlia.
1945 - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler i Eva Braun es casen.
1945 - Holocaust: el camp de concentració de Dachau és alliberat per les tropes nord-americanes.
1970 - Guerra del Vietnam: Els Estats Units i Vietnam del Sud envaeixen Cambodja per acabar amb el Viet Cong.
2004 - Nova York (EUA): el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprova d'estendre el mandat de la missió de la MINURSO al Sàhara Occidental amb la intenció de forçar l'aprovació del pla Baker.
2004 - Fal·luja (l'Iraq): els Estats Units pacten amb la resistència sunnita la fi del setge de la ciutat, que ha causat la mort de 7 o 8 centenars d'iraquians; havia començat el dia 5 i les tropes estatunidenques se'n retiraran l'endemà.
2005 - Líban: amb la retirada de les tropies síries s'acaba l'ocupació d'aquest país durant 29 anys.
2006 - L'Havana (Cuba): Evo Morales, president de Bolívia subscriu l'adhesió del país al tractat internacional conegut com Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).
Naixements:
1863 - Alexandria (Egipte): Konstantin Kavafis, poeta grec.
1863 - San Francisco (Califòrnia, EUA): William Randolph Hearst, editor nord-americà.
1893 - Walkerton (Indiana, EUA): Harold Clayton Urey, químic nord-americà i Premi Nobel de Química.
1899 - Washington D.C. (Colúmbia, EUA); Duke Ellington, músic de jazz.
1901 - Tòquio (Japó): Hirohito, emperador de Japó.
1907 - Viena (Àustria): Fred Zinnemann, productor i director de cinema austro-americà.
1917 - Nova York (EUA): Celeste Holm, actriu nord-americana.
1930 - Dinan (França): Jean Rochefort, actor francès.
1957 - Londres (Regne Unit): Daniel Day-Lewis, actor britànic.
1958 - Santa Ana (Califòrnia, EUA): Michelle Pfeiffer, actriu nord-americana.
1970 - Las Vegas (Nevada, EUA): Andre Agassi, tennista nord-americà.
1970 - Boston (Massachusetts, EUA): Uma Thurman, actriu nord-americana.
1973 - Pamplona: Jesús María Serrano Eugui, futbolista del Gimnàstic de Tarragona entre d'altres equips.
Necrològiques:
1380 - Roma (Itàlia): Santa Caterina de Siena, religiosa italiana.
1933 - Alexandria (Egipte): Konstantin Kavafis, poeta grec.
1951 - Cambridge (Regne Unit): Ludwig Wittgenstein, filòsof austro-anglès.
1980 - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Alfred Hitchcock, director de cinema anglès.
Festes i commemoracions:
Dia de la dansa, Festa local de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme
Santoral Catòlic:
Santa Caterina de Siena, religiosa i Doctora de l'Església
Sant Ramon de Fitero, abat
Sant Robert, abat
guerra de Successió: Conflicte bèl·lic (1702-14) originat per la qüestió successòria a la corona hispànica per l'extinció d'aquesta línia de la dinastia dels Àustria. De fet fou el darrer dels nombrosos desencadenats a Europa per la política expansionista de Lluís XIV de França. L'any 1700, arran de la mort de Carles II, darrer dels Àustria hispànics, l'emperador Leopold I, Anglaterra i Holanda no acceptaren el testament del monarca traspassat, que cedia els regnes hispànics i llurs dependències al nét de Lluís XIV Felip d'Anjou, i abonaren els drets de l'altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria. Alhora, els adversaris dels Borbó posaren en joc tots els recursos, entre els quals el de basar llurs operacions a la Península en els conflictes que sorgien a la corona catalanoaragonesa per la manca de respecte a les seves constitucions per part de la nova dinastia dels Borbó-Anjou. Els catalans, de moment, no gosaren contradir les disposicions testamentàries de Carles II, fins al punt que Felip de Castella anà en persona al Principat; hi fou proclamat tan bon punt hagué jurat (Felip IV de Catalunya-Aragó) les constitucions i hi presidí una cort de catalans molt important (Barcelona, 1701-02). L'esperit hostil al nou sobirà traspuava per tot, tant per una afecció a la dinastia extingida com per la por de veure anul·lada la llibertat individual i col·lectiva per part d'un príncep francès, crescut en l'admiració envers l'absolutisme regi i no gens avesat a veure limitada i contrastada pels súbdits l'autoritat del sobirà. D'altra banda, l'oposició catalana als Borbó s'ha volgut explicar per raons econòmiques, puix el tractat dels Pirineus del 1659 havia convertit el Principat en una mena de colònia d'explotació francesa, a causa del règim lliurecanvista a què la monarquia castellana s'havia vist obligada a accedir. Les guerres imperialistes de Lluís XIV, però, havien ocasionat el tancament de la frontera amb l'estat francès i havien impossibilitat, així, les relacions comercials. Catalunya, per tant, pogué refer les seves manufactures durant la segona meitat del s XVII, sense la competència de l'estat veí. La recuperació del Principat, la substitució de l'oligarquia burgesa pels menestrals com a minoria dirigent del país contribueixen a fer entendre la francofòbia dels catalans d'aquell temps i, en definitiva, l'oposició a Felip V de Castella, que comportava el retorn al sacrifici econòmic de Catalunya per part dels governants francesos. Aquest desig de desvetllament econòmic, manifestat per l'estament menestral barceloní, havia arrencat a Felip V de Castella el permís de comerciar amb Amèrica mitjançant dos vaixells anuals, amb la condició que fessin escala abans a Sevilla i s'unissin a la flota que feia la travessia. Felip V de Castella hagué de condescendir, puix que la guerra contra l'Imperi es presentava com a inevitable a les possessions d'Itàlia i li calien recursos per a portar-hi l'exèrcit; per això, en canvi d'un donatiu important de les corts catalanes, aprovà totes les constitucions que li foren sotmeses. Amb tot, mai no hi hagué una compenetració entre la majoria dels catalans i les autoritats filipistes, especialment el lloctinent Fernández de Velasco, que es mostrà malfiat i inhàbil. Les noves de la guerra a Llombardia i a Flandes, la de l'arribada de l'arxiduc a Portugal i la difusió del seu manifest eren rebudes cada cop amb més interès a Catalunya, on l'opinió austròfila predominava, a despit de les arbitrarietats i la vigilància del lloctinent. Però el tomb decisiu partí de la petita noblesa de la plana de Vic, centre de totes les conspiracions a favor del pretendent. Diversos cavallers vigatans atorgaren plens poders a Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Eimeric, per tal que s'entrevistessin amb Mitford Crowe, plenipotenciari de la reina Anna I d'Anglaterra, amb la missió d'arrenglerar Catalunya amb els membres de la Gran Aliança de l'Haia. La reunió se celebrà a Gènova, on se signà un pacte oficiós, però transcendental , pel qual Anglaterra es comprometia a proveir d'armes el Principat, a desembarcar-hi vuit mil soldats i dos mil cavalls i a fer complir al pretendent Carles les lleis i les constitucions catalanes en qualsevol contingència i estenia aquesta garantia fins i tot en cas d'adversitat per a les armes aliades i de triomf, per tant, de Felip V de Castella. El pas fet en rebutjar aquest, al qual Catalunya havia jurat amb totes les formalitats era, doncs, arriscat. Barcelona romangué expectant en produir-se el primer intent (maig del 1704) del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, cap dels exèrcits de l'arxiduc, i tant la ciutat com la generalitat encara ajudaren el lloctinent Fernández de Velasco en la defensa. Però la presència d'una figura tan popular entre els catalans com Darmstadt, que havia estat lloctinent a la darreria del segle anterior, i l'activitat incessant dels agitadors austròfils, en correspondència amb el cercle carolí de Portugal, inclinaren decididament la població a favor d'un sobirà més comprensiu dels seus problemes. El lloctinent Fernández de Velasco, temorós de l'expansió d'aquest sentiment antiborbònic, reaccionà d'una manera esvalotada i féu créixer de retop un moviment fins aleshores inconcret. Efectivament, n'hi hagué prou que l'esquadra anglesa, en una segona temptativa de desembarcament a Catalunya, dugués a bord el mateix Carles d'Àustria, juntament amb Darmstadt i el general anglès Peterborough, perquè el poble barceloní es bolqués a rebre'l. Després d'un atac a Montjuïc i un bombardeig a la ciutat, Fernández de Velasco accedí a la capitulació (octubre del 1705). Mentrestant, les tropes desembarcades al País Valencià, comandades per Joan Baptista Basset, que a Dénia havia proclamat rei l'arxiduc amb el nom de Carles III com a legítim successor de la monarquia (agost del 1705), avançaven cap a València. L'arxiduc Carles pogué entrar triomfalment a Barcelona i ben aviat les corts catalanes aplegades per ell (1706) el reconegueren no solament com a comte legítim de Barcelona, sinó com a rei (Carles III de Catalunya-Aragó) i declararen en la primera constitució aprovada els Borbó perpètuament inhàbils per a la successió a la corona catalanoaragonesa i als altres regnes de la monarquia hispànica. Ben aviat tot el Principat prengué les armes a favor del rei arxiduc (amb l'excepció de la vila de Roses, controlada per les forces de Felip V), i el mateix feren Aragó i el País Valencià; ací, davant els èxits de Basset, el lloctinent marquès de Villagarcía organitzà una resistència que fou anorreada gràcies a la cooperació del regiment reial que comandava el coronel Josep Nebot; aquest, juntament amb Basset, ocupà Gandia, Alzira i altres places del País Valencià, i pel desembre del 1705 entraren a la capital. El lloctinent filipista fou substituït per Josep de Cardona i d'Erill. Al regne d'Aragó l'alçament s'inicià a Alcanyís i es propagà per Casp i altres pobles del Baix Aragó. També s'alçà tot el comtat de Ribagorça fins a la vila de Montsó. Mentrestant Felip V havia acudit personalment per tal de reconquerir Barcelona i l'assetjà amb les seves forces (maig del 1706), però fou ràpidament rebutjat, fins al punt que hagué d'internar-se a França per tal de poder guanyar novament les seves bases castellanes. Aleshores Saragossa i totes les altres poblacions aragoneses es declararen pel rei arxiduc. D'aquesta manera s'aplegava entorn d'ell la corona catalanoaragonesa. Esperonat per aquests èxits, Carles III es disposà a recollir la totalitat de l'herència hispànica de Carles II i avançà cap a Madrid, on entrà, de moment, sense trobar-hi gens d'entusiasme; a l'inrevés: Castella, que semblava definitivament esgotada a la darreria del s XVII, i que es mostrà fins i tot recalcitrant a admetre un rei Borbó i uns ministres francesos, es redreçà en contra d'un monarca que semblava imposat pels regnes del llevant peninsular i es convertí de retop en el puntal més ferm de la dinastia francesa, sobretot llavors que semblava que Lluís XIV de França, desitjós de retrobar la pau amb les potències aliades, s'inclinava a abandonar el seu nét Felip V. Aquest redreçament sobtat castellà fou fruit no solament d'una propaganda contrària al rei arxiduc, sinó també contra els catalans, als quals hom atribuïa tenebrosos propòsits de subjecció o esclavatge de Castella. Aquest redreçament, d'altra banda, fou possible gràcies a la gestió dels tècnics francesos (Orry, D'Estrées), que havien restaurat les finances públiques i reorganitzat les forces armades, amb l'aprofitament dels immensos recursos que fornia a la metròpoli l'imperi americà. Els resultats d'aquest poderós moviment d'exaltació castellana no trigaren a manifestar-se; el rei arxiduc hagué d'abandonar Madrid i les forces borbòniques assoliren poc després, a la batalla d' Almansa, una victòria ressonant (25 d'abril de 1707), que desorganitzà completament l'exèrcit carolí i l'obligà a abandonar el País Valencià i Aragó en mans de Felip V. Aquest, poc després, aconsellat pel jurista castellà M.de Macanaz i pel francès Amelot, dictà la famosa pragmàtica que anul·lava les constitucions aragoneses i valencianes. És molt possible que, malgrat tot, el suport castellà no hauria estat suficient per a afermar la seva posició, sense ajut exterior. Però els aliats mostraren un excés d'ambicions en exigir de Lluís XIV, per a poder concertar la pau, molt més que no pas el mer abandonament del seu nét: calia que el rei de França s'unís a la coalició de l'Haia per tal de foragitar Felip V de la Península si al cap de dos mesos de signats els pactes no renunciava a les corones hispàniques. I Lluís XIV, malgrat la derrota de Malplaquet (1709) i l'esgotament que suportava el seu país, optà per continuar la lluita a favor del seu nét. Les tropes aliades, per llur costat, reberen importants reforços, i Sardenya, Nàpols i les Balears foren arrabassades als Borbó. El 1710 Carles III, assistit per forces angleses i alemanyes (Stanhope, Starhemberg) repetí la proesa de l'assalt a la Meseta. Aragó fou recobrat i, a Saragossa, el pretendent pogué restaurar les constitucions tradicionals. Però la demora en arribar a Madrid impedí l'enllaç de l'exèrcit aliat amb les forces portugueses, de manera que l'estada de Carles III a Madrid fou, aquest cop, encara més breu que la primera. La contraofensiva francocastellana a La Alcarria (batalles de Brihuega i Villaviciosa) provocà l'enfonsament de les pretensions de Carles III d'instal·larse a Madrid i, al principi del 1711, s'hagué de replegar a Catalunya, on també la situació empitjorava; els francesos, manats pel comte de Fiennes, franquejaren la frontera i arribaren davant Girona. La plana de Vic, feu inicial de la revolta carolina, s'acollí al perdó de Felip V, que ja ocupava una bona part del Principat. Els exèrcits borbònics prengueren Morella, un dels darrers reductes del País Valencià, i arribaren a Solsona i a Calaf. Restaven encara Cardona, Tarragona i Barcelona, només, com a places importants en poder de Carles III, quan aquest, per la mort sobtada del seu germà Josep I, esdevingué emperador. Els aliats es trobaren davant l'alternativa de veure refer-se l'imperi de Carles V si triomfava el pretendent a la Península. Anglaterra i Holanda decidiren, per tant, de no enviar-hi més tropes. A més, l'adveniment al poder dels tories, partidaris d'una pau avantatjosa econòmicament, contribuí encara més a remarcar aquest viratge d'Anglaterra. Els avantatges comercials a Amèrica oferts per Felip V (el dret d'establiment de negres, el vaixell anual de permís, a redós del qual els anglesos esperaven d'incrementar el contraban) eren prou importants per a decidir el govern britànic a reconèixer un Borbó en el tron hispànic, sempre que aquest renunciés a la corona de França. Carles d'Àustria, ja emperador , hagué d'acontentar-se amb Flandes, Milà, Nàpols i Sardenya —la resta de l'imperi hispànic a Europa—, països que els aliats tenien ja ocupats, mentre Anglaterra retenia Gibraltar (conquerit en l'expedició del 1704) i Menorca, i l'illa de Sicília fou donada al duc de Savoia. Restava a resoldre el Cas dels Catalans, que es resistien a perdre llurs constitucions, que Felip V ja havia anul·lat al País Valencià i, per segon cop, a Aragó. Carles, des de Viena, proposà que se li reservessin els quatre regnes de la corona catalanoaragonesa, per a demostrar que no es desentenia dels afers hispànics. Més tard, veient-s'ho perdut, llançà la idea d'una república catalana sota la protecció d'Anglaterra, cosa que no acceptà el premier anglès Bolingbroke. En canvi, aquest, que havia de fer quelcom per a fer honor al pacte de Gènova i no podia abandonar els catalans a la venjança de Felip V, aconseguí almenys una amnistia general amb restitució de béns i honors, si els catalans es retien. Després d'un minuciós regateig, l'article 13 del tractat d'Utrecht fa constar l'interès del govern de Londres a favor dels privilegis dels catalans i, si més no, Felip V promet de donar-los els que els castellans tenen (és a dir, el dret de comerciar amb Amèrica, però no les institucions pròpies). Però la majoria del poble català no s'hi conformà i, recloent-se dins els murs de Barcelona i Cardona, es disposà a resistir quan el lloctinent carolí Starhemberg i els darrers aliats, precedits per l'emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, abandonaren Catalunya (30 de juny de 1713), d'acord amb els termes del conveni de l'Hospitalet. Aplegades extraordinàriament les corts catalanes, amb el sobirà absent i sense cap representant seu directe, la reunió s'anomenà junta de braços i la convocà la generalitat. Les deliberacions duraren més de vuit dies i traspuen que la direcció del moviment antiborbònic havia escapat de mans de la petita noblesa de muntanya i que la decisió extrema seria imposada pel pes del braç popular, sota la pressió de les masses menestrals barcelonines, el poble menut, els guerrillers que corrien de punta a punta el Principat i, a més, la força moral dels refugiats valencians, aragonesos i àdhuc castellans. A mans de les tropes borbòniques, mentrestant, anaven caient les poblacions catalanes, i s'iniciava (juliol del 1713) el setge de Barcelona. Signada per l'emperador la pau de Rastadt amb Lluís XIV (març del 1714), ja no calia esperar cap ajut; en canvi, el rei de França podia reforçar els efectius militars del seu nét amb tropes de refresc. Fou aleshores (6 de juliol de 1714) que el duc de Berwick fou posat al davant de les forces assetjadores de Barcelona, i intensificà el bloqueig amb un increment de la vigilància marítima i el completament del circuit de trinxeres. L'exèrcit francocastellà tenia 35 000 homes i 5 000 de cavalleria, a part les tropes escampades per tot Catalunya. Barcelona, en canvi, no disposava sinó de 5 000 homes per a la seva defensa, i només 2 000 d'aquests eren de forces regulars: la majoria les integraven les milícies de la Coronela, compostes per ciutadans agrupats per gremis, quadres bigarrats i informes, però amb un gran tremp combatiu. Les fortificacions de Barcelona, minses i arcaiques, no eren les més aptes per a rebutjar l'atac formidable que s'acostava. Berwick adoptà una tàctica d'extenuació, sense presses, amb bombardeigs freqüents, envestides furioses i explosions de mines que esmotxessin la muralla, alhora que impedia l'entrada de queviures de l'exterior. Des de Mallorca el lloctinent austriacista Josep Antoni de Rubí i de Boixadors ajudà els barcelonins assetjats amb queviures i petits contingents armats. El 3 de setembre de 1714, quan les bretxes obertes a les muralles ja eren nombroses, Berwick intimà la rendició de la ciutat. Tot i que el conseller en cap, Rafael Casanova, i el general comandant Villarroel eren partidaris d'una capitulació honrosa, els comuns, per una majoria aclaparadora, no l'acceptaren. La ciutat resistí fins a la dramàtica jornada de l'Onze de Setembre. El conseller Casanova, que enarborava la bandera de Santa Eulàlia, fou ferit al baluard de Sant Pere. Al cap de set hores de lluita la primera línia de les defenses ja era en poder de l'enemic. Hom temia que de nit la fosca facilitaria el saqueig i l'extermini. Les deliberacions dels prohoms i consellers no desembocaren en res i aleshores Villarroel prengué la responsabilitat d'enviar el coronel Ferrer amb l'ordre de tocar a capitulació. El mariscal duc de Berwick no volgué dialogar respecte a les constitucions de Catalunya i Mallorca ni en canvi de l'obediència de les Illes. Prometé de no incoar cap procés per la rebel·lió contra el rei i que tothom podria restar a casa seva. L'entrada de les tropes francocastellanes fou fixada per a l'endemà. La ciutat lliurà a l'invasor el port i tot l'armament i envià al comandant de Cardona l'ordre de retre's . L'illa de Mallorca no fou ocupada fins al juliol del 1715 pel cavaller D'Asfeld, després d'una resistència simbòlica. Sardenya, altrament, restà en mans de l'emperador fins el 1718, que fou ocupada per l'expedició enviada per Alberoni. La repressió política seguí immediatament la fi de la guerra, malgrat els termes de les capitulacions pactades (Barcelona, Cardona, Mallorca); un bon nombre d'austriacistes hagué d'emigrar, a part els qui havien seguit ja l'emperador (1711) o l'emperadriu (1713) a Viena. Els béns de nobles i militars foren confiscats, els eclesiàstics foren privats de llurs càrrecs, les ciutats del Principat foren privades de llurs universitats en benefici de Cervera (Segarra) i les constitucions catalanes foren abolides pel decret de Nova Planta (1716), com ho foren també les de Mallorca per un decret similar (1715).
Fa temps:
1153 - Siurana (el Priorat): Ramon Berenguer IV completa la conquesta del valiat, el darrer reducte moro al Principat.
1708 - Puigcerdà (la Cerdanya): les tropes borbòniques ocupen la vila (guerra de Successió).
1429 – Guerra dels Cent Anys: Joana d'Arc trenca el setge dels anglesos a Orleans.
1672 - Guerra francoholandesa: Lluís XIV de França ocupa els Països Baixos.
1770 - James Cook arriba a Austràlia.
1945 - Segona Guerra Mundial: rendició de l'exèrcit alemany d'Itàlia.
1945 - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler i Eva Braun es casen.
1945 - Holocaust: el camp de concentració de Dachau és alliberat per les tropes nord-americanes.
1970 - Guerra del Vietnam: Els Estats Units i Vietnam del Sud envaeixen Cambodja per acabar amb el Viet Cong.
2004 - Nova York (EUA): el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprova d'estendre el mandat de la missió de la MINURSO al Sàhara Occidental amb la intenció de forçar l'aprovació del pla Baker.
2004 - Fal·luja (l'Iraq): els Estats Units pacten amb la resistència sunnita la fi del setge de la ciutat, que ha causat la mort de 7 o 8 centenars d'iraquians; havia començat el dia 5 i les tropes estatunidenques se'n retiraran l'endemà.
2005 - Líban: amb la retirada de les tropies síries s'acaba l'ocupació d'aquest país durant 29 anys.
2006 - L'Havana (Cuba): Evo Morales, president de Bolívia subscriu l'adhesió del país al tractat internacional conegut com Alternativa Bolivariana de les Amèriques (ALBA).
Naixements:
1863 - Alexandria (Egipte): Konstantin Kavafis, poeta grec.
1863 - San Francisco (Califòrnia, EUA): William Randolph Hearst, editor nord-americà.
1893 - Walkerton (Indiana, EUA): Harold Clayton Urey, químic nord-americà i Premi Nobel de Química.
1899 - Washington D.C. (Colúmbia, EUA); Duke Ellington, músic de jazz.
1901 - Tòquio (Japó): Hirohito, emperador de Japó.
1907 - Viena (Àustria): Fred Zinnemann, productor i director de cinema austro-americà.
1917 - Nova York (EUA): Celeste Holm, actriu nord-americana.
1930 - Dinan (França): Jean Rochefort, actor francès.
1957 - Londres (Regne Unit): Daniel Day-Lewis, actor britànic.
1958 - Santa Ana (Califòrnia, EUA): Michelle Pfeiffer, actriu nord-americana.
1970 - Las Vegas (Nevada, EUA): Andre Agassi, tennista nord-americà.
1970 - Boston (Massachusetts, EUA): Uma Thurman, actriu nord-americana.
1973 - Pamplona: Jesús María Serrano Eugui, futbolista del Gimnàstic de Tarragona entre d'altres equips.
Necrològiques:
1380 - Roma (Itàlia): Santa Caterina de Siena, religiosa italiana.
1933 - Alexandria (Egipte): Konstantin Kavafis, poeta grec.
1951 - Cambridge (Regne Unit): Ludwig Wittgenstein, filòsof austro-anglès.
1980 - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Alfred Hitchcock, director de cinema anglès.
Festes i commemoracions:
Dia de la dansa, Festa local de Vilassar de Dalt, a la comarca del Maresme
Santoral Catòlic:
Santa Caterina de Siena, religiosa i Doctora de l'Església
Sant Ramon de Fitero, abat
Sant Robert, abat
30 d'Abril
Eva Braun
Eva Anna Paula Braun (6 de febrer de 1912 – 30 d'abril de 1945) fou la Primera Dama en les últimes hores del Tercer Reich, coneguda per ser l'única esposa d'Adolf Hitler.
Malgrat els molts anys de relació, no es casaren fins l'any 1945, poc abans de suïcidar-se conjuntament al Fuhrërbunker davant l'imminent arribada de l'exèrcit aliat.
Fa temps:
1393 - Onda (Plana Baixa): Joan I el Caçador incorpora a la corona aquesta vila, aleshores morisca.
1725 - Viena (Àustria): els representants de Felip V i de Carles III|Carles d'Àustria hi signen el tractat de Viena, amb el qual pacten les conseqüències de la guerra de Successió.
1975 - Saigon (Vietnam) el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la Guerra del Vietnam.
1977 - Espanya: el govern signa els pactes internacionals de drets civils, polítics, econòmics i socials, que inclouen el de llibertat sindical i el de negociació col·lectiva.
Necrològiques:
1945 - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler, dictador del III Reich alemany (suïcidi).
1945 - Berlín (Alemanya): Eva Braun, esposa de Hitler (casats el dia anterior) (suïcidi).
Festes:
Festa local de Travesseres, a la comarca de la Cerdanya
Koninginnedag, "Dia de la reina", festiu als Països Baixos.
Onomàstica:
Sant Pius V, papa; sant Josep-Benet Cottolengo; sant Amador de Còrdova, sant Pere de Còrdova i sant Lluís de Còrdova, màrtirs; sant Indaleci, bisbe; santa Sofia, verge i màrtir.
Eva Braun
Eva Anna Paula Braun (6 de febrer de 1912 – 30 d'abril de 1945) fou la Primera Dama en les últimes hores del Tercer Reich, coneguda per ser l'única esposa d'Adolf Hitler.
Malgrat els molts anys de relació, no es casaren fins l'any 1945, poc abans de suïcidar-se conjuntament al Fuhrërbunker davant l'imminent arribada de l'exèrcit aliat.
Fa temps:
1393 - Onda (Plana Baixa): Joan I el Caçador incorpora a la corona aquesta vila, aleshores morisca.
1725 - Viena (Àustria): els representants de Felip V i de Carles III|Carles d'Àustria hi signen el tractat de Viena, amb el qual pacten les conseqüències de la guerra de Successió.
1975 - Saigon (Vietnam) el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la Guerra del Vietnam.
1977 - Espanya: el govern signa els pactes internacionals de drets civils, polítics, econòmics i socials, que inclouen el de llibertat sindical i el de negociació col·lectiva.
Necrològiques:
1945 - Berlín (Alemanya): Adolf Hitler, dictador del III Reich alemany (suïcidi).
1945 - Berlín (Alemanya): Eva Braun, esposa de Hitler (casats el dia anterior) (suïcidi).
Festes:
Festa local de Travesseres, a la comarca de la Cerdanya
Koninginnedag, "Dia de la reina", festiu als Països Baixos.
Onomàstica:
Sant Pius V, papa; sant Josep-Benet Cottolengo; sant Amador de Còrdova, sant Pere de Còrdova i sant Lluís de Còrdova, màrtirs; sant Indaleci, bisbe; santa Sofia, verge i màrtir.
4 de Maig... (després del pont)
Tito: Kumrovec, Croàcia, 7 de maig de 1892 - Ljubljana, Eslovènia, 4 de maig de 1980. Nom amb què és conegut Josip Broz, polític iugoslau. Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del partit comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents de les Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i alliberà el país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou reelegit ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954 fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.
Fa temps:
1704 - Lisboa (Portugal): hi desembarca l'arxiduc Carles d'Àustria, amb la qual cosa comença la Guerra de Successió.
1707 - Bunyol (la Foia de Bunyol): les tropes borbòniques ocupen la vila (guerra de Successió).
1773 - Barcelona: s'hi esdevé l'Avalot de quintes, una protesta contra les lleves abusives, i seguit després pel Rebombori del pà, una de les causes de la Guerra dels Matiners.
1814 - Ferran VII d'Espanya proclama a València un decret pel qual es restableix l'absolutisme i es nega validesa a l'obra constitucional de les Corts de Cadis.
1879 - Barcelona: s'hi publica el primer número del "Diari Català".
MÓN
1589 - La Corunya (Galícia): el corsari anglès Francis Drake comença el seu pla d'atac contra la ciutat.
1640 - Reacció violenta a Escòcia per la rigorosa observança del culte anglicà propugnat per Carles I d'Anglaterra, que el conduí presionat pels presbiterians escocesos a convocar el Parlament.
1675 - Greenwich (Sussex, Anglaterra): el rei Carles II ordena que s'hi construeixi un observatori astronòmic.
1803 - Els Estats Units compren el territori de Louisiana a França.
1824 – Ludwig Van Beethoven, completament sord, dirigeix la seva Novena Simfonia a Viena.
1904
Comença la construcció del Canal de Panamà
Signat un acord de pau entre Isaac Rabin (Israel) i Iàssir Arafat (Palestina)
1968 - Gibraltar: les autoritats espanyoles tanquen el pas fronterer en aquest enclavament.
1979 - Madrid (Espanya): s'hi constitueix del Senat per primera vegada després del franquisme.
1979 - el Regne Unit: el Parlament nomena Margaret Thatcher cap del govern: serà la primera dona que ocupa el càrrec.
Naixements:
1622 - Juan de Valdés Leal, pintor.
1875 - Ramiro de Maeztu, escriptor.
1928 - Al-Minufiyah (Egipte): Muhammad Hosni Said Mubarak, conegut com Hosni Mubarak, president d'Egipte.
1971 - Mike Dirnt, músic de rock, Green Day
1979 - Lance Bass, músic de pop. *NSYNC
1994 - Alexander Gould, actriu, Buscant en Nemo
Necrològiques:
1937 - Noel de Medeiros Rosa, músic brasiler.
1938:
Carl von Ossietzky, escriptor i pacifista alemany, premi Nobel de la Pau el 1935.
Jigoro Kano, artista marcial japonès i fundador del Kodokan Judo.
1980 - Ljubljana (Eslovènia): Josip Broz, conegut com Tito, militar i polític croata, president de Iugoslàvia.
Festes:
Dia Internacional de la tuba
Festival de les Estrelles de Moscou
Dia Nacional del Jovent a la Xina
Aniversari de la Coronació del Príncep a Tonga
Dodenherdenking (Record de la Segona Guerra Mundial) als Països Baixos
Kuningan (Festa Hindú Balinesa) a Bali (Indonèsia)
Festivitats Catòliques Sants: Silvà, Ciriac, Porfiri, Florià, Paulí, Pelàgia i Antònia.
Tito: Kumrovec, Croàcia, 7 de maig de 1892 - Ljubljana, Eslovènia, 4 de maig de 1980. Nom amb què és conegut Josip Broz, polític iugoslau. Enrolat a l'exèrcit, passà a les files de l'exèrcit roig (1917-23). Cofundador del partit comunista iugoslau, en fou nomenat secretari general el 1937. Fou un dels dirigents de les Brigades Internacionals que combateren en la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Dirigí l'exèrcit de partisans en la guerra contra l'ocupació nazi i alliberà el país al final de la Segona Guerra Mundial. Nomenat mariscal el 1943, fou proclamat cap de govern el 7 de maig de 1945. Inicià un camí particular de construcció del socialisme que l'enfrontà, el 1948, amb el Kominform i l'URSS, i fou acusat de desviacionisme. Així s'apropà als països capitalistes, i el 1951 obtingué una ajuda dels EUA. Secretari general de la Lliga dels Comunistes (1953) i després president del partit (1966-80), fou elegit president de la República (1953), càrrec en el qual fou reelegit ininterrompudament. Les seves relacions amb l'URSS experimentaren períodes de reconciliació (1955, 1967, 1977) i de refredament (1956, 1968). A partir de l'any 1954 fou un dels impulsors de la política internacional neutralista.
Fa temps:
1704 - Lisboa (Portugal): hi desembarca l'arxiduc Carles d'Àustria, amb la qual cosa comença la Guerra de Successió.
1707 - Bunyol (la Foia de Bunyol): les tropes borbòniques ocupen la vila (guerra de Successió).
1773 - Barcelona: s'hi esdevé l'Avalot de quintes, una protesta contra les lleves abusives, i seguit després pel Rebombori del pà, una de les causes de la Guerra dels Matiners.
1814 - Ferran VII d'Espanya proclama a València un decret pel qual es restableix l'absolutisme i es nega validesa a l'obra constitucional de les Corts de Cadis.
1879 - Barcelona: s'hi publica el primer número del "Diari Català".
MÓN
1589 - La Corunya (Galícia): el corsari anglès Francis Drake comença el seu pla d'atac contra la ciutat.
1640 - Reacció violenta a Escòcia per la rigorosa observança del culte anglicà propugnat per Carles I d'Anglaterra, que el conduí presionat pels presbiterians escocesos a convocar el Parlament.
1675 - Greenwich (Sussex, Anglaterra): el rei Carles II ordena que s'hi construeixi un observatori astronòmic.
1803 - Els Estats Units compren el territori de Louisiana a França.
1824 – Ludwig Van Beethoven, completament sord, dirigeix la seva Novena Simfonia a Viena.
1904
Comença la construcció del Canal de Panamà
Signat un acord de pau entre Isaac Rabin (Israel) i Iàssir Arafat (Palestina)
1968 - Gibraltar: les autoritats espanyoles tanquen el pas fronterer en aquest enclavament.
1979 - Madrid (Espanya): s'hi constitueix del Senat per primera vegada després del franquisme.
1979 - el Regne Unit: el Parlament nomena Margaret Thatcher cap del govern: serà la primera dona que ocupa el càrrec.
Naixements:
1622 - Juan de Valdés Leal, pintor.
1875 - Ramiro de Maeztu, escriptor.
1928 - Al-Minufiyah (Egipte): Muhammad Hosni Said Mubarak, conegut com Hosni Mubarak, president d'Egipte.
1971 - Mike Dirnt, músic de rock, Green Day
1979 - Lance Bass, músic de pop. *NSYNC
1994 - Alexander Gould, actriu, Buscant en Nemo
Necrològiques:
1937 - Noel de Medeiros Rosa, músic brasiler.
1938:
Carl von Ossietzky, escriptor i pacifista alemany, premi Nobel de la Pau el 1935.
Jigoro Kano, artista marcial japonès i fundador del Kodokan Judo.
1980 - Ljubljana (Eslovènia): Josip Broz, conegut com Tito, militar i polític croata, president de Iugoslàvia.
Festes:
Dia Internacional de la tuba
Festival de les Estrelles de Moscou
Dia Nacional del Jovent a la Xina
Aniversari de la Coronació del Príncep a Tonga
Dodenherdenking (Record de la Segona Guerra Mundial) als Països Baixos
Kuningan (Festa Hindú Balinesa) a Bali (Indonèsia)
Festivitats Catòliques Sants: Silvà, Ciriac, Porfiri, Florià, Paulí, Pelàgia i Antònia.
5 de Maig
Maria Callas: Nova York, 2 de desembre de 1923 - París, 16 de setembre de 1977. Nom amb què fou coneguda la soprano grega Maria Kalogerópulos. Fou deixebla d'Elvira de Hidalgo a Atenes, on debutà a 15 anys amb Cavalleria rusticana, de Mascagni. El 1947 començà a Verona la seva carrera internacional interpretant La Gioconda, de Ponchielli. La seva veu, tècnicament discutible, però d'una extensió tan formidable (la2 a fa5) que li permetia de cantar des de papers d'agilitat (Lucia di Lammermoor) fins als de soprano dramàtica (Tristan und Isolde), juntament amb l'expressivitat punyent de què era capaç i el seu talent com a actriu dramàtica la convertiren en la diva indiscutible de l'òpera mundial durant els anys cinquanta i en el gran mite —fou titllada de "la divina"— que encara subsisteix. Gràcies a la recuperació que féu de la tècnica vocal belcantista, pogué afrontar l'exhumació d'òperes vuitcentistes gairebé oblidades (Medea de Cherubini, Norma i Il pirata de Bellini, La vestale de Spontini, Il turco in Italia de Rossini, etc), que després d'ella han passat a ésser obres de repertori. A Barcelona donà un únic recital al Gran Teatre del Liceu (el dia 5 de Maig) l'any 1959. Retirada l'any 1965 per raons personals, retornà a l'escena transitòriament en uns recitals amb G. Di Stefano (1973-74).
Fa temps:
1959 - La soprano Maria Callas fa la seva única actuació al teatre del Liceu de Barcelona on interpreta l'òpera "Il Pirata" del compositor italià Vincenzo Bellini.
1862 - Puebla de Zaragoza (Puebla, Mèxic): el general Zaragoza, enfront de l'excèrcit liberal mexicà, derrota a les tropes intervencionistes franceses que feien costat als conservadors (batalla de Puebla).
1945 - Mauthausen (Alta Àustria, Àustria): les tropes dels Estats Units n'alliberen el camp de concentració nazi, on moriren 2.000 catalans.
Naixements:
1818 - Trier (Prússia): Karl Marx, filòsof, economista i sociòleg europeu, conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes.
Necrològiques:
1821 - Santa Elena (Regne Unit): Napoleó Bonaparte, estadista francès.
1904 - Budapest (Hongria): Mór Jókai, escriptor, periodista i polític hongarès (n. 1825).
Santoral:
Sant Àngel de Sicília, prev. carmelità; sant Amador, prev. i mr.; sant Martí de Finojosa, bisbe; santa Irene, vg. i mr. (304), a Tessalònica.
Maria Callas: Nova York, 2 de desembre de 1923 - París, 16 de setembre de 1977. Nom amb què fou coneguda la soprano grega Maria Kalogerópulos. Fou deixebla d'Elvira de Hidalgo a Atenes, on debutà a 15 anys amb Cavalleria rusticana, de Mascagni. El 1947 començà a Verona la seva carrera internacional interpretant La Gioconda, de Ponchielli. La seva veu, tècnicament discutible, però d'una extensió tan formidable (la2 a fa5) que li permetia de cantar des de papers d'agilitat (Lucia di Lammermoor) fins als de soprano dramàtica (Tristan und Isolde), juntament amb l'expressivitat punyent de què era capaç i el seu talent com a actriu dramàtica la convertiren en la diva indiscutible de l'òpera mundial durant els anys cinquanta i en el gran mite —fou titllada de "la divina"— que encara subsisteix. Gràcies a la recuperació que féu de la tècnica vocal belcantista, pogué afrontar l'exhumació d'òperes vuitcentistes gairebé oblidades (Medea de Cherubini, Norma i Il pirata de Bellini, La vestale de Spontini, Il turco in Italia de Rossini, etc), que després d'ella han passat a ésser obres de repertori. A Barcelona donà un únic recital al Gran Teatre del Liceu (el dia 5 de Maig) l'any 1959. Retirada l'any 1965 per raons personals, retornà a l'escena transitòriament en uns recitals amb G. Di Stefano (1973-74).
Fa temps:
1959 - La soprano Maria Callas fa la seva única actuació al teatre del Liceu de Barcelona on interpreta l'òpera "Il Pirata" del compositor italià Vincenzo Bellini.
1862 - Puebla de Zaragoza (Puebla, Mèxic): el general Zaragoza, enfront de l'excèrcit liberal mexicà, derrota a les tropes intervencionistes franceses que feien costat als conservadors (batalla de Puebla).
1945 - Mauthausen (Alta Àustria, Àustria): les tropes dels Estats Units n'alliberen el camp de concentració nazi, on moriren 2.000 catalans.
Naixements:
1818 - Trier (Prússia): Karl Marx, filòsof, economista i sociòleg europeu, conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes.
Necrològiques:
1821 - Santa Elena (Regne Unit): Napoleó Bonaparte, estadista francès.
1904 - Budapest (Hongria): Mór Jókai, escriptor, periodista i polític hongarès (n. 1825).
Santoral:
Sant Àngel de Sicília, prev. carmelità; sant Amador, prev. i mr.; sant Martí de Finojosa, bisbe; santa Irene, vg. i mr. (304), a Tessalònica.
6 de Maig
Àngel Guimerà i Jorge Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924. Dramaturg i poeta. El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Bé que inicià la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia en "La Jove Catalunya" i el 1871 fou un dels fundadors del setmanari "La Renaixença" que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigí. El 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent rebé la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i l'englantina, i fou nomenat mestre en gai saber. Atret pel teatre, el 1879 estrenà la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida de Judith de Welp (1883), obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric. Després estrenà El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), que obtingué un èxit sense precedents i que inicià la seva etapa de plenitud, que s'estengué fins el 1900, i en la qual estrenà les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), repetidament portades al cinema, i La filla del mar (1900), que retraten amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials: Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, tractà ja aquest tema en La festa del blat (1896), en la qual un anarquista abandona els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcàdic. El seu catalanisme restà explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'un valor desigual, són Rei monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898). A partir del 1900 intentà un drama realista i cosmopolita, d'escassa autenticitat, que assenyalà una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), etc. Produí encara obres de valor, com Sol, solet (1905), retorn al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gusts modernistes s'evidencien en La santa espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911). Després d'uns quants anys de silenci, reprengué la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna de la guerra feta de forma incoherent, i Indíbil i Mandoni (1917), amb la qual retorna a la temàtica dels anys juvenils. No són més afortunades Al cor de la nit (1918), L'ànima és meva (1919), Alta banca (1921) i Joan Dalla (1921). Deixà inacabat el drama Per dret diví, que completà i estrenà el 1926 Lluís Via. Les seves poesies foren recollides en volum el 1887. Escriví també tres narracions d'indubtable interès: El gos de casa, Rosa de Lima i El nen jueu. Els darrers anys del s XIX, el gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges, president de l'Ateneu Barcelonès, del qual pronuncià en català —fet insòlit a l'època— el discurs inaugural, etc. Els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya, foren recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El desenvolupament dels partits polítics sobrepassà, però, les seves fites i el 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Fou membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.
Fa temps:
2000 - València: s'hi celebra la primera trobada de regidors dels Països Catalans.
MÓN
1882 - El governador d'Irlanda, Frederick Cavendish, i el vesgovenador Thomas Burke, foren assassinats a ganivetades a Phoenix Park (Dublín) pels Irish National Invincibles.
Naixements:
1845 - Santa Cruz de Tenerife (Espanya): Àngel Guimerà, poeta i dramaturg català.
1856 - Freiberg (Moràvia): Sigmund Freud, neuròleg austríac.
1872 - Annapolis Junction, Maryland (Estats Units): William Bowie, geodèsic nord-americà.
1915 - Kenosha, Wisconsin (Estats Units): Orson Welles, director, actor i guionista estatunidenc.
Santoral:
Tradició del martiri ante portam Latinam de sant Joan evangelista, patró de les arts gràfiques; sant Domènec Sàvio, alumne de Joan Bosco; santa Beneta, vg. i mr; sant Justí, prev.; beat Francesc de Laval, bisbe de Quebec
Àngel Guimerà i Jorge Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924. Dramaturg i poeta. El 1853 es traslladà a Catalunya i passà la infantesa al Vendrell. Estudià després a Barcelona. Bé que inicià la seva activitat literària amb la redacció de versos en castellà, es donà a conèixer per les seves col·laboracions periodístiques catalanes: escrivia en "La Jove Catalunya" i el 1871 fou un dels fundadors del setmanari "La Renaixença" que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigí. El 1875 obtingué un accèssit als jocs florals amb Indíbil i Mandoni, i l'any següent rebé la flor natural; el 1877 guanyà alhora la flor natural, la viola i l'englantina, i fou nomenat mestre en gai saber. Atret pel teatre, el 1879 estrenà la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida de Judith de Welp (1883), obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric. Després estrenà El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), que obtingué un èxit sense precedents i que inicià la seva etapa de plenitud, que s'estengué fins el 1900, i en la qual estrenà les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), repetidament portades al cinema, i La filla del mar (1900), que retraten amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials: Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrumpuda. Dins una òptica conservadora, tractà ja aquest tema en La festa del blat (1896), en la qual un anarquista abandona els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcàdic. El seu catalanisme restà explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies. Unes altres obres escrites durant aquests anys, d'un valor desigual, són Rei monjo (1890), La boja (1890), L'ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898). A partir del 1900 intentà un drama realista i cosmopolita, d'escassa autenticitat, que assenyalà una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905), etc. Produí encara obres de valor, com Sol, solet (1905), retorn al drama realista de temàtica rural, i L'aranya (1906), d'arrel naturalista. Els gusts modernistes s'evidencien en La santa espina (1907), La reina vella (1908), Titaina (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911). Després d'uns quants anys de silenci, reprengué la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna de la guerra feta de forma incoherent, i Indíbil i Mandoni (1917), amb la qual retorna a la temàtica dels anys juvenils. No són més afortunades Al cor de la nit (1918), L'ànima és meva (1919), Alta banca (1921) i Joan Dalla (1921). Deixà inacabat el drama Per dret diví, que completà i estrenà el 1926 Lluís Via. Les seves poesies foren recollides en volum el 1887. Escriví també tres narracions d'indubtable interès: El gos de casa, Rosa de Lima i El nen jueu. Els darrers anys del s XIX, el gran prestigi que havia assolit tingué un paper important en la política del moment: fou portador del Memorial de Greuges, president de l'Ateneu Barcelonès, del qual pronuncià en català —fet insòlit a l'època— el discurs inaugural, etc. Els seus discursos, pronunciats arreu de Catalunya, foren recollits en el volum Cants a la pàtria (1906). El desenvolupament dels partits polítics sobrepassà, però, les seves fites i el 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura era ja més representativa que combativa. Fou membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.
Fa temps:
2000 - València: s'hi celebra la primera trobada de regidors dels Països Catalans.
MÓN
1882 - El governador d'Irlanda, Frederick Cavendish, i el vesgovenador Thomas Burke, foren assassinats a ganivetades a Phoenix Park (Dublín) pels Irish National Invincibles.
Naixements:
1845 - Santa Cruz de Tenerife (Espanya): Àngel Guimerà, poeta i dramaturg català.
1856 - Freiberg (Moràvia): Sigmund Freud, neuròleg austríac.
1872 - Annapolis Junction, Maryland (Estats Units): William Bowie, geodèsic nord-americà.
1915 - Kenosha, Wisconsin (Estats Units): Orson Welles, director, actor i guionista estatunidenc.
Santoral:
Tradició del martiri ante portam Latinam de sant Joan evangelista, patró de les arts gràfiques; sant Domènec Sàvio, alumne de Joan Bosco; santa Beneta, vg. i mr; sant Justí, prev.; beat Francesc de Laval, bisbe de Quebec
7 de Maig
Avel·lí Artís-Gener Barcelona, 1912 - Barcelona, 7 de maig de 2000. Escriptor, dibuixant i pintor. Fill d'Avel·lí Artís i Balaguer, fou escenògraf al taller Batlle i Amigó i estudià Belles Arts a Llotja. Durant la República fou redactor de "L'Opinió", "La Rambla" i "La Publicitat"; popularitzà el pseudònim de Tísner en dibuixos i caricatures al "Be Negre", "L'Esquella de la Torratxa", que dirigí conjuntament amb Pere Calders, i "La Campana de Gràcia". Combaté en la guerra civil amb l'exèrcit republicà i se'n retirà com a tinent coronel. Exiliat a Mèxic (1939-64), hi exercí com a caricaturista satíric, dibuixant publicitari, periodista, pintor i escenògraf per al cinema, el teatre i la televisió. Membre del Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica (1944-49) treballà al costat de Ramon Batallé i Manuel Fontanals, i féu també cinema publicitari. Col·laborà en les revistes catalanes de l'exili, d'entre les quals dirigí "La Nova Revista", continuació de "La Nostra Revista", feta pel seu pare. Publicà 556 Brigada Mixta (1945), episodis de la guerra civil d'intenció documental. Des del seu retorn, reprengué l'activitat periodística ("Tele-exprés", "Avui" i altres) i publicà les novel·les Les dues funcions del circ (1965); Paraules d'Opoton el Vell (1968), ficció d'un descobriment asteca d'Europa; Prohibida l'evasió (1969), premi Prudenci Bertrana; Al cap de vint-i-cinc anys (1972), L'enquesta del canal quatre (1973), premi Sant Jordi i Els gossos d'Acteó (1983). També fou autor de reculls de narracions (L'invent més gran del segle vint, 1984; L'arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony, 1985; El boà taronja, 1986). A banda de la narrativa de ficció publicà també Guia inútil de Barcelona (1966); La diàspora republicana (1975); Història en historietes de Catalunya (1977); Les nostres coses (1978), Dona, doneta, donota (1979, amb M.A. Capmany), Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (1980), i els anecdotaris Ciris trencats (1997 i 1998), etc. Per les memòries Viure i veure (1989-95) rebé els premis Ciutat de Barcelona (1989), Crítica Serra d'Or (1990) i Nacional de Literatura Catalana (1992). Féu també traduccions. Impulsor del ressorgiment del Centre Català del Pen Club i de la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que presidí en 1991-94, estigué vinculat a l'independentisme. Destacà també com a enigmista (Trenquem-nos una mica la closca?, 1985). Fou Premi d'Honor Jaume I (1981) i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1997).
Fa temps:
558 – Constantinoble: l'edifici de Santa Sofia s'esbuca. Justinià I immediatament ordena la reconstrucció del temple.
1918 - Bucarest (Regne de Romania): se signa el Tractat de Bucarest de 1918 entre Romania i l'Imperi Alemany.
1937 – Espanya: Guerra Civil Espanyola: La Legió Còndor Alemanya, equipada amb biplans Heinkel He 51, arriba per recolzar a les forces de Franco.
1945 - Reims (França): Alemanya signa la rendició incondicional, que entrarà en vigor l'endemà. La Segona Guerra Mundial acaba a Europa.
1998 – Apple Computer dona a conèixer el iMac.
Naixements:
PAÏSOS CATALANS
1948 - Verges, Baix Empordà: Lluís Llach i Grande, cantautor català.
MÓN
1883 - Hamburg, Alemanya: Johannes Brahms, compositor de música romàntica.
1860 - Calcuta, Índia: Rabindranath Tagore, escriptor i poeta indi. Li va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura el 1913.
Necrològiques:
2000 - Barcelona: Avel·lí Artís-Gener, conegut com Tísner, escriptor, periodista i militar català.
Santoral:
Sant Sixt i sant Eovald o Hou, mrs., venerats a Celrà (Gironès); beata Gisela (o Guisla), rel. Benedictina, viuda de Sant Esteve d’Hongria (s. X-XI); sant Benet II, papa.
Avel·lí Artís-Gener Barcelona, 1912 - Barcelona, 7 de maig de 2000. Escriptor, dibuixant i pintor. Fill d'Avel·lí Artís i Balaguer, fou escenògraf al taller Batlle i Amigó i estudià Belles Arts a Llotja. Durant la República fou redactor de "L'Opinió", "La Rambla" i "La Publicitat"; popularitzà el pseudònim de Tísner en dibuixos i caricatures al "Be Negre", "L'Esquella de la Torratxa", que dirigí conjuntament amb Pere Calders, i "La Campana de Gràcia". Combaté en la guerra civil amb l'exèrcit republicà i se'n retirà com a tinent coronel. Exiliat a Mèxic (1939-64), hi exercí com a caricaturista satíric, dibuixant publicitari, periodista, pintor i escenògraf per al cinema, el teatre i la televisió. Membre del Sindicato de Trabajadores de la Producción Cinematográfica (1944-49) treballà al costat de Ramon Batallé i Manuel Fontanals, i féu també cinema publicitari. Col·laborà en les revistes catalanes de l'exili, d'entre les quals dirigí "La Nova Revista", continuació de "La Nostra Revista", feta pel seu pare. Publicà 556 Brigada Mixta (1945), episodis de la guerra civil d'intenció documental. Des del seu retorn, reprengué l'activitat periodística ("Tele-exprés", "Avui" i altres) i publicà les novel·les Les dues funcions del circ (1965); Paraules d'Opoton el Vell (1968), ficció d'un descobriment asteca d'Europa; Prohibida l'evasió (1969), premi Prudenci Bertrana; Al cap de vint-i-cinc anys (1972), L'enquesta del canal quatre (1973), premi Sant Jordi i Els gossos d'Acteó (1983). També fou autor de reculls de narracions (L'invent més gran del segle vint, 1984; L'arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony, 1985; El boà taronja, 1986). A banda de la narrativa de ficció publicà també Guia inútil de Barcelona (1966); La diàspora republicana (1975); Història en historietes de Catalunya (1977); Les nostres coses (1978), Dona, doneta, donota (1979, amb M.A. Capmany), Mèxic, una radiografia i un munt de diapositives (1980), i els anecdotaris Ciris trencats (1997 i 1998), etc. Per les memòries Viure i veure (1989-95) rebé els premis Ciutat de Barcelona (1989), Crítica Serra d'Or (1990) i Nacional de Literatura Catalana (1992). Féu també traduccions. Impulsor del ressorgiment del Centre Català del Pen Club i de la fundació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que presidí en 1991-94, estigué vinculat a l'independentisme. Destacà també com a enigmista (Trenquem-nos una mica la closca?, 1985). Fou Premi d'Honor Jaume I (1981) i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1997).
Fa temps:
558 – Constantinoble: l'edifici de Santa Sofia s'esbuca. Justinià I immediatament ordena la reconstrucció del temple.
1918 - Bucarest (Regne de Romania): se signa el Tractat de Bucarest de 1918 entre Romania i l'Imperi Alemany.
1937 – Espanya: Guerra Civil Espanyola: La Legió Còndor Alemanya, equipada amb biplans Heinkel He 51, arriba per recolzar a les forces de Franco.
1945 - Reims (França): Alemanya signa la rendició incondicional, que entrarà en vigor l'endemà. La Segona Guerra Mundial acaba a Europa.
1998 – Apple Computer dona a conèixer el iMac.
Naixements:
PAÏSOS CATALANS
1948 - Verges, Baix Empordà: Lluís Llach i Grande, cantautor català.
MÓN
1883 - Hamburg, Alemanya: Johannes Brahms, compositor de música romàntica.
1860 - Calcuta, Índia: Rabindranath Tagore, escriptor i poeta indi. Li va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura el 1913.
Necrològiques:
2000 - Barcelona: Avel·lí Artís-Gener, conegut com Tísner, escriptor, periodista i militar català.
Santoral:
Sant Sixt i sant Eovald o Hou, mrs., venerats a Celrà (Gironès); beata Gisela (o Guisla), rel. Benedictina, viuda de Sant Esteve d’Hongria (s. X-XI); sant Benet II, papa.
8 de Maig
Fòrum Universal de les Cultures Conjunt de trobades internacionals que se celebraren a Barcelona entre el maig i el setembre de l’any 2004 amb l’objectiu de dialogar sobre els principals reptes culturals i socials contemporanis. Fou organitzat conjuntament per l’ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, i tingué com a soci principal la UNESCO. Per a definir l’espai on calia situar el Fòrum s’urbanitzà l'àrea costanera pròxima al Besòs i s'hi construïren un centre de convencions i altres equipaments. Aquests projectes urbanístics originaren un moviment de protesta, que també qüestionava els continguts de l'esdeveniment. El Fòrum de Barcelona encetà un model que continuà el 2007 a la localitat mexicana de Monterrey.
Fa temps:
1707 - València: les tropes filipistes ocupen la ciutat.
1870 - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari satíric "La Campana de Gràcia".
1980 - Jordi Pujol és elegit 127è president de la Generalitat de Catalunya.
2004 - Barcelona: hi inauguren el Fòrum Universal de les Cultures.
MÓN
1945 - Berlín (Alemanya): El mariscal alemany Keitel signa davant els mariscals Zukhov i Tedder i els generals Spaatz i Lattre de Tassigny un segon document de rendició incondicional d'Alemanya (després del signat a Reims el dia anterior).
1945 - Dia de la Victòria a Europa: els aliats occidentals celebren la victòria sobre Alemanya a la Segona Guerra Mundial.
1945 - A les 23:01 CET, entra en vigor la rendició incondicional d'Alemanya.
Naixements:
1899 - Viena, Àustria: Friedrich Hayek, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1974.
1964 - Versalles, França: Michel Gondry, Director de vídeos musicals.
Necrològiques:
1873 - Avinyó (la Provença): John Stuart Mill, filòsof i economista anglès.
1880 - Croisset (França): Gustave Flaubert, escriptor francès.
Santoral:
Santa Maria, mitjancera de totes les gràcies; Mare de Déu de Pompeia (Roser) i també del Toro, patrona de Menorca, a més d’altres advocacions: Escola Pia, Miracle (Milagros), Salut, etc.; aparició de l’arcàngel sant Miquel, patró dels radiòlegs i dels radioterapeutes; sant Eladi, bisbe; sant Bonifaci IV papa; beat Jeremies de Valàquia, rel. Caputxí; beat Lluís Rabatà, prev. Carmelità.
Fòrum Universal de les Cultures Conjunt de trobades internacionals que se celebraren a Barcelona entre el maig i el setembre de l’any 2004 amb l’objectiu de dialogar sobre els principals reptes culturals i socials contemporanis. Fou organitzat conjuntament per l’ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, i tingué com a soci principal la UNESCO. Per a definir l’espai on calia situar el Fòrum s’urbanitzà l'àrea costanera pròxima al Besòs i s'hi construïren un centre de convencions i altres equipaments. Aquests projectes urbanístics originaren un moviment de protesta, que també qüestionava els continguts de l'esdeveniment. El Fòrum de Barcelona encetà un model que continuà el 2007 a la localitat mexicana de Monterrey.
Fa temps:
1707 - València: les tropes filipistes ocupen la ciutat.
1870 - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari satíric "La Campana de Gràcia".
1980 - Jordi Pujol és elegit 127è president de la Generalitat de Catalunya.
2004 - Barcelona: hi inauguren el Fòrum Universal de les Cultures.
MÓN
1945 - Berlín (Alemanya): El mariscal alemany Keitel signa davant els mariscals Zukhov i Tedder i els generals Spaatz i Lattre de Tassigny un segon document de rendició incondicional d'Alemanya (després del signat a Reims el dia anterior).
1945 - Dia de la Victòria a Europa: els aliats occidentals celebren la victòria sobre Alemanya a la Segona Guerra Mundial.
1945 - A les 23:01 CET, entra en vigor la rendició incondicional d'Alemanya.
Naixements:
1899 - Viena, Àustria: Friedrich Hayek, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia l'any 1974.
1964 - Versalles, França: Michel Gondry, Director de vídeos musicals.
Necrològiques:
1873 - Avinyó (la Provença): John Stuart Mill, filòsof i economista anglès.
1880 - Croisset (França): Gustave Flaubert, escriptor francès.
Santoral:
Santa Maria, mitjancera de totes les gràcies; Mare de Déu de Pompeia (Roser) i també del Toro, patrona de Menorca, a més d’altres advocacions: Escola Pia, Miracle (Milagros), Salut, etc.; aparició de l’arcàngel sant Miquel, patró dels radiòlegs i dels radioterapeutes; sant Eladi, bisbe; sant Bonifaci IV papa; beat Jeremies de Valàquia, rel. Caputxí; beat Lluís Rabatà, prev. Carmelità.
9 de Maig
Joan I el Caçador, dit també el Descurat o l'Amador de la Gentilesa, ( Perpinyà 1350 - Foixà 1396 ), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i Rei titular de Còrsega (1387-1396); Duc de Girona (1351-1387) i (1389-1396); Comte de Barcelona, del Rosselló i de Cerdanya (1387-1396).
Fou el primer fill de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília, igual que el seu germà Martí l'Humà, nascut l'any 1356.
El 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, per a l'any següent ser nomenat primogènit del regne.
Dia d’Europa. El 1950 el ministre francès d’Afers Exteriors Robert Schuman va presentar la seva proposta per a la creació d’una EUROPA organitzada i solidària que salvaguardés la pau mundial. Aquesta declaració va donar lloc a la creació de la Unió Europea.
Amb el temps el dia 9 de maig s’ha convertit en un símbol europeu que identifica l’entitat política de la Unió Europea. En el Dia d’Europa se celebren activitats i festes que apropen Europa als seus ciutadans i agermanen els diferents pobles de la Unió.
Especialment aquest any 2008, en el marc de l’ any europeu del diàleg intercultural 2008, la celebració de la Unió d’ europa esdevé essencial. La UE representa un mitjà per una entesa i interacció intercultural eficient i pacífica, que pot ser vista com un projecte global per a qualsevol acció adreçada a promoure i reforçar el diàleg intercultural. Durant 50 anys ha contribuït a apropar països, cultures i gent, i segueix creixent i evolucionant.
Fa temps:
1462 - Baiona (Lapurdi, el País Basc): els reprentants de Joan el Gran i Lluís XI hi acorden el tractat de Baiona.
1945 - La Unió Soviètica celebra la victòria sobre Alemanya a la Segona Guerra Mundial.
Necrològiques:
PAÏSOS CATALANS
1396: Joan el Caçador
1950 - Madrid (Espanya): Esteban Terradas i Illa, Doctor en Ciències Exactes i en Ciències Físiques; Enginyer de Camins, Canals i Ports; i Enginyer Industrial català.
MÓN
1915 - Carency (França): François Faber, mort en combat durant la Primera Guerra Mundial. Ciclista luxemburguès primer guanyador no francès del Tour de França.
1976 - Stuttgart (Alemanya): Ulrike Meinhof és trobada penjada a la seva cel·la de la presó de Stannheim.
1978 - Roma (Itàlia): Aldo Moro, polític italià, assassinat per les Brigades Roges després de segrestar-lo el 16 de març).
Festes:
Dia d'Europa.
Sant Gregori festa i romería a Benicarló (Baix Maestrat).
Santoral:
Mare de Déu dels Desamparats, patrona de València i la seva regió; també la d’Argeme (Còria). Sant Gregori de Berrueza, bisbe; santa Catarina de Bolònia, vg.; santa Casilda, vg.
Joan I el Caçador, dit també el Descurat o l'Amador de la Gentilesa, ( Perpinyà 1350 - Foixà 1396 ), Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i Rei titular de Còrsega (1387-1396); Duc de Girona (1351-1387) i (1389-1396); Comte de Barcelona, del Rosselló i de Cerdanya (1387-1396).
Fou el primer fill de Pere el Cerimoniós amb Elionor de Sicília, igual que el seu germà Martí l'Humà, nascut l'any 1356.
El 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, per a l'any següent ser nomenat primogènit del regne.
Dia d’Europa. El 1950 el ministre francès d’Afers Exteriors Robert Schuman va presentar la seva proposta per a la creació d’una EUROPA organitzada i solidària que salvaguardés la pau mundial. Aquesta declaració va donar lloc a la creació de la Unió Europea.
Amb el temps el dia 9 de maig s’ha convertit en un símbol europeu que identifica l’entitat política de la Unió Europea. En el Dia d’Europa se celebren activitats i festes que apropen Europa als seus ciutadans i agermanen els diferents pobles de la Unió.
Especialment aquest any 2008, en el marc de l’ any europeu del diàleg intercultural 2008, la celebració de la Unió d’ europa esdevé essencial. La UE representa un mitjà per una entesa i interacció intercultural eficient i pacífica, que pot ser vista com un projecte global per a qualsevol acció adreçada a promoure i reforçar el diàleg intercultural. Durant 50 anys ha contribuït a apropar països, cultures i gent, i segueix creixent i evolucionant.
Fa temps:
1462 - Baiona (Lapurdi, el País Basc): els reprentants de Joan el Gran i Lluís XI hi acorden el tractat de Baiona.
1945 - La Unió Soviètica celebra la victòria sobre Alemanya a la Segona Guerra Mundial.
Necrològiques:
PAÏSOS CATALANS
1396: Joan el Caçador
1950 - Madrid (Espanya): Esteban Terradas i Illa, Doctor en Ciències Exactes i en Ciències Físiques; Enginyer de Camins, Canals i Ports; i Enginyer Industrial català.
MÓN
1915 - Carency (França): François Faber, mort en combat durant la Primera Guerra Mundial. Ciclista luxemburguès primer guanyador no francès del Tour de França.
1976 - Stuttgart (Alemanya): Ulrike Meinhof és trobada penjada a la seva cel·la de la presó de Stannheim.
1978 - Roma (Itàlia): Aldo Moro, polític italià, assassinat per les Brigades Roges després de segrestar-lo el 16 de març).
Festes:
Dia d'Europa.
Sant Gregori festa i romería a Benicarló (Baix Maestrat).
Santoral:
Mare de Déu dels Desamparats, patrona de València i la seva regió; també la d’Argeme (Còria). Sant Gregori de Berrueza, bisbe; santa Catarina de Bolònia, vg.; santa Casilda, vg.
10 de Maig
Fa temps:
1475 - Comtat del Rosselló: després de patir vuit mesos de setge, els perpinyanesos acceptaren l'ordre de Joan II de rendir-se als francesos.
1730 - Castella: La Cámara del Consejo de Castilla acorda que «ha procedido siempre con reflexión a que siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala que el de natura-les, y los fiscales siempre castellanos», als òrgans de representació catalans.
1840 - Barcelona: s'hi funda la Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, primera associació obrera catalana.
1871 - Frankfurt: Signatura del tractat definitiu de pau que va posar fi a la guerra francoprussiana i que va desembocar en la creació d'Alemanya com a país unit.
1940 - Europa: Alemanya comença l'atac contra França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg (Segona Guerra Mundial).
1972 - CEE: Irlanda es pronuncia a favor de l'adhesió mitjançant un referèndum.
Naixements:
1452 - Sos del Rey Católico (Província de Saragossa, l'Aragó): Ferran II el Catòlic, rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Sicília (Ferran II) (1468-1516) i de Nàpols (Ferran III) (1504-1516); rei consort de Castella (Ferran V) (1474-1504) (m. 1516).
1760 - Lons-le-Saunier (el Jura, el Franc Comtat, França): Claude-Joseph Rouget de Lisle militar i compositor, autor de La marsellesa, himne estatal de França (m. 1836).
1888 - Viena (Àustria): Maximilian Raoul Walter Steiner, conegut com Max Steiner compositor de música per al cinema (m. 1971).
1957 - Londres (Anglaterra): John Simon Ritchie, conegut com Sid Vicious, cantant i baixista del grup Sex Pistols (m. 1979).
Festes:
Memorial Internacional de la Sida: primer dels dos dies dedicats a homenatjar les persones afectades per la sida, la pandèmia més greu del segle XX.
Entrada de Moros i Cristians de Biar (l'Alcoià)
Santoral:
Sant Joan d’Àvila (1499-1569), prev., apòstol d’Andalusia i patró del clergat secular espanyol. Sant Antoni de Florència, bisbe; santa Beatriu, vg.
Fa temps:
1475 - Comtat del Rosselló: després de patir vuit mesos de setge, els perpinyanesos acceptaren l'ordre de Joan II de rendir-se als francesos.
1730 - Castella: La Cámara del Consejo de Castilla acorda que «ha procedido siempre con reflexión a que siempre sea mayor el número de castellanos en cada sala que el de natura-les, y los fiscales siempre castellanos», als òrgans de representació catalans.
1840 - Barcelona: s'hi funda la Mútua d'Obrers de la Indústria Cotonera, primera associació obrera catalana.
1871 - Frankfurt: Signatura del tractat definitiu de pau que va posar fi a la guerra francoprussiana i que va desembocar en la creació d'Alemanya com a país unit.
1940 - Europa: Alemanya comença l'atac contra França, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg (Segona Guerra Mundial).
1972 - CEE: Irlanda es pronuncia a favor de l'adhesió mitjançant un referèndum.
Naixements:
1452 - Sos del Rey Católico (Província de Saragossa, l'Aragó): Ferran II el Catòlic, rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Sicília (Ferran II) (1468-1516) i de Nàpols (Ferran III) (1504-1516); rei consort de Castella (Ferran V) (1474-1504) (m. 1516).
1760 - Lons-le-Saunier (el Jura, el Franc Comtat, França): Claude-Joseph Rouget de Lisle militar i compositor, autor de La marsellesa, himne estatal de França (m. 1836).
1888 - Viena (Àustria): Maximilian Raoul Walter Steiner, conegut com Max Steiner compositor de música per al cinema (m. 1971).
1957 - Londres (Anglaterra): John Simon Ritchie, conegut com Sid Vicious, cantant i baixista del grup Sex Pistols (m. 1979).
Festes:
Memorial Internacional de la Sida: primer dels dos dies dedicats a homenatjar les persones afectades per la sida, la pandèmia més greu del segle XX.
Entrada de Moros i Cristians de Biar (l'Alcoià)
Santoral:
Sant Joan d’Àvila (1499-1569), prev., apòstol d’Andalusia i patró del clergat secular espanyol. Sant Antoni de Florència, bisbe; santa Beatriu, vg.
11 de Maig
Fa temps:
1245 - Corbeil (Illa de França): els representants de Jaume I i de Lluís IX de França signen el Tractat de Corbeil, segons el qual França reconeix la plena independència dels Comtats Catalans, a canvi de renunciar a la Provença.
1977 - Espanya: el govern ratifica els pactes internacionals signats el dia 30 d'abril.
Naixements:
1904 - Figueres (l'Alt Empordà): Salvador Dalí, pintor català.
1984 - Albacete: Andrés Iniesta, jugador de futbol del Futbol Club Barcelona.
Festes:
Sant Ponç
Ball dels Espies i els versets de la Mahoma en les festes de moros i cristians a Biar (l'Alcoià) Festa local de Badalona, a la comarca del Barcelonès
Festa local de Tordera, a la comarca del Maresme
Sant Anastasi, Festa Major de Lleida
Sant Eudald, Festa Major de Ripoll
Memorial Internacional de la Sida: segon dels dos dies dedicats a homenatjar les persones afectades per la SIDA, la pandèmia sorgida el segle XX.
Santoral:
Sant Anastasi (s. II-IV), mr. A Badalona, fill i patró de Lleida. Sant Ponç (o Poni) bisbe, patró dels herbolaris; sant Eudald, mr.; beat Domènec Iturrate, prev. Trinitari basc.
Fa temps:
1245 - Corbeil (Illa de França): els representants de Jaume I i de Lluís IX de França signen el Tractat de Corbeil, segons el qual França reconeix la plena independència dels Comtats Catalans, a canvi de renunciar a la Provença.
1977 - Espanya: el govern ratifica els pactes internacionals signats el dia 30 d'abril.
Naixements:
1904 - Figueres (l'Alt Empordà): Salvador Dalí, pintor català.
1984 - Albacete: Andrés Iniesta, jugador de futbol del Futbol Club Barcelona.
Festes:
Sant Ponç
Ball dels Espies i els versets de la Mahoma en les festes de moros i cristians a Biar (l'Alcoià) Festa local de Badalona, a la comarca del Barcelonès
Festa local de Tordera, a la comarca del Maresme
Sant Anastasi, Festa Major de Lleida
Sant Eudald, Festa Major de Ripoll
Memorial Internacional de la Sida: segon dels dos dies dedicats a homenatjar les persones afectades per la SIDA, la pandèmia sorgida el segle XX.
Santoral:
Sant Anastasi (s. II-IV), mr. A Badalona, fill i patró de Lleida. Sant Ponç (o Poni) bisbe, patró dels herbolaris; sant Eudald, mr.; beat Domènec Iturrate, prev. Trinitari basc.
12 de Maig
Pasqua Granada: El dia de Pasqua Granada o Pentecosta és una celebració religiosa cristiana i jueva que prové d’antics cultes agraris relacionats amb la propera granació i fructificació dels cereals dels camps i les plantes. En l’àmbit cristià, la festa commemora la baixada de l’Esperit Sant sobre els apòstols.
Fa temps:
1980 - Barcelona: Mercè Rodoreda hi rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Naixements:
1904 - Barcelona (el Barcelonès): Miquel Coll i Alentorn, polític, president del Parlament de Catalunya entre 1984 i 1988. (m. 1990)
1907 - Hartford (Connecticut, EUA): Katharine Houghton Hepburn, coneguda com Katharine Hepburn, actriu de cinema estatunidenca.
Necrològiques:
1907 - París (França): Joris-Karl Huysmans, escriptor francès (n. 1848)
Festes i celebracions:
Pasqua granada: Nom popular de la festa de la Pentecosta.
Festes de Moros i Cristians a Biar: Dia de la patrona, la Mare de Déu de Gràcia
Santoral:
Sants Nereu i Aquileu (segles III-IV), mr. Romà; sant Domènec de la Calzada (Rioja), patró dels engineyers de camins, canals i ports; santa Electra mr.; beat Francesc de Siena, prev. Servita.
Pasqua Granada: El dia de Pasqua Granada o Pentecosta és una celebració religiosa cristiana i jueva que prové d’antics cultes agraris relacionats amb la propera granació i fructificació dels cereals dels camps i les plantes. En l’àmbit cristià, la festa commemora la baixada de l’Esperit Sant sobre els apòstols.
Fa temps:
1980 - Barcelona: Mercè Rodoreda hi rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Naixements:
1904 - Barcelona (el Barcelonès): Miquel Coll i Alentorn, polític, president del Parlament de Catalunya entre 1984 i 1988. (m. 1990)
1907 - Hartford (Connecticut, EUA): Katharine Houghton Hepburn, coneguda com Katharine Hepburn, actriu de cinema estatunidenca.
Necrològiques:
1907 - París (França): Joris-Karl Huysmans, escriptor francès (n. 1848)
Festes i celebracions:
Pasqua granada: Nom popular de la festa de la Pentecosta.
Festes de Moros i Cristians a Biar: Dia de la patrona, la Mare de Déu de Gràcia
Santoral:
Sants Nereu i Aquileu (segles III-IV), mr. Romà; sant Domènec de la Calzada (Rioja), patró dels engineyers de camins, canals i ports; santa Electra mr.; beat Francesc de Siena, prev. Servita.
13 de Maig
Felix Mendelssohn-Bartholdy: Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847. Compositor alemany. De família jueva, culta i rica, rebé una formació artística i científica de qualitat. Deixeble del pianista L.Berger i del compositor K.F.Zelter, estudià estètica des del 1827 amb Hegel a la universitat de Berlín. El 1829 anà a Anglaterra, país que l'acollí favorablement. El 1829 dirigí la Passió segons sant Mateu, de J.S.Bach, primera audició pública des de la mort del seu autor, l'interès pel qual es desvetllà des d'aleshores. El 1835 fou nomenat director musical dels concerts de la Gewandhaus, de Leipzig, on estrenà obres contemporànies i clàssiques oblidades. Els anys 1841-44 organitzà per al rei de Prússia la vida musical teatral i religiosa de Berlín, fet que el forçà a desplaçar-se sovint. El 1843 fundà el conservatori de Leipzig, d'un prestigi internacional. El catàleg d'obres de Mendelssohn és molt nombrós: unes 120 obres, d'un valor desigual, a més de moltes altres sense catalogar. Es destaquen el Trio amb piano (1820), sis preludis i fugues per a piano (1832-37), tres preludis i fugues per a orgue (1837), les Variations sérieuses (1841), quartets de corda (1827, 1838, 1847), el quintet de corda (1845), considerat una de les grans obres de l'època, un sextet amb piano (1824), etc. Les seves composicions cèlebres per a l'escena són Antigone (1841), Ein Sommernachtstraum ('El somni d'una nit d'estiu', 1843), Athalie (1845) i Ödipus in Kolonos (1845). També cal destacar-ne les obertures, com Märchen von der schönen Melusine ('Contes de la bella Melusina', 1833), i els oratoris Paulus (1836), Elias (1846) i Christus (inacabat). Escriví tretze simfonies per a orquestra de corda (1821-25) i cinc per a gran orquestra: en do menor (1824), la "de la Reforma", en re menor (1830), la Italiana, en la menor (1833), la simfonia cantata Lobgesang ('Cant de lloança', 1840) i l'Escocesa, en la menor (1842). També té dos concerts per a piano (1831, 1837), un per a violí i orquestra, Opus 64 (1844), i un altre per a violí i cordes, i 48 Lieder ohne Worte ('Cançons sense paraules', per a piano, 1830-45), algunes de les quals tenen una gran qualitat formal i expressiva. És considerat un dels grans compositors de la primera meitat del s XIX. Pel fet d'ésser jueu, les seves obres foren bandejades d'Alemanya pel règim nazi. El 2004 tingueren lloc a Essen les funcions d’estrena de la seva òpera inèdita titulada L’oncle de Boston, escrita al voltant de l’any 1823 i, per tant, una obra encara juvenil. La partitura havia estat recentment descoberta a Berlín i el llibret fou trobat a Oxford.
Fa temps:
1582 - Deià, Mallorca: 200 pirates sarraïns desembarquen a Sa Foradada, on són vençuts per una cinquantena d'homes.
1912 - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari "La Tralla".
1833 - Londres: Felix Mendelssohn estrena la seva Simfonia Italiana dirigint personalment la Orquestra Filharmònica de la ciutat.
1981 - Roma: Mehmet Alí Agca atempta contra la vida del papa Joan Pau II a la plaça de Sant Pere.
Naixements:
1916 - Madrid: Albert Martorell, porter de futbol català.
1914 - Lafayette (Alabama, EUA): Joseph Louis Barrow, conegut com Joe Louis, boxador estatunidenc, campió del món.
Festes i celebracions:
Festes de Maig a Biar (l'Alcoià): moros i cristians
Santoral:
Mare de Déu de Fàtima (Portugal); sant Pere Regalat, rel., franciscà; sant Muç o Muci, prev., i mr.; sant Miquel de Garikoitz (+1863), prev. Basc, fund. Cong. Del Sagrat Cor de Bétharam; santa Maria-Dominica Mazzarello, vg., fund. Salesianes (FMA 1872)
Felix Mendelssohn-Bartholdy: Hamburg, 3 de febrer de 1809 - Leipzig, 4 de novembre de 1847. Compositor alemany. De família jueva, culta i rica, rebé una formació artística i científica de qualitat. Deixeble del pianista L.Berger i del compositor K.F.Zelter, estudià estètica des del 1827 amb Hegel a la universitat de Berlín. El 1829 anà a Anglaterra, país que l'acollí favorablement. El 1829 dirigí la Passió segons sant Mateu, de J.S.Bach, primera audició pública des de la mort del seu autor, l'interès pel qual es desvetllà des d'aleshores. El 1835 fou nomenat director musical dels concerts de la Gewandhaus, de Leipzig, on estrenà obres contemporànies i clàssiques oblidades. Els anys 1841-44 organitzà per al rei de Prússia la vida musical teatral i religiosa de Berlín, fet que el forçà a desplaçar-se sovint. El 1843 fundà el conservatori de Leipzig, d'un prestigi internacional. El catàleg d'obres de Mendelssohn és molt nombrós: unes 120 obres, d'un valor desigual, a més de moltes altres sense catalogar. Es destaquen el Trio amb piano (1820), sis preludis i fugues per a piano (1832-37), tres preludis i fugues per a orgue (1837), les Variations sérieuses (1841), quartets de corda (1827, 1838, 1847), el quintet de corda (1845), considerat una de les grans obres de l'època, un sextet amb piano (1824), etc. Les seves composicions cèlebres per a l'escena són Antigone (1841), Ein Sommernachtstraum ('El somni d'una nit d'estiu', 1843), Athalie (1845) i Ödipus in Kolonos (1845). També cal destacar-ne les obertures, com Märchen von der schönen Melusine ('Contes de la bella Melusina', 1833), i els oratoris Paulus (1836), Elias (1846) i Christus (inacabat). Escriví tretze simfonies per a orquestra de corda (1821-25) i cinc per a gran orquestra: en do menor (1824), la "de la Reforma", en re menor (1830), la Italiana, en la menor (1833), la simfonia cantata Lobgesang ('Cant de lloança', 1840) i l'Escocesa, en la menor (1842). També té dos concerts per a piano (1831, 1837), un per a violí i orquestra, Opus 64 (1844), i un altre per a violí i cordes, i 48 Lieder ohne Worte ('Cançons sense paraules', per a piano, 1830-45), algunes de les quals tenen una gran qualitat formal i expressiva. És considerat un dels grans compositors de la primera meitat del s XIX. Pel fet d'ésser jueu, les seves obres foren bandejades d'Alemanya pel règim nazi. El 2004 tingueren lloc a Essen les funcions d’estrena de la seva òpera inèdita titulada L’oncle de Boston, escrita al voltant de l’any 1823 i, per tant, una obra encara juvenil. La partitura havia estat recentment descoberta a Berlín i el llibret fou trobat a Oxford.
Fa temps:
1582 - Deià, Mallorca: 200 pirates sarraïns desembarquen a Sa Foradada, on són vençuts per una cinquantena d'homes.
1912 - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari "La Tralla".
1833 - Londres: Felix Mendelssohn estrena la seva Simfonia Italiana dirigint personalment la Orquestra Filharmònica de la ciutat.
1981 - Roma: Mehmet Alí Agca atempta contra la vida del papa Joan Pau II a la plaça de Sant Pere.
Naixements:
1916 - Madrid: Albert Martorell, porter de futbol català.
1914 - Lafayette (Alabama, EUA): Joseph Louis Barrow, conegut com Joe Louis, boxador estatunidenc, campió del món.
Festes i celebracions:
Festes de Maig a Biar (l'Alcoià): moros i cristians
Santoral:
Mare de Déu de Fàtima (Portugal); sant Pere Regalat, rel., franciscà; sant Muç o Muci, prev., i mr.; sant Miquel de Garikoitz (+1863), prev. Basc, fund. Cong. Del Sagrat Cor de Bétharam; santa Maria-Dominica Mazzarello, vg., fund. Salesianes (FMA 1872)
14 de Maig
Frank Sinatra: Hoboken, Nova Jersey, 12 de desembre de 1915 - Los Angeles, Califòrnia, 14 de maig de 1998. Cantant i actor cinematogràfic nord-americà d'origen italià de nom real Francis Albert Sinatra. Es donà a conèixer com a cantant a través de la ràdio. A partir del 1939 assolí èxits extraordinaris actuant en directe acompanyat de famoses orquestres, amb un tipus de cançó melòdica acusadament romàntica, èxit que li valgué el sobrenom 'The Voice' i que es mantingué fins gairebé el final de la seva vida. En el cinema, es limità al començament, per la seva activitat, al gènere musical, amb obres tan conegudes com On the Town (1949), Anchors Aweigh (1954), entre altres, si bé més endavant demostrà el seu excel·lent talent dramàtic en films com From Here to Eternity (1953), Man With the Golden Arm (1956), Some Came Running (1959), Ocean's Eleven (1960), Can-Can (1960), The Detective (1967), Dirty Dingus Magee (1970), The Manchurian Candidate (1975), etc. Posteriorment enregistrà Portrait of Sinatra (1975), She Shot me Down (1981) i Duets (1993, amb Bono, dels U2, Julio Iglesias, etc) En l'edició dels premis Grammy 1996 fou guardonat per primera vegada en interpretació.
Fa temps:
1640 - Santa Coloma de Farners (la Selva): les tropes de Felip IV destrueixen la vila (Guerra dels Segadors).
1948 - Tel Aviv (Israel): es proclama la independència de l'estat d'Israel, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, en el territori otorgat per el plan de las Nacions Unides el 1947.
2006 - Shanghai (Xina): Dani Pedrosa es proclama guanyador del G.P. de la Xina en MotoGP. És la primera victòria en aquesta categoria.
Naixements:
1807 - Vilafranca (l'Alt Maestrat, País Valencià): Marcelino Andrés y Andrés, metge i botànic (m. 1852)
1945 - Kiryat Bialik (Israel): Yochanan Vollach, futbolista israelià
Necrològiques:
1978 - Barcelona (Barcelonès): mor Enric Ortega, llavors membre d'Al Tall.
1998 - Los Angeles (Califòrnia):mor Frank Sinatra actor i cantant estatunidenc.
Festes i celebracions:
Festa local de Bolvir, a la comarca de la Cerdanya
Festa local de Viliella, a la comarca de la Cerdanya
Santoral:
Sant Maties o Macià, apòstol afegit (Ac 1: 15-26). Santa Gemma Galgani, vg. seglar; sant Pasqual I, papa
Frank Sinatra: Hoboken, Nova Jersey, 12 de desembre de 1915 - Los Angeles, Califòrnia, 14 de maig de 1998. Cantant i actor cinematogràfic nord-americà d'origen italià de nom real Francis Albert Sinatra. Es donà a conèixer com a cantant a través de la ràdio. A partir del 1939 assolí èxits extraordinaris actuant en directe acompanyat de famoses orquestres, amb un tipus de cançó melòdica acusadament romàntica, èxit que li valgué el sobrenom 'The Voice' i que es mantingué fins gairebé el final de la seva vida. En el cinema, es limità al començament, per la seva activitat, al gènere musical, amb obres tan conegudes com On the Town (1949), Anchors Aweigh (1954), entre altres, si bé més endavant demostrà el seu excel·lent talent dramàtic en films com From Here to Eternity (1953), Man With the Golden Arm (1956), Some Came Running (1959), Ocean's Eleven (1960), Can-Can (1960), The Detective (1967), Dirty Dingus Magee (1970), The Manchurian Candidate (1975), etc. Posteriorment enregistrà Portrait of Sinatra (1975), She Shot me Down (1981) i Duets (1993, amb Bono, dels U2, Julio Iglesias, etc) En l'edició dels premis Grammy 1996 fou guardonat per primera vegada en interpretació.
Fa temps:
1640 - Santa Coloma de Farners (la Selva): les tropes de Felip IV destrueixen la vila (Guerra dels Segadors).
1948 - Tel Aviv (Israel): es proclama la independència de l'estat d'Israel, el dia que expirava el mandat britànic sobre Palestina, en el territori otorgat per el plan de las Nacions Unides el 1947.
2006 - Shanghai (Xina): Dani Pedrosa es proclama guanyador del G.P. de la Xina en MotoGP. És la primera victòria en aquesta categoria.
Naixements:
1807 - Vilafranca (l'Alt Maestrat, País Valencià): Marcelino Andrés y Andrés, metge i botànic (m. 1852)
1945 - Kiryat Bialik (Israel): Yochanan Vollach, futbolista israelià
Necrològiques:
1978 - Barcelona (Barcelonès): mor Enric Ortega, llavors membre d'Al Tall.
1998 - Los Angeles (Califòrnia):mor Frank Sinatra actor i cantant estatunidenc.
Festes i celebracions:
Festa local de Bolvir, a la comarca de la Cerdanya
Festa local de Viliella, a la comarca de la Cerdanya
Santoral:
Sant Maties o Macià, apòstol afegit (Ac 1: 15-26). Santa Gemma Galgani, vg. seglar; sant Pasqual I, papa
15 de Maig
Isidre Esteve Pujol (La Seu d'Urgell, 15 de maig de 1972), és un motorista català de ral·lis. El corredor olianès es va donar a conèixer gràcies al ressò mediàtic que acompanya el ral·li París-Dakar, però abans ja ha havia destacat en el món de l'enduro. El primer títol el va aconseguir corrent al nacional júnior de 80 cc l'any 1990. L'any 1993 es va quedar a només 17 segons de guanyar el campionat del món d'enduro per nacions. L'any 1995 va ser subcampió d'Enduro d'Europa i, quatre anys més tard, el 1999 va conquerir el títol de Campió d'Espanya en la mateixa modalitat. Al llarg de deu edicions ha estat participant al Ral·li Dakar, on la seva millor classificació la va obtenir els anys 2001 i 2005, quedant en quarta posició. En l'edició de la cursa africana del 2006 va estar liderant la carrera durant moltes etapes a més de 21 minuts del segon, però a quatre dies de finalitzar va tenir un accident i no va poder arribar a les platges de Dakar. Tot i no guanyar el ral·li fundat per Thierry Sabine, sempre se'l recordarà per haver estat el primer pilot privat de la història del Paris-Dakar en guanyar una etapa. Esteve es va imposar en la quinzena etapa de l'edició de l'any 2000.
En el seu palmarès també hi ha el rècord de victòries a la Baja Aragón. Esteve va guanyar la seva primera Baja el 1998 i va repetir als anys 2000, 2001, 2003, 2005 i 2006, sempre amb la marca KTM. L'any 2007 l'organització de la prova va retirar el dorsal número 1 en homenatge al pilot de l'Alt Urgell.
Va iniciar la seva trajectòria motociclista amb la marca TM, passant a córrer després amb Gas Gas, Honda i KTM. En aquesta darrera marca va ser pilot oficial tretze temporades.
El 24 de març del 2007 va patir una greu lesió mentre participava al Ral·li d'Almeria. Es va fracturar les vèrtebres T7 i T8 i va quedar paraplègic.
Fa temps:
1644 - Lleida (el Segrià): els catalans derroten els francesos a les portes de la ciutat quan aquests intentaven de conquerir-la (Guerra dels Segadors).
1618 – Johannes Kepler confirma el seu primer descobriment, rebutjat en un principi, de la tercera llei del moviment dels planetes (descoberta per primer cop el 8 de maig però aviat rebutjada després d'alguns càlculs).
Naixements:
1972 - La Seu d'Urgell - Oliana, l'Alt Urgell; Isidre Esteve Pujol, motorista català de ral·lis.
1915 - Gary, Indiana (EUA): Paul Samuelson, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia el 1970.
Festes i celebracions:
Sant Isidre, patró dels pagesos.
Es fan celebracions en algunes poblacions agrícoles.
Festa major de Madrid (Espanya).
Santa Joana de Lestonnac, fundadora de la Companyia de Maria.
Es fan celebracions en totes els Col·legis de l'orde.
Dia internacional de la família
Santoral:
Sant Isidre (s. XI-XII), llaurador, de Madrid, casat amb María de la Cabeza, patró de la pagesia. Sant Torquat, bisbe de Guadix i mr.; santa Joana de Lestonnac, rel. viuda, fund. Companyia de Maria, de Bordeus (ODN, 1607); sant Eufrasi, bisbe i mr.
Isidre Esteve Pujol (La Seu d'Urgell, 15 de maig de 1972), és un motorista català de ral·lis. El corredor olianès es va donar a conèixer gràcies al ressò mediàtic que acompanya el ral·li París-Dakar, però abans ja ha havia destacat en el món de l'enduro. El primer títol el va aconseguir corrent al nacional júnior de 80 cc l'any 1990. L'any 1993 es va quedar a només 17 segons de guanyar el campionat del món d'enduro per nacions. L'any 1995 va ser subcampió d'Enduro d'Europa i, quatre anys més tard, el 1999 va conquerir el títol de Campió d'Espanya en la mateixa modalitat. Al llarg de deu edicions ha estat participant al Ral·li Dakar, on la seva millor classificació la va obtenir els anys 2001 i 2005, quedant en quarta posició. En l'edició de la cursa africana del 2006 va estar liderant la carrera durant moltes etapes a més de 21 minuts del segon, però a quatre dies de finalitzar va tenir un accident i no va poder arribar a les platges de Dakar. Tot i no guanyar el ral·li fundat per Thierry Sabine, sempre se'l recordarà per haver estat el primer pilot privat de la història del Paris-Dakar en guanyar una etapa. Esteve es va imposar en la quinzena etapa de l'edició de l'any 2000.
En el seu palmarès també hi ha el rècord de victòries a la Baja Aragón. Esteve va guanyar la seva primera Baja el 1998 i va repetir als anys 2000, 2001, 2003, 2005 i 2006, sempre amb la marca KTM. L'any 2007 l'organització de la prova va retirar el dorsal número 1 en homenatge al pilot de l'Alt Urgell.
Va iniciar la seva trajectòria motociclista amb la marca TM, passant a córrer després amb Gas Gas, Honda i KTM. En aquesta darrera marca va ser pilot oficial tretze temporades.
El 24 de març del 2007 va patir una greu lesió mentre participava al Ral·li d'Almeria. Es va fracturar les vèrtebres T7 i T8 i va quedar paraplègic.
Fa temps:
1644 - Lleida (el Segrià): els catalans derroten els francesos a les portes de la ciutat quan aquests intentaven de conquerir-la (Guerra dels Segadors).
1618 – Johannes Kepler confirma el seu primer descobriment, rebutjat en un principi, de la tercera llei del moviment dels planetes (descoberta per primer cop el 8 de maig però aviat rebutjada després d'alguns càlculs).
Naixements:
1972 - La Seu d'Urgell - Oliana, l'Alt Urgell; Isidre Esteve Pujol, motorista català de ral·lis.
1915 - Gary, Indiana (EUA): Paul Samuelson, economista guardonat amb el Premi Nobel d'Economia el 1970.
Festes i celebracions:
Sant Isidre, patró dels pagesos.
Es fan celebracions en algunes poblacions agrícoles.
Festa major de Madrid (Espanya).
Santa Joana de Lestonnac, fundadora de la Companyia de Maria.
Es fan celebracions en totes els Col·legis de l'orde.
Dia internacional de la família
Santoral:
Sant Isidre (s. XI-XII), llaurador, de Madrid, casat amb María de la Cabeza, patró de la pagesia. Sant Torquat, bisbe de Guadix i mr.; santa Joana de Lestonnac, rel. viuda, fund. Companyia de Maria, de Bordeus (ODN, 1607); sant Eufrasi, bisbe i mr.
Qui està connectat
Usuaris navegant en aquest fòrum: No hi ha cap usuari registrat i 40 visitants