EntradaAutor: plana » 27 gen. 2009, 23:56
27 de Gener
Johann Wolfgang Amadeus Mozart
Salzburg, 27 de gener de 1756 - Viena, 5 de desembre de 1791
Compositor austríac. Setè fill (segon dels vivents) de J.G.Leopold Mozart i d'Anna M.Pertl. Els seus dots musicals prodigiosos foren aviat observats pel seu pare, que decidí d'educar-lo i, alhora, exhibir-lo (juntament amb la germana gran Nannerl —Anna Maria—, precoç clavecinista i pianista) com a font d'ingressos. Anà a Munic i a Viena, on actuà davant Maria Teresa d'Àustria (1762). El 1763, amb permís de llur protector, l'arquebisbe de Salzburg, Segismund von Schrattenbach, els Mozart emprengueren un llarg viatge (sud d'Alemanya, Brussel·les, París, Londres, l'Haia, Lió, Suïssa), que suposà per al petit Mozart —aleshores valorat sobretot com a improvisador i instrumentista prodigiós— valuoses experiències: conegué la cèlebre orquestra i l'estil de Mannheim, la música francesa (i la de J.Schobert) a París, i l'estil galant de Johann Christian Bach, el qual conegué personalment a Londres. Després d'uns quants anys a Salzburg (en daten l'òpera infantil Bastiano e Bastiana i la bufa La finta semplice, 1768), pare i fill anaren a Itàlia (1769-71). A Milà conegué G.B.Sammartini, i a Bolonya el savi G.B.Martini; a Roma fou admirat per tothom en reproduir el Miserere d'Allegri després d'una sola audició a la Capella Sixtina; en tornar de Nàpols —on conegué Paisiello, lady Hamilton i els reis—, el papa Climent XIV el féu cavaller de l'orde de l'Esperó d'Or, i poc temps després fou admès a l'Accademia Filarmonica de Bolonya. Tanmateix, no reeixí a obtenir cap plaça en una cort italiana, i després de sorprendre Milà amb Mitridate, re del Ponto (1770) tornà a Salzburg. Hi acabà l'oratori Betulia liberata (1771) i la serenata teatral Ascanio in Alba. En morir l'arquebisbe Schrattenbach, pujà al soli Hyeronimus Colloredo, adust i poc disposat a permetre els viatges dels seus servidors; tot i això, li consentí un nou viatge a Itàlia per a estrenar-hi l'òpera Lucio Silla (1772). D'aquests anys daten els primers quartets per a corda, les simfonies K.183, 199 i 200 (1773), el concert per a fagot K.191 (1774), etc, però la rutina de Colloredo li féu escriure música religiosa amb limitacions formals i d'extensió. Aquests anys escriví les òperes La finta giardiniera (1775), molt italianitzada, i Il re pastore (1775), diversos concerts per a piano, com els K.238 i 246, la sèrie de concerts per a violí (cinc de segurs i dos d'atribuïts) i les primeres sonates per a piano (1774-75). El seu pare projectà un nou viatge a París, però l'arquebisbe s'hi oposà i deixà partir només el jove Mozart, acompanyat de la seva mare (1777). A Mannheim conegué la família de Fridolin Weber i s'enamorà de la filla gran, Aloysia; només les cartes imperioses del seu pare el feren continuar a París, on estrenà la simfonia K.297 i el ballet Les petits riens, però la indiferència dels francesos i del seu antic protector, M.Grimm, i la mort de la seva mare (1778) el feren decidir a tornar a Salzburg. Els anys següents compongué les simfonies K.318 i 319 i l'òpera Idomeneo, re di Creta (Munic, 1781); influïda per Gluck, és la primera de les seves grans òperes. L'èxit assolit li valgué concerts i invitacions que l'arquebisbe volgué impedir-li d'acceptar, fet que motivà la ruptura definitiva, amb la qual Mozart esdevingué el primer gran compositor que intentà de treballar independentment dels lligams de servitud. El 1782 rebé l'encàrrec de l'emperador Josep II de fer una òpera alemanya: en resultà el singspiel Die Entführung aus dem Serail ('El rapte del serrall'); pocs dies després es casà amb Constanza Weber —tercera filla de F.Weber—, matrimoni que li suposà una càrrega. Per sobreviure donà lliçons i compongué moderníssims concerts per a piano i orquestra, que executava personalment en audicions que sovint no li donaven gairebé res. D'aquesta època data la seva amistat amb J.F.Haydn (de Salzburg coneixia ja el seu germà M.Haydn) i li dedicà sis quartets (1782-85); estrenà també ara la simfonia Haffner (K.385, 1785) i altres obres, d'expressivitat molt superior a la de la música del seu temps. L'arribada de Lorenzo da Ponte a Viena li proporcionà un llibretista d'excepció per a una nova òpera demanada per Josep II; en resultà Le nozze di Figaro (1786), basada en l'obra, aleshores prohibida, de Beaumarchais; l'òpera passà sense gaire èxit a Viena, però entusiasmà a Praga; això mogué Mozart a dedicar-li una simfonia (la K.504, Praga) i una nova òpera l'any següent. Mozart trià el tema i Da Ponte escriví el llibret de Don Giovanni (1787), que assolí un èxit grandiós. Mort aquell any el vell Gluck, Josep II concedí el càrrec de kapellmeister a Mozart, però reduí gasivament el salari al 40% del de Gluck, fet que impedí que Mozart sortís del cercle viciós dels deutes. Aquestes crisis es reflectiren en obres com en el quintet de corda K.516, en les tres darreres simfonies (K.543, 550 i 551, Júpiter, del 1788), els darrers concerts per a piano, etc, contribucions ingents a aquests gèneres. La darrera òpera en col·laboració amb Da Ponte fou Così fan tutte (1790); reeixí a unir-hi una instrumentació subtilíssima a un llenguatge vocal d'un refinament inusitat. Una òpera de circumstàncies, La clemenza di Tito (1791), per a la coronació de Leopold II a Praga, no fou ben acollida, malgrat que té fragments excepcionals. Els darrers anys Mozart s'adherí a la francmaçoneria, per a les cerimònies de la qual escriví obres en què la instrumentació té una funció simbòlica. Això també succeeix en la seva darrera òpera, Die Zauberflöte (La flauta màgica, 1791). D'altra banda, en la seva producció dels darrers anys hom troba la influència de J.S.Bach, la música del qual, aleshores ignorada, conegué a Leipzig durant un viatge a Berlín, el 1789. Els darrers mesos Mozart visqué amb l'obsessió de la mort, en part pel misteriós encàrrec d'un Rèquiem que li féu en secret un afeccionat que volia fer-lo passar per obra pròpia, i que ell considerà un avís de defunció. Morí sense haver-lo acabat (fou enllestit pel seu deixeble F.Süssmayer). Mozart ha estat considerat el compositor més destacat de la història de la música occidental; la seva extensa producció inclou gairebé tots els gèneres (des del lied i les danses alemanyes fins als concerts per a instruments, com el de clarinet K.622 i el d'arpa amb flauta). La seva influència fou profundíssima, tant en el món germànic com en el llatí. La seva valoració, però, trigà a produir-se, i encara no ha assolit una difusió completa: hi han contribuït, però, poderosament els discs i diversos directors d'orquestra i historiadors, com Edward Dent, Alfred Einstein i B.Paumgartner. Als Països Catalans la primera òpera de Mozart coneguda fou Così fan tutte (Barcelona, 1798). Ignorat en gran part durant gairebé tot el s XIX, anà imposant-se a través dels concerts a Barcelona i a València. L'Associació Wagneriana li dedicà una atenció notable i publicà traduccions dels llibrets de les òperes principals, que l'empresari J.Mestres i Calvet introduí al repertori del Gran Teatre del Liceu. A Barcelona hi ha actualment una Associació d'Amics de Mozart.
Giuseppe Verdi
Roncole, prop de Bussetto, Parma, 10 d'octubre de 1813 - Milà, 27 de gener de 1901
Compositor italià. De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l'òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l'òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d'una malaltia, la muller i dos fills). Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista). Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D'Italia). Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d'Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s'apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera ('anys de presidi')—. El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d'una sèrie d'òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s'inicià l'evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera féu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi. Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855). No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s'espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d'inauguració de l'Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció. El 1873, per al funeral d'Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any féu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l'ajut d'Arrigo Boito emprengué la revisió d'algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881. Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d'escriure una nova òpera, basada en l'excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otello que renovava l'òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L'èxit assolit (1887) l'animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l'esperit tradicional de l'òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l'apartà de tota activitat. S'establí al Gran Hotel de Milà, on morí al cap de poc temps. Considerat el més gran operista italià, la seva extensa vida artística dugué l'òpera italiana del romanticisme incipient al verisme dels seus successors. Des de fa més d'un segle és pràcticament impossible d'organitzar una temporada d'òpera en la qual no figurin algunes de les seves obres, i bé que cap als anys 1920 hom tendí a restringir cada cop més el cercle de les interpretades habitualment, d'ençà del 1960 s'ha produït un moviment de redescobriment de títols fins ara considerats oblidats, tasca en la qual sovint la indústria discogràfica ha estat capdavantera.
Mahalia Jackson
Nova Orleans, Louisiana, 26 d'octubre de 1911 - Chicago, 26 de gener de 1972
Cantant de gospel i espiritual negre nord-americana. L'any 1935 enregistrà el primer disc amb cançons evangèliques, però l'autèntica popularitat als EUA —i a tot el món— no arribà fins l'any 1947 amb el disc Move On Up a Little Higher, al qual seguiren d'altres. El 1952 féu la seva primera gira per Europa. És considerada com una de les millors cantants del seu gènere.
Fa temps:
1151 - Tudilén : Es firma el Tractat de Tudellén
1939 - Badalona : Les tropes franquistes entren a Badalona.
2005 - Barcelona: Esfondrament del Carmel. Col·lapsa un túnel en les obres d'ampliació de la línia 5 del metro de Barcelona al seu pas pel barri del Carmel. Apareix un gran esvoranc en superfície, de 35 metres de profunditat, que s'empassa un garatge sencer i s'han de desallotjar més de 1000 persones i enderrocar un altre edifici. Cap víctima.
1887 - París (França): hi comencen les obres de la Torre Eiffel.
1973 - Estats Units i el Vietnam del Nord: aquests dos països signen un acord d'alto-el-foc.
Naixements:
1756 - Salzburg (Àustria): Wolfgang Amadeus Mozart, compositor austríac.
1950 - Matanzas (Cuba): Pedro Juan Gutiérrez, escriptor cubà.
Necrològiques:1966 - l'Escala (l'Alt Empordà): Caterina Albert, escriptora catalana que signava les obres amb el nom de Víctor Català.
1980 - Palma (Mallorca): Llorenç Vilallonga, escriptor català.
1901 - Milà (la Llombardia, Itàlia): Giuseppe Verdi, compositor italià d'òperes.
1950 - Santiago de Xile (Xile): Augusto d'Halmar, escriptor xilè.
1972 - Chicago, (Illinois, EUA): Mahalia Jackson, cantant de gospel.
2008 - Jakarta (Indonèsia): Haji Muhammad Suharto, militar i líder polític d'Indonèsia.
Festes i commemoracions:
Dia internacional per recordar l'holocaust
Onomàstica:
Santa Àngela Mèrici, fundadora de les ursulines; Sant Enric d'Ossó i Cervelló, fundador de les teresianes; sant Vitalià, papa; sant Emeri, abat de Banyoles; sant Julià de Le Mans, bisbe.