EntradaAutor: pozi » 29 juny 2010, 17:16
Molt interessant el tema que planteja en txema, sobretot perquè pot servir per a que tots opinem sobre què trobem que és ben jugat i què no.
Coincideixo amb en txema amb la sortida de carta sola. A mi em sembla una jugada horrible que massa sovint veiem pel butinet i les taules dels pobles. Durant un temps vaig lluitar per intentar explicar les desastroses conseqüències que acostuma a portar aquesta jugada, però sense gaire èxit, tot sigui dit. I crec que la raó del meu fracàs és que el benefici, que no és altre que fallar l'as del rival, es veu de forma inmediata, però el mal triga una mica més a veure's. Trobo que és una mala jugada per un parell o tres de raons principals:
1) Estadísticament, el més probable és que no surti bé. Per tenir èxit en la sortida de semi-fallo cal que el company tingui la manilla i l'as estigui a la nostra esquerra. No he fet els números però no crec que superi el 15% dels casos.
2) Estem descollant un pal que no aguantem, posant al company al mig i podent provocar que ell també deixi d'aguantar-lo, deixant així via lliure al rival, que ha fet trumfos i en la majoria de casos es quedarà amo del trumfo. No es difícl adonar-se que pot ser una font inesgtable d'anades que poden acabar de forma dramàtica, fins i tot perdent unba manilla o més.
3)La sortida de semi-fallo té un punt de tirania. M'explico. Exigeix que el company torni de forma inmediata, cosa que pot ser contrapruduent pels seus interessos doncs no se li permet defensar les seves cartes (asos, principalment).
Una cosa que s'ha de dir és que jo considero que si el company contra s'ha de sortir de semifallo sempre (o gairebé sempre, millor dit) que se'n tingui. En primer lloc perquè les probabilitats de que el company tingui la maniila augmenten considerablement i, sobre tot, perquè se li indica un pal amb el que ens pot donar entrada fàcil per seguir obrint colls i fer baixes tantos al rival de la nostra dreta.
Respecte a la segona jugada que comenta en txema, la de sortir de la carta más alta, no comparteixo el seu punt de vista. Personalment no m'agraden gens les sortides de cartes petites, menys quan no es té res del pal. A efectes pràctics, crec que les probabilitats de fer mal al company són les mateixes sortint de cavall que de 5 (per posar un exemple) i l'únic que en surt beneficiat és el jugador de la nostra dreta que pot decidir si apretar o no al nostre company.
Un altre cosa en la que no estic d'acord amb en txema és que contrant el companym amb 5 de rei no s'hi vagi de rei. Evidentment, cada partida té un context, però per regla general, s'ha de ser molt optimista per pensar que amb 5 de rei, fent els altres, en faràs base. a més, tal i com estic acostumat a jugar, una sortida de rei significa que el company no ha de tornar el pal.
Coincideixo amb la gent que no li agrada la sortida de manilla quan no es té l'as. De tote maneres, a vegades és inevitable. Qui no s'ha trobat que ha contrat amb tres manilles i dos d'as de l'altre pal i li toca sortir? Per norma general, si la primera sortida del company és de manilla, jo dono l'as, si no, no el dono. No és infalible, com res en aquest món, però em sembla un criteri que funciona normalment bé.
Un parell de jugades que no m'agraden i veig sovint al Butinet.
Molta gent creu que quan es canta botifarra s'ha de sortir sempre per sota manilla. No dic que jo no ho faci mai, mentiria, però em sembla que és un recurs en certes situacions del joc, mai hauria de ser una tàctica generalitzada.
Finalment, una que he vist tot sovint últimament. Fent trumfos el rival, el que surt té sols la manilla i l'as d'un pal i se'ls fa de cara i després toca un altre pal. Error majúscul segons la meva opinió, si el rival entra i destrumfa, cosa bastant habitual, té via lliure per donar anades.