Salut a tothom!
De vegades ens creiem tant els tòpics que en fem veritats absolutes. La seva repetició obstinada i constant ens dóna per suposat que el seu missatge és veritable sense cap mena de contrastació. Aquesta, de ben segur, deu ser una eina bàsica en el món publicitari: seduir les ànimes dels possibles consumidors amb missatges ambigus que amaguin veritats a mitges tot mostrant, per altra banda, d'una manera esplendorosa allò que es vol destacar de forma intencionada del producte.
Crec que un dels tòpics principals del joc de la botifarra és que es tracta d’un joc de muts. És obvi que aquesta informació és directament falsa. Per a jugar a la botifarra són necessàries –i també haurien de ser suficients- les següents veus: botifarra, oros, copes, espases, bastos, bé, contro, recontro, sant Vicenç i delego, o les variants locals que substitueixin aquestes paraules. Una varietat prou significativa de paraules que contrasta amb altres jocs en els quals no n’és necessària cap! El mateix rei dels jocs, els escacs, un joc individual poc susceptible de poder donar senyals al company, fins i tot ha anat anul•lant les poques veus que tenia: escac (al rei) i em rendeixo o abandono. La primera no cal pas cantar-la, i la segona ha estat substituïda per l’aturada del rellotge. Podem jugar a una amplíssima gama de jocs de cartes sense necessitat de dir res de res (altra cosa és que diguem i diguem), a una àmplia gama d’altra mena de jocs sense haver de badar boca, però a la botifarra és necessari del tot que parlem! Per a jugar a la botifarra un mut s’hauria de fer entendre per gestos o mitjançant cartells; als escacs o a la brisca probablement no ens daríem compte ni que fos mut!
Aquest estiu molts esforçats organitzadors de tornejos de botifarra han tingut l’honor de comptar amb la meva presència; no m’interpreteu malament: he pagat religiosament la inscripció corresponent i indefectiblement no m’he endut cap mena de premi tot classificant-me en posicions ben properes a la cua! Això sí, he comprovat que els campionats són un guirigall considerable: tothom parla alhora, tothom comenta la partida una vegada acabada, d’altres fins i tot durant el seu desenvolupament. La conversa no és pas en veu baixa o simulant silenci, el xiuxiueig no existeix, el bram contundent domina. Com que tothom parla alt de vegades has de preguntar quin trumfo s’ha cantat o quina subhasta hi ha hagut. I com més alt es parla, més alt has de parlar per tal de ser entès. Tot plegat fa que sobretot en locals tancats (em) sigui bastant desagradable jugar: les estridències (em) molesten i crec poder dir que molta gent ens hi sentim incòmodes.
Segurament, ens és ben igual que la botifarra pugui arribar a ser un joc seriós. Molta gent creu de forma ben legítima que la botifarra és i ha de continuar sent un joc de taverna amb les seves riallades, amb els seus crits i amb l’ambient carregat del fum dels cigars, cosa, tot cal dir-ho, potser tampoc renyida amb la seva seriositat. D’altres, entre els quals m’incloc, creiem que a més d’aquesta versió, ben respectable en el seu entorn ancestral, la botifarra pot arribar a ser un joc amb unes formes serioses, sobretot en campionats, entre les quals s’inclogui un cert silenci durant el desenvolupament del joc. Com a mínim jo ho agrairia.
És obvi que la botifarra no és de cap manera un joc de muts. Ara bé, podríem ser una mica més muts a l’hora de jugar campionats?
Cordialment,
rimbo